Oficionats

Homenatge a Ia Clua (1951-2011)

2011-09-14T11:50:00.006+02:00

Ha mort Ia Clua. Fa pocs mesos, vaig publicar a Mondosonoro un retrovisor sobre el duet Ia&Batiste, la banda que ell formava conjuntament amb en Jordi Batiste. Després de documentar-me i enllestir el text, el vaig trucar per preguntar-li alguns dubtes sobre alguns detalls que no em quedaven del tot clars. Amablement, m'ho va aclarir tot i es va mostrar amb moltes ganes de tirar endavant nous projectes i començar-ne d'altres. Va ser la primera i l'última vegada que parlava amb un dels músics més meravellosos i desconeguts de l'època de més esplendor creativa de la música en català. No podríem parlar de normalitat actualment si no fos, sobretot, gràcies a grups tan trencadors i rematadament singulars com Ia&Batiste. Fins sempre, Ia.

Aquest és el reportatge, publicat a la Revista Mondosonoro de Maig del 2011:

L’estranya parella

Hi ha músics predestinats a creuar-se en algun punt indeterminat de la seva vida. Lennon i McCartney, Simon i Garfunkel, Lou Reed i John Cale... Si tots aquests haguessin nascut a Catalunya, haguessin connectat a la perfecció amb els barcelonins Josep Maria “Ia” Clua (1951) i Jordi Batiste (1948). Els clars paral·lelismes a les carreres de cadascú i les diferències estilístiques, són algunes de les claus per entendre com la unió entre Ia i Batiste va propiciar la creació de dues obres essencials per explicar la història recent de la nostra música.

Gairebé quatre dècades després de la publicació del seu primer disc “Un gran dia” (1973), continua sent vital reivindicar-los. Els pioners mai s’han d’oblidar. A Catalunya, vivim una època daurada de llibertat creativa, amb grups fabulosos, però fer una mirada enrere és essencial per explicar-nos qui som i què fem. A dia d’avui, Ia&Batiste són considerats com un grup de culte, una etiqueta que de vegades es fa servir per parlar d’alumnes incompresos però avantatjats d’una època que ningú va arribar a comprendre. Ia&Batiste van editar dos discos que es van quedar al calaix de l’injust oblit, per sortir de tant en tant, quan a algú li passa pel cap reivindicar-los. Avui toca: és moment de treure la pols als vinils de “Un gran dia” i “Chichonera’s cat”. El segell i botiga de discos Wah Wah Records - del carrer Riera Baixa, a Barcelona- els va reeditar en vinil fa molt poc, tot i que la discogràfica Picap ja ho havia fet en format CD a principis dels noranta.

Ara que ja sona Ia&Batiste de fons, ja podem començar a explicar la seva història. Ia Clua venia del trio Dos+Un –grup recentment reeditat també per Picap-que compartia amb el seu germà Jordi (Clua) i Manel Joseph. Un grup de folk amb brots de poesia, que s’acabaria desintegrant per donar pas a nous projectes. Jordi Batiste també va començar en un grup que compartia amb el seu germà, Albert. Eren Els Tres Tambors, i per alguns, són el primer grup de pop-rock català de la història. A finals dels seixanta es van dissoldre, i després de passar per El Grup de Folk i la banda d’acompanyament de Jaume Sisa, Jordi Batiste va crear Máquina!, els grans pioners de l’underground i del rock progressiu barceloní. El punt de trobada definitiu té lloc a la superbanda Pàgina Blanca. Finalment, no acaben enregistrant res, però de les cendres brota la màgia necessària per a la creació de Ia&Batiste. L’imaginari folk i poètic de Clua encaixa perfectament amb la bogeria i transgressió de Batiste, per crear un engranatge perfecte. En una entrevista a la revista Disco Express van descriure el que va passar a “Un gran dia”: “És com si un dia ens llevem aviat i els vidres de la nostra habitació estiguessin plens de miralls de colors; com si el sol entrés reflectint-se a tots els objectes i alguns avions antics de joguina alborotessin els núvols amb aires de festa”.

Després d’aquell dia meravellós, arribaria “Chichonera’s cat”, un disc on més uniforme i accessible, produït per Joan Manuel Serrat. Com passa a les millors cases, la i Batiste decideixen dissoldre el grup en el seu millor moment. Ia Clua comença un projecte en solitari anomenat “Moto Clua”, amb el que publica un disc també produït per Serrat i després, acaba dedicant-se a fer música per a publicitat, cinema i televisió. Jordi Batiste, per la seva banda, segueix treient el cap en diverses bandes, com l’Orquesta Platería, o posteriorment, l’Orquesta Diagonal. La primera reunió esporàdica arriba al Festival Grec de l’any 86, amb una setmana de concerts a la Plaça del Rei. La segona, propiciada per la repercussió de les reedicions de Picap de l’any 92, arriba amb l’edició del disc “En Directe” (1993) i posteriorment acaba desembocant a un tercer disc d’estudi, vint anys després de l’anterior. Ia & Batiste presenten “Esfera Malheur” (1995) el dia de Sant Jordi a bord d’una Golondrina del port de Barcelona, que navega tot el dia amb diversos convidats com Serrat, la Dharma o Carles Benavent.

L’última vegada que Ia i Batiste van coincidir dalt d’un escenari va ser a finals de 2006 a la sala Luz de Gas, quan Clua presentava el seu primer disc en solitari (signat amb el seu nom). L’última cançó del concert va ser “Esqueix de cançó” amb Jordi Batiste pujant de manera espontània a dalt de l’escenari. Precisament, Luz de Gas també va ser la sala on el passat mes de febrer, Batiste va presentar el seu darrer projecte, “Nova”, un trio al costat del seu fill Marcel a la bateria i el guitarrista Jesús Molina. Encara que el destí els hagi portat per camins diferents, Ia Clua va deixar clar a una entrevista al diari El País publicada l’any 2000, que la relació entre Ia i Batiste va molt més enllà de la música. “En Jordi i jo som com germans, ens coneixem de tota la vida. Vam ser concunyats perquè ens vam enamorar de dues germanes... La nostra última desavinença es va produir perquè ell volia treure una antologia i jo odio les antologies: ¿per què homenatjar-te a tu mateix quan pots publicar material inèdit? El que hi ha entre Jordi i jo, encara que de vegades estiguem junts i altres cops separats, és per a tota la vida”.

