dimecres, 14 de setembre del 2011

Homenatge a Ia Clua (1951-2011)

Ha mort Ia Clua. Fa pocs mesos, vaig publicar a Mondosonoro un retrovisor sobre el duet Ia&Batiste, la banda que ell formava conjuntament amb en Jordi Batiste. Després de documentar-me i enllestir el text, el vaig trucar per preguntar-li alguns dubtes sobre alguns detalls que no em quedaven del tot clars. Amablement, m'ho va aclarir tot i es va mostrar amb moltes ganes de tirar endavant nous projectes i començar-ne d'altres. Va ser la primera i l'última vegada que parlava amb un dels músics més meravellosos i desconeguts de l'època de més esplendor creativa de la música en català. No podríem parlar de normalitat actualment si no fos, sobretot, gràcies a grups tan trencadors i rematadament singulars com Ia&Batiste. Fins sempre, Ia.

Aquest és el reportatge, publicat a la Revista Mondosonoro de Maig del 2011:



L’estranya parella

Hi ha músics predestinats a creuar-se en algun punt indeterminat de la seva vida. Lennon i McCartney, Simon i Garfunkel, Lou Reed i John Cale... Si tots aquests haguessin nascut a Catalunya, haguessin connectat a la perfecció amb els barcelonins Josep Maria “Ia” Clua (1951) i Jordi Batiste (1948). Els clars paral·lelismes a les carreres de cadascú i les diferències estilístiques, són algunes de les claus per entendre com la unió entre Ia i Batiste va propiciar la creació de dues obres essencials per explicar la història recent de la nostra música.

Gairebé quatre dècades després de la publicació del seu primer disc “Un gran dia” (1973), continua sent vital reivindicar-los. Els pioners mai s’han d’oblidar. A Catalunya, vivim una època daurada de llibertat creativa, amb grups fabulosos, però fer una mirada enrere és essencial per explicar-nos qui som i què fem. A dia d’avui, Ia&Batiste són considerats com un grup de culte, una etiqueta que de vegades es fa servir per parlar d’alumnes incompresos però avantatjats d’una època que ningú va arribar a comprendre. Ia&Batiste van editar dos discos que es van quedar al calaix de l’injust oblit, per sortir de tant en tant, quan a algú li passa pel cap reivindicar-los. Avui toca: és moment de treure la pols als vinils de “Un gran dia” i “Chichonera’s cat”. El segell i botiga de discos Wah Wah Records - del carrer Riera Baixa, a Barcelona- els va reeditar en vinil fa molt poc, tot i que la discogràfica Picap ja ho havia fet en format CD a principis dels noranta.

Ara que ja sona Ia&Batiste de fons, ja podem començar a explicar la seva història. Ia Clua venia del trio Dos+Un –grup recentment reeditat també per Picap-que compartia amb el seu germà Jordi (Clua) i Manel Joseph. Un grup de folk amb brots de poesia, que s’acabaria desintegrant per donar pas a nous projectes. Jordi Batiste també va començar en un grup que compartia amb el seu germà, Albert. Eren Els Tres Tambors, i per alguns, són el primer grup de pop-rock català de la història. A finals dels seixanta es van dissoldre, i després de passar per El Grup de Folk i la banda d’acompanyament de Jaume Sisa, Jordi Batiste va crear Máquina!, els grans pioners de l’underground i del rock progressiu barceloní. El punt de trobada definitiu té lloc a la superbanda Pàgina Blanca. Finalment, no acaben enregistrant res, però de les cendres brota la màgia necessària per a la creació de Ia&Batiste. L’imaginari folk i poètic de Clua encaixa perfectament amb la bogeria i transgressió de Batiste, per crear un engranatge perfecte. En una entrevista a la revista Disco Express van descriure el que va passar a “Un gran dia”: “És com si un dia ens llevem aviat i els vidres de la nostra habitació estiguessin plens de miralls de colors; com si el sol entrés reflectint-se a tots els objectes i alguns avions antics de joguina alborotessin els núvols amb aires de festa”.