Tres joies a youtube

A youtube es poden trobar tres autèntiques perles relacionades amb la història d’aquest duet tan particular. Si busqueu “Sifòn Ia-Batiste”, topareu amb una impressionant versió en directe de “Sifón,” enregistrada l’any 75 per a la pel·lícula “La nova cançó”.:

La segona troballa respon als tags “Ia Batiste al bar pastís”. És un mini-sketch de l’any 95, previ a la sortida del tercer disc, on Ia Clua i Jordi Batiste reflexionen sobre ells mateixos, la música i l’art en general. Entre d’altres coses, Batiste deixa anar que “La música és art, i l’art ha d’emprenyar. Això molta gent ho ha oblidat”.

Per veure la tercera perla -i la més sorprenent de totes- hem de buscar “Elijah Wood What’s my bag” i avançar fins al segon 1:32. Hi apareix el reconegut actor Elijah Wood, a l’espai “What’s my bag?” on diverses celebritats van a comprar discos a la botiga nord-americana Amoeba Music. Wood es treu de la bossa el “Chichonera’s cat” i explica que li encanta la portada, i que no sap ben bé què és, però que creu que “it’s a strange record, I think it’s a catalan prog-rock album. I’m sure it’ll be amazing”.

DICOGRAFIA SELECCIONADA:

UN GRAN DIA (Diábolo-Als 4 Vents, 27.010 - LP, 1973. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2004.

Disc conceptual fruit d’una inspiració inexplicable, gairebé divina. La voluntat d’experimentar i de trencar les normes els va dur a crear una obra sense precedents, amb la dosi justa de poesia, rock progressiu, arranjaments i harmonies vocals. No seria un disbarat batejar-lo com el Sgt.Peppers de la música catalana. Un disc que confirma que Ia & Batiste segueixen sent una referència molt poderosa en ple segle XXI. L’escolta atenta del disc revela que Ia & Batiste estan molt a prop de bandes catalanes actuals, renovadores de la tradició folk-pop dels setanta, com La Brigada, Cuchillo o El Petit de Cal Eril.

CHICHONERA’S CAT (Òliba-Edigsa, OL-08 - LP, 1975. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2010.

La segona entrega del duet no té el punt boig ni la conceptualitat del primer disc, però també denota una inspiració desbordant. Joan Manuel Serrat és l’encarregat de produir un disc molt més uniforme i amb menys altibaixos que el primer, amb les idees molt més clares. Aquest creixement els hi resta capacitat de sorpresa però també els hi permet connectar amb un públic molt més ampli. Ia&Batiste demostren també aquí un imaginari literari molt ric L’adaptació del poema de Josep Carner “La flor i el gessamí” s’ha convertit amb un dels grans clàssics del grup.

“ESFERA MALHEUR” (Picap, 1995)

Disc que no fa justícia a la llegenda de Ia&Batiste. La química no és la mateixa que a la dècada dels setanta, però les composicions són dignes. El resultat és molt irregular, no té res a veure amb “Chichonera’s Cat” i encara menys amb “Un gran dia”. Disc massa excessiu: solos de guitarra allargadíssims, voluntat d’atraure a tots els seguidors del rock català de l’època, però que ha quedat totalment desfasat amb el pas del temps. Tot i això, el disc inclou balades precioses i despullades, al més pur estil Ia&Batiste com “El dia de demà”.

OPINIONS:

“Ia i Batiste són el resultat de la barreja de surrealisme i poesia amb una de les més agosarades opcions musicals d'inicis dels '70. En plena transició post Grup de Folk, varen marcar i adobar, indiscutiblement, els solcs on anys més tard brotaria el pop-rock català dels '80. Precioses melodies i magnífiques lletres són el que millor els defineix, així com els delirants concerts carregats d'escenes desconcertants on ironia, humor i enginy es donaven la mà. Com a músic he compartit la seva música tant a l'escenari com a l'estudi de gravació, sempre amb un resultat artísticament fantàstic. Mai acabaré d'entendre la seva dissolució; crec que es mereixen molt més que aquest incomprensible i immerescut silenci”.

Max Sunyer (Pegasus, Iceberg i guitarrista convidat al disc “Un gran dia”).

“Ia-Batiste són un dels meus grup catalans favorits de principis dels 70, sinó el que més. Jordi Batiste havia fugit de Máquina! quan aquests van emprendre el camí del jazz-rock progressiu. I la seva feliç trobada amb Ia Clúa (Dos+Un) els va convertir en una mena de Simon & Garfunkel àcids, bevent tant dels Beatles post Revolver i els primers Pink Floyd, com de la Incredible String Band, Graham Nash o els Cream. Un còctel perfecte: folk d'avantguarda, melodies pop, espurnes de rock i progressivitat que no embafava. Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) són dos discos essencials de la nostra música”.

Pere Agramunt (Cantant i guitarrista de La Brigada)

“Ia & Batiste és una formació imprescindible i una referència ineludible. Amb el pas dels anys, els seus discos s'han convertit en autèntiques obres de culte. El perquè, és difícil d'explicar, tot es troba a la seva música, una música construida a partir de petits detalls, de tocs de psicodèlia, melancolia pop, rock, retalls surrealistes, una originalitat innata i un imaginari molt personal”.