Després d’aquell dia meravellós, arribaria “Chichonera’s cat”, un disc on més uniforme i accessible, produït per Joan Manuel Serrat. Com passa a les millors cases, la i Batiste decideixen dissoldre el grup en el seu millor moment. Ia Clua comença un projecte en solitari anomenat “Moto Clua”, amb el que publica un disc també produït per Serrat i després, acaba dedicant-se a fer música per a publicitat, cinema i televisió. Jordi Batiste, per la seva banda, segueix treient el cap en diverses bandes, com l’Orquesta Platería, o posteriorment, l’Orquesta Diagonal. La primera reunió esporàdica arriba al Festival Grec de l’any 86, amb una setmana de concerts a la Plaça del Rei. La segona, propiciada per la repercussió de les reedicions de Picap de l’any 92, arriba amb l’edició del disc “En Directe” (1993) i posteriorment acaba desembocant a un tercer disc d’estudi, vint anys després de l’anterior. Ia & Batiste presenten “Esfera Malheur” (1995) el dia de Sant Jordi a bord d’una Golondrina del port de Barcelona, que navega tot el dia amb diversos convidats com Serrat, la Dharma o Carles Benavent.

L’última vegada que Ia i Batiste van coincidir dalt d’un escenari va ser a finals de 2006 a la sala Luz de Gas, quan Clua presentava el seu primer disc en solitari (signat amb el seu nom). L’última cançó del concert va ser “Esqueix de cançó” amb Jordi Batiste pujant de manera espontània a dalt de l’escenari. Precisament, Luz de Gas també va ser la sala on el passat mes de febrer, Batiste va presentar el seu darrer projecte, “Nova”, un trio al costat del seu fill Marcel a la bateria i el guitarrista Jesús Molina. Encara que el destí els hagi portat per camins diferents, Ia Clua va deixar clar a una entrevista al diari El País publicada l’any 2000, que la relació entre Ia i Batiste va molt més enllà de la música. “En Jordi i jo som com germans, ens coneixem de tota la vida. Vam ser concunyats perquè ens vam enamorar de dues germanes... La nostra última desavinença es va produir perquè ell volia treure una antologia i jo odio les antologies: ¿per què homenatjar-te a tu mateix quan pots publicar material inèdit? El que hi ha entre Jordi i jo, encara que de vegades estiguem junts i altres cops separats, és per a tota la vida”.


Tres joies a youtube

A youtube es poden trobar tres autèntiques perles relacionades amb la història d’aquest duet tan particular. Si busqueu “Sifòn Ia-Batiste”, topareu amb una impressionant versió en directe de “Sifón,” enregistrada l’any 75 per a la pel·lícula “La nova cançó”.:





La segona troballa respon als tags “Ia Batiste al bar pastís”. És un mini-sketch de l’any 95, previ a la sortida del tercer disc, on Ia Clua i Jordi Batiste reflexionen sobre ells mateixos, la música i l’art en general. Entre d’altres coses, Batiste deixa anar que “La música és art, i l’art ha d’emprenyar. Això molta gent ho ha oblidat”.





Per veure la tercera perla -i la més sorprenent de totes- hem de buscar “Elijah Wood What’s my bag” i avançar fins al segon 1:32. Hi apareix el reconegut actor Elijah Wood, a l’espai “What’s my bag?” on diverses celebritats van a comprar discos a la botiga nord-americana Amoeba Music. Wood es treu de la bossa el “Chichonera’s cat” i explica que li encanta la portada, i que no sap ben bé què és, però que creu que “it’s a strange record, I think it’s a catalan prog-rock album. I’m sure it’ll be amazing”.






DICOGRAFIA SELECCIONADA:



UN GRAN DIA (Diábolo-Als 4 Vents, 27.010 - LP, 1973. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2004.


Disc conceptual fruit d’una inspiració inexplicable, gairebé divina. La voluntat d’experimentar i de trencar les normes els va dur a crear una obra sense precedents, amb la dosi justa de poesia, rock progressiu, arranjaments i harmonies vocals. No seria un disbarat batejar-lo com el Sgt.Peppers de la música catalana. Un disc que confirma que Ia & Batiste segueixen sent una referència molt poderosa en ple segle XXI. L’escolta atenta del disc revela que Ia & Batiste estan molt a prop de bandes catalanes actuals, renovadores de la tradició folk-pop dels setanta, com La Brigada, Cuchillo o El Petit de Cal Eril.