Àlex Gómez Font (Productor i Biògraf musical)

Entrevista a Le Petit Ramon

2011-09-13T00:46:00.002+02:00

Vienen de: Barcelona

Publican: “Brou” [Bankrobber, 11]

En la onda de: Captain Beefheart, Heavy Trash, Very Pomelo

Cinco discos en ocho años ya es más que suficiente para hablar de Le Petit Ramon –alias de Ramon Faura- como uno de los músicos más conmovedores de la escena catalana. Ya basta de usar el adjetivo “emergente” para hablar de todo artista que aun no ha llegado al gran público. Le Petit Ramon y su banda, Experimenta 3, hacen ruido en formato trio, con guitarra acústica, violoncelo y percusiones, mediante una puesta en escena tan envenenada como entregada. En su quinta entrega discográfica, sigue fiel a sus referentes de toda la vida. “Descubrí la música a los 12 años con The Rolling Stones, The Byrds, The Who, The Velvet Underground y The Kinks. Desde entonces siempre están allí. Aparte de la calidad indiscutible, hay un claro componente autobiográfico. Es como aquella expresión que decía tu abuelo, que la oyes y se te escuece el estómago”. Además de ser el Captain Beefheart catalán, Ramon Faura también es profesor universitario de arquitectura y actualmente, se encuentra inmerso en una tesis sobre la corte de Luis XIV de Versalles. La vertiente arquitectónica se retroalimenta con la musical. “Un profesor de arquitectura me dijo que siempre estamos copiando. Pero si no sabes lo que copias, a lo mejor estás copiando la copia de la copia. Si te gusta aquella fachada, busca de dónde viene. En música pasa lo mismo: Los Strokes están bien, pero antes vamos a escuchar el “Let it Bleed” de los Stones, la Velvet o Television." El imaginario de Ramon Faura es ilimitado, pero para una buena receta, hay que saber escoger los buenos ingredientes. “Está bien mezclar las cosas pero también conocer cada ingrediente: la cebolla, el tomate y después ya harás el caldo que te de la gana". Una metáfora que se traduce en el título del disco (caldo es “brou” en catalán) y que no se ha podido aislar del desencanto que se respira en el momento que vivimos. “Noto cierta crispación en el ambiente. En el disco hay un tono más urgente, de cierta mala hostia y violencia ambiental. La gente empieza a estar harta y los que lo administran hacen un papel lamentable. No quiero hablar de estos problemas en las canciones, pero emocionalmente los tienes dentro”.

Entrevista publicada a l'Edició Catalunya-Illes Balears de la Revista Mondosonoro de Setembre de 2011.

El último concierto de Solomon Burke

2010-10-10T14:42:00.004+02:00

Caen gotas del cielo y hoy, 10 del 10 del 10, se nos ha ido Solomon Burke. Cuando se nos muere un familiar o amigo, el sentimiento es de profunda tristeza, no hay ninguna duda sobre eso; pero cuando muere un artista con quien hemos compartido horas de música y noches para el recuerdo, se hace mucho más difícil definir el sentimiento de pérdida. Se hace complicado aceptar que su potente y tierna voz no volverá a cantar, pero sin embargo, su huella queda eternizada gracias a un montón de discos y canciones inolvidables. Solomon Burke escribió con letras doradas su nombre en la historia de la música. El reverendo del soul, para algunos, el rey del rock&soul, para otros. Su último concierto en Barcelona fue el 15 de julio de este verano, en la Sala Apolo. Salió acompañado de sus dos hijas, que le hacían más de asistentas que de coristas, y de una banda espectacular. Mostró algún síntoma de fatiga y actúo sentado en su trono, pero derrochó sentimiento, actitud, energía y amor. Aunque éramos pocos, con nuestra entrega incondicional, conseguimos que la sala pareciera llena a rebosar. Cantó todos los clásicos, -propios y ajenos- y tuvo palabras para sus compañeros –desgraciadamente, ya casi todos muertos, como Otis Redding, Wilson Pickett, James Brown etc-.

Fue muy generoso: se encargó personalmente de que ninguna mujer se fuera sin rosa, y lo consiguió. Tiró algunos collares dorados, y algunos afortunados se llevaron una camiseta (la madre de un servidor la consiguió como señal de agredecimiento después de tirarle un abanico). Pero el mejor regalo llegó en la interpretación de « Proud Mary » de Creedence Clearwater Revival. El rey del rock&soul invitó a subir al escenario a gente del público, y muchos le acompañaron. Entre ellos, el mítico fotógrafo barcelonés Flowers, un incombustible. También estaba presente Joan Corbera « El Garantías », pero no se atrevió a subir. Y perdonen que vuelva a introducirme como personaje, pero para mí, aquel concierto fue más inolvidable porque mi chica cantó con él. Solomon le cedió el micro y ella entonó el estribillo de « Rolling, rolling on the river.. ». Cuando se lo quería devolver, Solomon le hizo un gesto para que siguiera cantando. Ella no estaba convencida, pero su insistencia acabó por convencerla. Lo hizo de maravilla y hubo gente del público que pensó que todo estaba preparado. El recital terminó con un enorme « Everybody needs somebody to love », un himno que escribió en 1964.

Los grandes conciertos son aquellos que, a pesar del paso del tiempo, se pueden contar con detalles. El recuerdo de Solomon Burke encima del escenario es imborrable, y su muerte al cabo de tres meses, es una lección : cada actuación puede ser la mejor de tu vida, nada se puede prever. Cuando se duda sobre si ir o no ir a un concierto, la respuesta tendría que ser siempre afirmativa, no se sabe nunca si será el último. El único consuelo que nos queda es pensar que Solomon Burke dio un concierto inolvidable y su legado no es poco: 21 hijos, 90 nietos, centenares de canciones y miles de conciertos. Larga vida al Rey Solomon.