CHICHONERA’S CAT (Òliba-Edigsa, OL-08 - LP, 1975. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2010.


La segona entrega del duet no té el punt boig ni la conceptualitat del primer disc, però també denota una inspiració desbordant. Joan Manuel Serrat és l’encarregat de produir un disc molt més uniforme i amb menys altibaixos que el primer, amb les idees molt més clares. Aquest creixement els hi resta capacitat de sorpresa però també els hi permet connectar amb un públic molt més ampli. Ia&Batiste demostren també aquí un imaginari literari molt ric L’adaptació del poema de Josep Carner “La flor i el gessamí” s’ha convertit amb un dels grans clàssics del grup.








“ESFERA MALHEUR” (Picap, 1995)


Disc que no fa justícia a la llegenda de Ia&Batiste. La química no és la mateixa que a la dècada dels setanta, però les composicions són dignes. El resultat és molt irregular, no té res a veure amb “Chichonera’s Cat” i encara menys amb “Un gran dia”. Disc massa excessiu: solos de guitarra allargadíssims, voluntat d’atraure a tots els seguidors del rock català de l’època, però que ha quedat totalment desfasat amb el pas del temps. Tot i això, el disc inclou balades precioses i despullades, al més pur estil Ia&Batiste com “El dia de demà”.










OPINIONS:


“Ia i Batiste són el resultat de la barreja de surrealisme i poesia amb una de les més agosarades opcions musicals d'inicis dels '70. En plena transició post Grup de Folk, varen marcar i adobar, indiscutiblement, els solcs on anys més tard brotaria el pop-rock català dels '80. Precioses melodies i magnífiques lletres són el que millor els defineix, així com els delirants concerts carregats d'escenes desconcertants on ironia, humor i enginy es donaven la mà. Com a músic he compartit la seva música tant a l'escenari com a l'estudi de gravació, sempre amb un resultat artísticament fantàstic. Mai acabaré d'entendre la seva dissolució; crec que es mereixen molt més que aquest incomprensible i immerescut silenci”.


Max Sunyer (Pegasus, Iceberg i guitarrista convidat al disc “Un gran dia”).



“Ia-Batiste són un dels meus grup catalans favorits de principis dels 70, sinó el que més. Jordi Batiste havia fugit de Máquina! quan aquests van emprendre el camí del jazz-rock progressiu. I la seva feliç trobada amb Ia Clúa (Dos+Un) els va convertir en una mena de Simon & Garfunkel àcids, bevent tant dels Beatles post Revolver i els primers Pink Floyd, com de la Incredible String Band, Graham Nash o els Cream. Un còctel perfecte: folk d'avantguarda, melodies pop, espurnes de rock i progressivitat que no embafava. Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) són dos discos essencials de la nostra música”.


Pere Agramunt (Cantant i guitarrista de La Brigada)


“Ia & Batiste és una formació imprescindible i una referència ineludible. Amb el pas dels anys, els seus discos s'han convertit en autèntiques obres de culte. El perquè, és difícil d'explicar, tot es troba a la seva música, una música construida a partir de petits detalls, de tocs de psicodèlia, melancolia pop, rock, retalls surrealistes, una originalitat innata i un imaginari molt personal”.


Àlex Gómez Font (Productor i Biògraf musical)


dimarts, 13 de setembre del 2011

Entrevista a Le Petit Ramon



Vienen de:
Barcelona

Publican: Brou” [Bankrobber, 11]

En la onda de:
Captain Beefheart, Heavy Trash, Very Pomelo


Cinco discos en ocho años ya es más que suficiente para hablar de Le Petit Ramon –alias de Ramon Faura- como uno de los músicos más conmovedores de la escena catalana. Ya basta de usar el adjetivo “emergente” para hablar de todo artista que aun no ha llegado al gran público. Le Petit Ramon y su banda, Experimenta 3, hacen ruido en formato trio, con guitarra acústica, violoncelo y percusiones, mediante una puesta en escena tan envenenada como entregada. En su quinta entrega discográfica, sigue fiel a sus referentes de toda la vida. “Descubrí la música a los 12 años con The Rolling Stones, The Byrds, The Who, The Velvet Underground y The Kinks. Desde entonces siempre están allí. Aparte de la calidad indiscutible, hay un claro componente autobiográfico. Es como aquella expresión que decía tu abuelo, que la oyes y se te escuece el estómago”. Además de ser el Captain Beefheart catalán, Ramon Faura también es profesor universitario de arquitectura y actualmente, se encuentra inmerso en una tesis sobre la corte de Luis XIV de Versalles. La vertiente arquitectónica se retroalimenta con la musical. “Un profesor de arquitectura me dijo que siempre estamos copiando. Pero si no sabes lo que copias, a lo mejor estás copiando la copia de la copia. Si te gusta aquella fachada, busca de dónde viene. En música pasa lo mismo: Los Strokes están bien, pero antes vamos a escuchar el “Let it Bleed” de los Stones, la Velvet o Television." El imaginario de Ramon Faura es ilimitado, pero para una buena receta, hay que saber escoger los buenos ingredientes. “Está bien mezclar las cosas pero también conocer cada ingrediente: la cebolla, el tomate y después ya harás el caldo que te de la gana". Una metáfora que se traduce en el título del disco (caldo es “brou” en catalán) y que no se ha podido aislar del desencanto que se respira en el momento que vivimos. “Noto cierta crispación en el ambiente. En el disco hay un tono más urgente, de cierta mala hostia y violencia ambiental. La gente empieza a estar harta y los que lo administran hacen un papel lamentable. No quiero hablar de estos problemas en las canciones, pero emocionalmente los tienes dentro”.


Entrevista publicada a l'Edició Catalunya-Illes Balears de la Revista Mondosonoro de Setembre de 2011.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El último concierto de Solomon Burke

Caen gotas del cielo y hoy, 10 del 10 del 10, se nos ha ido Solomon Burke. Cuando se nos muere un familiar o amigo, el sentimiento es de profunda tristeza, no hay ninguna duda sobre eso; pero cuando muere un artista con quien hemos compartido horas de música y noches para el recuerdo, se hace mucho más difícil definir el sentimiento de pérdida. Se hace complicado aceptar que su potente y tierna voz no volverá a cantar, pero sin embargo, su huella queda eternizada gracias a un montón de discos y canciones inolvidables. Solomon Burke escribió con letras doradas su nombre en la historia de la música. El reverendo del soul, para algunos, el rey del rock&soul, para otros. Su último concierto en Barcelona fue el 15 de julio de este verano, en la Sala Apolo. Salió acompañado de sus dos hijas, que le hacían más de asistentas que de coristas, y de una banda espectacular. Mostró algún síntoma de fatiga y actúo sentado en su trono, pero derrochó sentimiento, actitud, energía y amor. Aunque éramos pocos, con nuestra entrega incondicional, conseguimos que la sala pareciera llena a rebosar. Cantó todos los clásicos, -propios y ajenos- y tuvo palabras para sus compañeros –desgraciadamente, ya casi todos muertos, como Otis Redding, Wilson Pickett, James Brown etc-.



Fue muy generoso: se encargó personalmente de que ninguna mujer se fuera sin rosa, y lo consiguió. Tiró algunos collares dorados, y algunos afortunados se llevaron una camiseta (la madre de un servidor la consiguió como señal de agredecimiento después de tirarle un abanico). Pero el mejor regalo llegó en la interpretación de « Proud Mary » de Creedence Clearwater Revival. El rey del rock&soul invitó a subir al escenario a gente del público, y muchos le acompañaron. Entre ellos, el mítico fotógrafo barcelonés Flowers, un incombustible. También estaba presente Joan Corbera « El Garantías », pero no se atrevió a subir. Y perdonen que vuelva a introducirme como personaje, pero para mí, aquel concierto fue más inolvidable porque mi chica cantó con él. Solomon le cedió el micro y ella entonó el estribillo de « Rolling, rolling on the river.. ». Cuando se lo quería devolver, Solomon le hizo un gesto para que siguiera cantando. Ella no estaba convencida, pero su insistencia acabó por convencerla. Lo hizo de maravilla y hubo gente del público que pensó que todo estaba preparado. El recital terminó con un enorme « Everybody needs somebody to love », un himno que escribió en 1964.