"Adelante Bonaparte" : de la mort al part

2010-03-08T10:45:00.014+01:00

Un diumenge, no sé si superior, però va ser ahir quan em vaig passar el nou disc d'Standstill a l’ipod justament abans d’anar a dormir. M’havia quedat despert per veure la cerimònia dels Oscar, però vaig fallar en l’intent. Quan “The Hurt Locker” s’enduia el guardó a millor guió, ja estava tot dat i beneït. Avatar ja no tenia res a fer, i anar a dormir era la millor opció. Vaig desar l’ipod i la pluja em va acompanyar fins a aclucar els ulls.

Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.

Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.

Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.

Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.

Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.

(De)cada deu anys.

2009-11-06T14:53:00.000+01:00

La història de la humanitat es mesura per mil•lennis, segles, dècades i anys. I si ens referim a la nostra pròpia història com a persones, tot plegat queda reduït a dècades, anys i és clar, també mesos i dies (i tan de bo alguns puguin parlar també de segles). La història de la música (moderna) és el millor exemple per entendre la importància de les dècades. Quan escoltem discos antics, donem molta importància a la dècada en què es van fer. És més, fins i tot ens atrevim a parlar d’un estil concret en funció de la dècada, com per exemple sixties –per referir-nos als anys seixanta- o altres adjectius com per exemple setentero , ochentero o noventas. Tot i l’eclecticisme que hi ha hagut sempre, és cert que cada dècada ens transporta a un so determinat. I aquí cadascú ja interpretarà a la seva manera quina música és per ell la més representativa de cada dècada.

Tot aquest preàmbul ve perquè falten dos mesos per viure un esdeveniment que passa cada deu anys. La primera dècada del Segle XXI s’acomiada, amb totes les alegries i desgràcies que ens ha donat i amb totes les bones i no tan bones cançons que hem pogut escoltar. Com a persona nascuda entre mitjans dels vuitanta i principis dels noranta que sóc, he de reconèixer que fer balanç de la dècada em fa especial il•lusió. És la primera dècada que he viscut a consciència des del principi fins al final, especialment a nivell musical.

M’imagino parlant als meus futurs fills i néts -si en tinc- d’aquesta dècada com els meus pares i altres persones de generacions anteriors ho fan ara dels 60 i 70. Recordarem cançons que ens han marcat l’adolescència o el principi de l’edat adulta, o més que cançons o discos, recordarem determinats hàbits: aquell primer recopilatori gravat amb el Nero o el Clone CD, aquella cançó tallada pel Napster per culpa de la connexió amb un mòdem de 56K, aquell CD del Top Manta amb cançons que no corresponien a les de la portada, els DVD’s plens de discografies que encara guardem en bovines, els discs durs externs -espatllats o no- amb tantes cançons i altres arxius, el primer reproductor mp3 o ipod que vam tenir a les mans, el Winamp i les seves playlists, la il•lusió de penjar un link al facebook d’un vídeo del youtube, recomanar un disc al fotolog, obrir un blog dedicat a la música que t’agrada, la mala llet quan l’icone de l’emule es tornava gris o la ràbia de sentir un anunci quan estàs escoltant un disc amb els cinc sentits via spotify.

Potser s’ha perdut romanticisme en deixar de comprar discos físics, però tot el ritual per accedir a la música de la nova generació també té el seu què. El panorama ha canviat molt, però la música continua formant part de les nostres vides, i n’hem sortit beneficiats en molts aspectes. Mai havíem anat a tants concerts i mai havíem tingut un accés tan fàcil a la música. Pocs artistes podrien haver arribat a nosaltres sense internet i un llarg etcètera que em fa pensar que el balanç és molt positiu.

I per acabar aquesta mena d’assaig-reflexió, vull subratllar que no he citat ni grups, ni discos ni cançons. Això ho deixo per un altre dia. De moment, acabem de gaudir dels últims discos que ens donarà aquesta dècada, com els nous treballs de Nueva Vulcano i Mishima.

Mesurem el temps amb cançons!

2009-10-06T12:07:00.002+02:00

Segons el Sistema Internacional, l’unitat de mesura del temps és el segon. Mesurem la nostra vida amb totes les unitats que van des del segon al mil·leni. Mesurar la vida amb aquestes unitats resulta una mica avorrit, i cada vegada és més urgent inventar alternatives.

Una alternativa podria ser “les cançons” com a unitat de mesura. Tenint en compte que la durada mitjana d’una cançó de música pop-rock és de tres minuts, podríem establir la cançó en sí com a unitat de temps. Això seria molt útil per a tots aquells que escoltem música al cotxe o que anem caminant als llocs acopanyats d’un ipod. Llavors, podríem dir, per posar un exemple, que “de casa teva a la meva hi ha vuit cançons a ritme normal a peu, tres en bicicleta i dos si vaig en cotxe”.

Ara, igual que el segon és la unitat de mesura del Sistema Internacional, la cançó també ho seria en aquest nou sistema, però per fer-ho més internacional, hauríem de parlar de “singles”. Per referir-nos a unitats més grans, tindríem altres opcions: un EP, serien cinc cançons, i si arribem a la desena, ens referiríem a un LP o “disc”, parlant en un llenguatge més col·loquial. Les distàncies llargues no serien de mesura tan exactes: per exemple, per anar de Barcelona a Màlaga en cotxe es podria arribar a tardar tota una discografia dels Beatles, mentre que per anar de Barcelona a Tarragona, amb una discografia de The Wave Pictures o de The New Raemon –sense comptar singles i EP’s publicats- ja hi seríem.

Resumint, les equivalències serien les següents, tenint en compte que les discografies es mesurarien segons els discos publicats de cada artista.

1 Single = 3 minuts

1 EP = 5 singles

1 LP = 10 singles

La proposta ja està feta. Ara només queda polir-la i oficialitzar-la.

2 clips x 1 hit

2009-08-29T23:46:00.009+02:00

Un videoclip hauria de ser sempre la manera d'expressar visualment les emocions provocades per una cançó i no tant una eina de màrqueting de la música. Un bon videoclip és aquell que il·lustra bé una determinada melodia o lletra, o que simplement es deixa portar per la força de la música.

Un clip no farà que una cançó bona sigui millor, i encara menys convertirà un tema dolent en un "hit", però sí que és un gran complement que no es pot passar per alt, i menys en els temps que corren. Al llarg de la història de la música, són moltes les cançons que ens han arribat sense cap videoclip -aquesta obvietat es pot comprovar fàcilment veient la quantitat d'imatges estàtiques de portades de LP's i CD's acompanyades d'àudios que corren pel youtube-.

Si la gran majoria de cançons del món no tenen clip, també n'hi ha que en tenen més d'un. Potser és que les grans cançons es mereixen més d'un videoclip, o simplement es tracta de les diverses perspectives existents per il·lustrar un tema.

Els californians GIRLS han demostrat que no és cap mala idea fer dos clips per un hit, i així ho han fet amb el "Lust for life", single del seu flamant debut. Alguna cosa semblant devia pensar fa uns quants anys el gran MARVIN GAYE amb l'immortal "Ain't no mountain high enough". Ambdós artistes són incomparables, però la idea vindria a ser la mateixa:

GIRLS - "Lust for Life" (2009)

MARVIN GAYE & TAMMI TERRELL - "Ain't no mountain high enough" (1967)

Soul per no estar Sol

2009-08-16T23:35:00.005+02:00

La música soul és aquella que revifa l'ànima, la que ens fa aixecar quan estem baixos i la que ens fa saltar quan estem drets. És optimista, vitalista, contagiós, ballable, frenètic, tendre, sincer. És difícil no emocionar-se amb una balada soul, però encara és més complicat no ballar amb un hit accelerat, ja sigui del nord o del sud, ja sigui d'Stax, Atlantic o Motown. El soul no respon a una etiqueta concreta, no hi ha paràmetres que indiquin una frontera clara entre ell i la resta d'estils sinó que és un sentiment, unes vibracions determinades que qualsevol bon oïdor de música pot detectar. En definitiva, la música soul és una de les millors companyies per no estar mai sol. Soul per no estar sol.

10 cançons soul per no estar mai sol:

Wilson Pickett - "Land of 1000 dances" (1966)

Aretha Franklin - "I Never Loved a Man (The Way I Love You)" - "Respect" (1967)

Martha and The Vandellas - "Nowhere to run" (1965)

The Supremes - "You can't hurry love" (1966)

Otis Redding - "I can't turn you loose" (1965)

Sam & Dave - "Soul Man" (1967)

Marvin Gaye - "Mercy Mercy Me" - "What's Going On" (1971)

The Contours - "Do you love me?" (1962)

Barrett Strong - "Money (That's What I Want)"(1959) (The Beatles Cover)

Nina Simone - "Ain't Got No, I Got Life" (1968)

Bonus track:

Eli "Paperboy" Reed - "Take my love with you" (2008)

La veu ren (femenina) de la consciència

2009-07-30T15:22:00.007+02:00

Sempre he pensat que m'agradaria conèixer la dona que s'amaga al darrera de la veu femenina de RENFE que anuncia els trens, les parades i totes les incidències -que no són poques- que passen. Ella és la veu que ens recomana que "tinguem cura de les nostres pertinències", i gràcies a ella sabem també que és molt perillós creuar les vies.

Ella també és la il·luminada que ens recorda la inconsciència que cometem si decidim viatjar amb trens regionals comprant bitllets de rodalies. En fi, la veu femenina de la RENFE és com una espècie de veu de la consciència, la que ens recorda on és la frontera entre el bé i el mal al món dels ferrocarrils.

Actualment, la veu femenina de la RENFE no té marge d'error. O això és el que sembla a priori. Per això, reivindico que una veu greu masculina li faci les rèpliques a tot el que anuncia per megafonia. Aquesta "veuota" anunciaria coses com: "Està prohibit viatjar sense bitllet, però si baixes a Passeig de Gràcia podràs sortir sense haver d'introduir el bitllet enlloc"; o bé "Avui tots els revisors estan de vacances. Per tant, aprofita per viatjar de gorra".

La mateixa veu s'hauria d'encarregar de corregir els castellanismes o la mala pronúncia de la veu "renfemenina". Per exemple: algú sap per quin motiu la veu es refereix a "próxima parada" quan parla en castellà i tot seguit, ho tradueix al català emprant "propera parada"? De fet, pròxima en català és més que correcte, fins i tot més que "propera". Si els lingüistes de la RENFE se n'adonessin, es podrien estalviar un temps de megafonia considerable, i els viatgers podrien gaudir molt més dels trajectes.

A banda d'aquestes observacions, la veu de la RENFE podria ser molt pitjor. O és que hi ha algú que ja ha oblidat aquella veu que ens indicava amb una desgana absoluta que la següent parada era Viladecans?

La vida com (partida)

2009-06-26T13:40:00.003+02:00

A moltes persones ens omple compartir allò que ens emociona. Quan escoltem una cançó que ens fa vibrar, quan llegim un bon llibre o quan ens emocionem mirant una pel·lícula, el primer que fem és buscar les paraules per expressar aquest estat d’admiració i així, poder-ho transmetre a les persones que ens envolten.

Segurament, una de les més fermes motivacions d’un disc-jòquei és la de compartir amb la gent la música que a ell l’apassiona; igual que un arquitecte intenta convertir el seu edifici dibuixat en un de real perquè tothom pugui gaudir tant com ell ho feia quan se li anava acudint la forma de la seva creació. Són només dos exemples dels milions que podríem trobar. En el fons, l’explicació de molts dels nostres actes es troba en el verb “compartir”.

I la màxima dimensió d’allò que entenem per compartir és quan arribem a compartir una vida sencera. O el que és el mateix: compartir tots aquells elements que junts, formen una vida.

Quan ens estimem la nostra vida, tenim ganes de compartir-la. És important que primer, ens emocioni tot el que fem (com aquella cançó que escoltem) i llavors, ens n'adonarem de les ganes de compartir-ho, encara que després ens haguem de preguntar també com partir-la, perquè una vida compartida demana aquesta partició.