Los grandes conciertos son aquellos que, a pesar del paso del tiempo, se pueden contar con detalles. El recuerdo de Solomon Burke encima del escenario es imborrable, y su muerte al cabo de tres meses, es una lección : cada actuación puede ser la mejor de tu vida, nada se puede prever. Cuando se duda sobre si ir o no ir a un concierto, la respuesta tendría que ser siempre afirmativa, no se sabe nunca si será el último. El único consuelo que nos queda es pensar que Solomon Burke dio un concierto inolvidable y su legado no es poco: 21 hijos, 90 nietos, centenares de canciones y miles de conciertos. Larga vida al Rey Solomon.

dilluns, 8 de març del 2010

"Adelante Bonaparte" : de la mort al part







Un diumenge, no sé si superior, però va ser ahir quan em vaig passar el nou disc d'Standstill a l’ipod justament abans d’anar a dormir. M’havia quedat despert per veure la cerimònia dels Oscar, però vaig fallar en l’intent. Quan “The Hurt Locker” s’enduia el guardó a millor guió, ja estava tot dat i beneït. Avatar ja no tenia res a fer, i anar a dormir era la millor opció. Vaig desar l’ipod i la pluja em va acompanyar fins a aclucar els ulls.

Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.

Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.

Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.

Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.

Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.



divendres, 6 de novembre del 2009

(De)cada deu anys.


La història de la humanitat es mesura per mil•lennis, segles, dècades i anys. I si ens referim a la nostra pròpia història com a persones, tot plegat queda reduït a dècades, anys i és clar, també mesos i dies (i tan de bo alguns puguin parlar també de segles). La història de la música (moderna) és el millor exemple per entendre la importància de les dècades. Quan escoltem discos antics, donem molta importància a la dècada en què es van fer. És més, fins i tot ens atrevim a parlar d’un estil concret en funció de la dècada, com per exemple sixties –per referir-nos als anys seixanta- o altres adjectius com per exemple setentero , ochentero o noventas. Tot i l’eclecticisme que hi ha hagut sempre, és cert que cada dècada ens transporta a un so determinat. I aquí cadascú ja interpretarà a la seva manera quina música és per ell la més representativa de cada dècada.

Tot aquest preàmbul ve perquè falten dos mesos per viure un esdeveniment que passa cada deu anys. La primera dècada del Segle XXI s’acomiada, amb totes les alegries i desgràcies que ens ha donat i amb totes les bones i no tan bones cançons que hem pogut escoltar. Com a persona nascuda entre mitjans dels vuitanta i principis dels noranta que sóc, he de reconèixer que fer balanç de la dècada em fa especial il•lusió. És la primera dècada que he viscut a consciència des del principi fins al final, especialment a nivell musical.

M’imagino parlant als meus futurs fills i néts -si en tinc- d’aquesta dècada com els meus pares i altres persones de generacions anteriors ho fan ara dels 60 i 70. Recordarem cançons que ens han marcat l’adolescència o el principi de l’edat adulta, o més que cançons o discos, recordarem determinats hàbits: aquell primer recopilatori gravat amb el Nero o el Clone CD, aquella cançó tallada pel Napster per culpa de la connexió amb un mòdem de 56K, aquell CD del Top Manta amb cançons que no corresponien a les de la portada, els DVD’s plens de discografies que encara guardem en bovines, els discs durs externs -espatllats o no- amb tantes cançons i altres arxius, el primer reproductor mp3 o ipod que vam tenir a les mans, el Winamp i les seves playlists, la il•lusió de penjar un link al facebook d’un vídeo del youtube, recomanar un disc al fotolog, obrir un blog dedicat a la música que t’agrada, la mala llet quan l’icone de l’emule es tornava gris o la ràbia de sentir un anunci quan estàs escoltant un disc amb els cinc sentits via spotify.