Algú va dir que “compartir és viure”. Jo aniria més enllà i diria que “vivim, i si ens emociona viure, ho acabem compartint”.

Un recopilatori per anar al Pop Arb

2009-06-17T20:20:00.004+02:00

La setmana que s'acomiada de la primavera i dóna la benvinguda a l'estiu es preveu molt intensa a nivell músico-festiu: Sónar (de dia o de nit), Revetlla de Sant Joan i PopArb.

Dels tres esdeveniments, el viatge a Arbúcies és el que em fa més il·lusió. L'ambient, el lloc i la música acompanyen, i a sobre, els que posen la música són de casa. Tot un bàlsam per combatre la ressaca que deixaran el Sónar i l'amic (Sant) Joan.

Fet el preàmbul, aprofito per presentar-vos un recopilatori del festival. Descarregueu-lo aquí.

I d'Arbúcies a Vilanova i la Geltrú.

Raó: Faraday.

Guia Primavera Sound (III): Come Saturday!

2009-05-25T10:18:00.007+02:00

El dia en què el planeta deixarà de girar: Dissabte 30 de maig a les 21:15h

Parafrejant un dels hits de The Pains of Being Pure At Heart, arribem a dissabte: Come Saturday! I benvingut sigui, perquè és el gran dia, aquell que tantes persones havien marcat amb una creu a les seves agendes des de fa tants mesos. Fa cosa d'un any, les instal•lacions del Fòrum acollien un nou festival anomenat Daydream, amb un cartell al gust i al voltant de l’òrbita de Radiohead. Allò -i que em perdonin- no tenia res de somni, simplement era un concert de la banda d'Oxford acompanyats per altres grups per acabar d'omplir el cartell. El vertader Daydream, no ens enganyem, és aquest Dissabte 30 del Primavera Sound. Radiohead no tocarà, i els Sonic Youth no faran el Don’t Look Back de “Daydream Nation” (1988), però no farà falta. Des de les quatre de la tarda fins a les quatre de la matinada no hi ha cap concert descartable.

Seria recomanable dinar a algun restaurant prop del Parc del Fòrum, perquè caldrà ser puntuals. La cita de THE NEW YEAR tocant a L'Auditori, encara que sigui a les 16h, és obligada, sobretot per aquells que s’hagin perdut My Bloody Valentine el dia anterior i s’hagin quedat amb ganes de sentir soroll en un lloc tancat. Caldrà escollir un bon seient, perquè hi ha la possibilitat d'estar-se a L'Auditori durant tres hores (o més). A les cinc de la tarda, la senyoreta ALELA DIANE pujarà a l'escenari per encomanar-nos el seu folk clàssic i preciosista. Tot i això, les alternatives a Diane són més que recomanables i tenen relació amb la capital del Garraf: a l'escenari Ray-Ban Vice, MAIKA MAKOVSKI, una de les figures més interessants i virtuoses de l'underground nacional -amb excel•lent bateria vilanoví-; mentre que a Pitchfork tindrem a THE LIONS CONSTELLATION, formació de la capital del Garraf que no és més que una constel•lació d’estrelles amb noms tan diversos com My Bloody Valentine, Spiritualized, Sonic Youth o Deerhunter. Si algú se’ls perd, no passa res: els Lions juguen a casa al Festival Faraday (4 de Juliol, Vilanova i la Geltrú).

És hora de tornar (o seguir) a L'Auditori: a les sis, THE BAD PLUS ens faran les seves peculiars versions jazzístiques de cançons de Nirvana, Radiohead, Pink Floyd o Wilco. I a partir de les 19h ja es pot comença a palpar a l’ambient l'esperit del mestre Neil Young: el country-rock de THE JAYHAWKS és l’aperitiu -o complement- perfecte per als fans del creador d’obres com “After the Goldrush” o “Harvest”. A les 19:45h, seran molts els que faran un fugaç retorn a L’Auditori per assaborir el concert del pare del minimalisme, el senyor MICHAEL NYMAN. I de Nyman a Young: de senyor a senyor, de pare a pare, d’avi a avi. Tot i això, la ruta de L’Auditori a l’Estrella Damm ens permetrà fer una breu paradeta a l’Escenari Rockdelux (20:15) per intercanviar mirades i somriures amb HERMAN DUNE.

I ara sí, el gran moment. Costa molt d’imaginar com serà, però sabem que seran dues hores –pràcticament no solapades amb cap altre escenari- quan el directe de NEIL YOUNG passarà a la memòria col•lectiva de tots nosaltres. Afortunadament, encara quedarà festival per endavant. Primer, a les 23:50h, DEERHUNTER repeteix Primavera. Aquesta vegada, amb molta més expectació, tanta que provocarà “agoraphobia”. Els que també saben el que és repetir són els SONIC YOUTH, “fills” de Neil Young i pares de tants i tants grups que hauran desfilat pels escenaris del Primavera al llarg dels tres dies. Després, cap a les 3h, hits de la mà de BLACK LIPS, que es veurà procedida per un final de festa amb ZOMBIE-ZOMBIE (Ray-Ban Vice) o DJ COCO (ATP). I sense adonar-nos-en, ja farà dotze hores d’aquell concert memorable de The New Year. Valgui el nom del grup per esperar un New Year de confirmacions, solapacions, sorpreses i decepcions. Això és el Primavera Sound.

Un gran moment pot ser:

Black Lips - "Bad Kids"

Guia Primavera Sound (II) : Divendres (i els problemes)

2009-05-22T18:29:00.004+02:00

The Pains of Being At Heart (foto), Jason Lytle o My Bloody Valentine: that's the question.

La segona jornada de l’Estrella Damm Primavera Sound 2009 no podia començar d’una manera més agradable: a les 17h, DAMIEN JURADO farà emocionar a tots aquells que encara recordem qui van ser Nick Drake i Elliott Smith. I al sortir de l'auditori, amb els sentiments a flor de pell, entomarem els dilemes típics del Primavera Sound, cada any més complicats de resoldre. Ens ho prendrem com si es tractessin de problemes d’un examen de matemàtiques de primària (farem servir noms típics perquè els guionistes dels problemes de matemàtiques són els que menys imaginació tenen en onomàstica:

Problemes (solucions al final del post):

1) Quatre amics -En Jaume, en Joan, en Jordi i en Josep- van al Primavera Sound. Són les sis de la tarda i acaben de sortir del concert de Damien Jurado. Al Joan li va molt el country-rock i el nou folk nord-americà i vol anar a veure MAGNOLIA ELECTRIC C.O., que toquen a les 18:15h a l’escenari Rockdelux. En Jordi, per la seva banda, se sap de memòria totes les cançons de LOVE OF LESBIAN (Stand Myspace, 18:30h) i vol anar al concert perquè no els ha vist mai tocar en acústic. Finalment, en Josep -que té un tatuatge a l’esquena on hi posa “The Jesus & Mary Chain” i està molt feliç perquè diu que el Primavera d’aquest any és el millor de la història- afirma convençut que anirà a veure els CRYSTAL STILTS (Pitchfork, 18:15h) passi el que passi, perquè segons ell, són hereus del grup que porta tatuat a l’esquena. El dilema és pel pobre Jaume, que no és gaire d’anar a festivals i ha anat al Primavera per pressió de grup, arrossegat pels seus tres amics, que li han vengut la moto dient-li que "un festival és el millor lloc per lligar i anar de festa". On hauria d’anar el pobre Jaume?

a) Anar amb en Joan a Magnolia Electric C.O. (18:15h, Rockdelux)

b) Acompanyar al Jordi a veure les quatre cançons que tocaran en Santi Balmes i companyia.

c) Veure l’enèsim concert shoegaze del Primavera i fer feliç al Josep.

d) Anar a Canaletes a veure si encara hi ha gent celebrant la Champions i si de cas vol tornar al Festival, que passi per un quiosc i compri la Rockdelux.

2) L’Anna i la Laura són dues germanes que han quedat amb les seves respectives parelles, en Marc i l’Àlex, per anar al Primavera Sound. S’han comprat només l’entrada de divendres per culpa de la crisi econòmica. Fins al moment, han anat a veure tots els concerts junts, però a les 20h, mentre fan cua per una cervesa, treuen els horaris i s’adonen del greu problema que els afecta: el Marc, un lector incondicional de la Rockdelux, té claríssim que vol anar a veure JOE HENRY (20h, Auditori) perquè a la revista de gener deien “que havia fet el millor concert de 2008”. La seva cunyada, la Laura, l'únic Henry que coneix és francès i es diu Thierry, però també vol anar a l’Auditori per guardar lloc per MY BLOODY VALENTINE (21:45h, Auditori). L’Anna, que està molt al dia, prefereix veure com Jason Pierce, líder d’ SPIRITUALIZED (20:15h, Rockdelux), interpreta en directe el brutal disc “Songs in A&E”; i enllaçar-lo amb el debut del grup de moda: THE PAINS OF BEING PURE AT HEART (21:00, Pitchfork). El que no sap és què fer a les 21:45h: si anar corrents a l’Auditori a buscar un seient per MY BLOODY VALENTINE o bé apropar-se fins al Ray-Ban Vice per presenciar el debut en solitari d'un altre Jason, el JASON LYTLE, líder dels dissolts GRANDADDY. L’Àlex, que ha anat al festival per fer feliç a la seva nòvia Laura, tampoc sap ben bé què fer, però ell és molt clàssic i nostàlgic, i té ganes d'escoltar una música semblant a la que sonava al casament dels seus avis. Per això, l'únic que demana és fer una visita a l’stand myspace per veure l’acústic de KITTY, DAISY & LEWIS a les 20:20h, ja que dissabte no els podrà veure perquè coincideixen amb THE JAYHAWKS. On haurien d'anar els quatre protagonistes per no enfadar-se?

a) Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditori i l’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i Jason Lytle.

b) Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditori i l’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i My Bloody Valentine (si troben seient).

c) Que l’Àlex acompanyi a l’Auditori a la seva nòvia Laura i al cunyat Marc i que l’Anna posi un anunci al fòrum del Primavera Sound per trobar algun company/a pel seu plan alternatiu.

d) Que ho facin a "pedra, paper, tisora" i si així tampoc es posen d'acord, es denunciin mútuament i algú els sotmeti a un judici ràpid.

Prenguin la decisió que prenguin els nostres protagonistes de noms propis típics, tenen clar que aniran a veure el debut estatal -i a la vegada retorn als escenaris- del grup dels vuitanta THE THROWING MUSES (22:45h, Rockdelux). Després potser passaran una estona pel Ray-Ban Vice a fer un cop d’ull a l’espectacle de THE EXTRAORDINARIES (23:00h). I ja acabats els dilemes, discussions, sorpreses, decepcions, debuts i retorns, el Fòrum es paralitzarà. A falta de cinc minuts per la mitjanit, un dels personatges més significatius dels noranta pujarà a l'Escenari Estrella Damm: JARVIS COCKER, líder dels PULP, presentarà el seu nou disc davant del públic català.