Potser s’ha perdut romanticisme en deixar de comprar discos físics, però tot el ritual per accedir a la música de la nova generació també té el seu què. El panorama ha canviat molt, però la música continua formant part de les nostres vides, i n’hem sortit beneficiats en molts aspectes. Mai havíem anat a tants concerts i mai havíem tingut un accés tan fàcil a la música. Pocs artistes podrien haver arribat a nosaltres sense internet i un llarg etcètera que em fa pensar que el balanç és molt positiu.

I per acabar aquesta mena d’assaig-reflexió, vull subratllar que no he citat ni grups, ni discos ni cançons. Això ho deixo per un altre dia. De moment, acabem de gaudir dels últims discos que ens donarà aquesta dècada, com els nous treballs de Nueva Vulcano i Mishima.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Mesurem el temps amb cançons!

Segons el Sistema Internacional, l’unitat de mesura del temps és el segon. Mesurem la nostra vida amb totes les unitats que van des del segon al mil·leni. Mesurar la vida amb aquestes unitats resulta una mica avorrit, i cada vegada és més urgent inventar alternatives.


Una alternativa podria ser “les cançons” com a unitat de mesura. Tenint en compte que la durada mitjana d’una cançó de música pop-rock és de tres minuts, podríem establir la cançó en sí com a unitat de temps. Això seria molt útil per a tots aquells que escoltem música al cotxe o que anem caminant als llocs acopanyats d’un ipod. Llavors, podríem dir, per posar un exemple, que “de casa teva a la meva hi ha vuit cançons a ritme normal a peu, tres en bicicleta i dos si vaig en cotxe”.


Ara, igual que el segon és la unitat de mesura del Sistema Internacional, la cançó també ho seria en aquest nou sistema, però per fer-ho més internacional, hauríem de parlar de “singles”. Per referir-nos a unitats més grans, tindríem altres opcions: un EP, serien cinc cançons, i si arribem a la desena, ens referiríem a un LP o “disc”, parlant en un llenguatge més col·loquial. Les distàncies llargues no serien de mesura tan exactes: per exemple, per anar de Barcelona a Màlaga en cotxe es podria arribar a tardar tota una discografia dels Beatles, mentre que per anar de Barcelona a Tarragona, amb una discografia de The Wave Pictures o de The New Raemon –sense comptar singles i EP’s publicats- ja hi seríem.


Resumint, les equivalències serien les següents, tenint en compte que les discografies es mesurarien segons els discos publicats de cada artista.


1 Single = 3 minuts

1 EP = 5 singles

1 LP = 10 singles


La proposta ja està feta. Ara només queda polir-la i oficialitzar-la.

dissabte, 29 d’agost del 2009

2 clips x 1 hit

Un videoclip hauria de ser sempre la manera d'expressar visualment les emocions provocades per una cançó i no tant una eina de màrqueting de la música. Un bon videoclip és aquell que il·lustra bé una determinada melodia o lletra, o que simplement es deixa portar per la força de la música.

Un clip no farà que una cançó bona sigui millor, i encara menys convertirà un tema dolent en un "hit", però sí que és un gran complement que no es pot passar per alt, i menys en els temps que corren. Al llarg de la història de la música, són moltes les cançons que ens han arribat sense cap videoclip -aquesta obvietat es pot comprovar fàcilment veient la quantitat d'imatges estàtiques de portades de LP's i CD's acompanyades d'àudios que corren pel youtube-.

Si la gran majoria de cançons del món no tenen clip, també n'hi ha que en tenen més d'un. Potser és que les grans cançons es mereixen més d'un videoclip, o simplement es tracta de les diverses perspectives existents per il·lustrar un tema.

Els californians GIRLS han demostrat que no és cap mala idea fer dos clips per un hit, i així ho han fet amb el "Lust for life", single del seu flamant debut. Alguna cosa semblant devia pensar fa uns quants anys el gran MARVIN GAYE amb l'immortal "Ain't no mountain high enough". Ambdós artistes són incomparables, però la idea vindria a ser la mateixa:

GIRLS - "Lust for Life" (2009)







MARVIN GAYE & TAMMI TERRELL - "Ain't no mountain high enough" (1967)