I després de la vetllada amb les ulleres de pasta més cotitzades del panorama indie, tocarà tastar una mica de hardcore procedent de Chicago amb SHELLAC (1:30h, ATP) o bé endinsar-se en la dolça i ballable electrònica dels SAINT ETIENNE (01:05h, Rockdelux). Un bon preàmbul per resoldre el tercer i últim problema d'aquest post:

3) En Jesus (40 anys) i la seva filla Mary Jane (16 anys) són de Manchester i han escollit Barcelona per fer una escapada de 4 dies. Mentre passejaven per Les Rambles, han vist un cartell del Primavera Sound i s'han parat a llegir els noms dels grups. Ell ha al·luscinat en veure que els A CERTAIN RATIO tocaven. Es pensava que estaven separats i que d'aquella moguda de Manchester només en quedaven les restes. La Mary Jane, pobreta, només coneixia BLOC PARTY entre tots els noms estranys que formen el Line-Up , però n'és molt fan i li ha proposat al seu pare d'anar-hi. Ell ho ha consultat a la Kate -la seva dona- i han decidit que hi anaran (pare i filla), mentre ella es queda a l'hotel descansant. Un cop al recinte, han consultat els horaris i no es podien creure que A CERTAIN RATIO toqués a les 2:00 a l'Escenari Ray-Ban Vice mentre BLOC PARTY faria el mateix a les 2:15h a l'Estrella Damm. Què haurien de fer en Jesus i la seva filla Mary Jane?

a) Que la mummy Kate compri l'entrada i acompanyi a la Mary Jane a Bloc Party mentre el daddy Jesus disfruta d'una segona joventut amb A Certain Ratio.

b) La Mary Jane ja és prou gran i pot anar soleta Bloc Party mentre el seu pare se'n va a veure als seus coetanis. Després, poden quedar a un punt estratègic i tornar cap a l'hotel plegats.

c) Que la Mary Jane sigui bona filla i acompanyi al seu pare. Així, s'interessarà una mica pel que escoltava el seu pare quan era jove i la generació d'aquella època daurada.

d) Que el Jesus sigui bon pare i acompanyi la seva filla. Així, s'interessarà una mica pel que escolta la seva filla i la joventut d'avui en dia.

Un gran moment del dia pot ser...

Throwing Muses - Not too soon

HORARIS PRIMAVERA SOUND 2009

Solucions:

1. totes són correctes però d. és la més correcta (sap greu per en Jaume, però si no li agraden els festivals, el Primavera no és el més adequat per anar de festa amb els amics).

2. a i b són molt correctes (sobretot per l'Anna).

3. b és la més correcta, però no del tot. La c i la d poden acabar amb una bona relació pare i filla mentre que la a (i la b) podrien acabar amb un. matrimoni.

Guia Primavera Sound (Dijous)

2009-05-16T16:20:00.009+02:00

Tenir un bon físic és imprescindible és el requisit més important d'aquest Primavera Sound 2009. I no en clau de bellesa, sinó de resistència, ja que les curses d'escenari a escenari poden ser antològiques. Em proposo poder veure (ni que alguns hagin de ser a mitges) entre 30 i 40 concerts en tres dies i en cinc escenaris diferents. La ruta (de dijous) serà la següent:

The Vaselines, la primera gran cita del Primavera Sound 2009

DIJOUS 28 DE MAIG

Després de mesos i mesos esperant la cita -encara recordo quan em donaven la notícia de la confirmació d'Spiritualized i My Bloody Valentine en ple mes de desembre- arriba el primer dia de Primavera Sound. Tenint en compte la possibilitat d'haver dormit poques hores i de plena ressaca barcelonista, un bon cafè amb gel serà el complement adequat per gaudir, sense cap mena de pressa ni pressions, del sol i dels concerts a l'Escenari Pitchfork de VERACRUZ (17h) i de WOMEN (18:15h). Un bon aperitiu per pujar a l' SPECTRUM, la nau espacial que esperarà als assistents de l'Escenari Estrella Damm a partir de les 19:30, un viatge que ens farà sacrificar GIRLS. De tornada de l'espai, farem un altre viatge, però en aquest cas serà en el temps: recularem fins als noranta, perquè a les 20:35h pujaran a l'escenari Rockdelux THE VASELINES, una de les bandes preferides de Kurt Cobain. Segurament, als noranta ens hi sentirem tan a gust que ens hi quedarem per veure, al cap d'una hora a YO LA TENGO a l'Escenari Estrella Damm. Amb el concert dels de Nova Jersei, se'ns faran les onze de la nit i serà el moment d'inaugurar l'escenari Ray-Ban Vice per veure al gran ANDREW BIRD, un dels cantautors (encara que no li agrada aquesta denominació) més atípics i interessants de l'actualitat. A mig concert, però, la fugida cap a l'Escenari Rockdelux sembla obligada: els parisencs PHOENIX tornen a Barcelona i ens presenten nou treball. La cançó "Too Young" ens endinsarà en un món més propi de Lost In Translation que no pas d'un Festival de Música, ja que el final dels francesos es podrà enllaçar amb un altre grup protagonista de la banda sonora del film de Sofia Coppola: MY BLOODY VALENTINE. Avís: per tots aquells que l'endemà sacrifiquin l'actuació dels irlandesos a l'auditori per veure a altres concerts, aquesta es convertirà una cita obligada. I si My Bloody Valentine posaran l'equip de so en perill pels alts decibels de la seva música, THE HORRORS (Ray-Ban Vice, 1:45h) el posaran en perill per les bretolades a que solen fer als concerts. Tot i això, la gran alternativa a La Comèdia dels Horrors pot ser APHEX TWIN (Rockdelux, 01:35), el Mozart de l'Electrònica. La primera nit del Primavera es conclourà amb WAVVES (Pitchfork, 02:15h) i EBONY BONES (Ray-Ban Vice, 3:00h).

Nota: L'actuació de JOE CREPÚSCULO i LOS DESTRUCTORES (Ray-Ban Vice, 21:45h) ha quedat fora de la selecció per tres motius: en primer lloc, per la coincidència amb YO LA TENGO. En segon lloc, perquè es tracta d'un grup que ja es podrà veure al cap d'un mes a dos festivals meravellosos (PopArb i Faraday). I per tercera i última instància, per fer boicot a l'spot del Primavera Sound. És indignant que el millor festival d'Europa tingui la indecència de fer servir les mateixes imatges que l'any passat i canviar el text. A més, amb tots els respectes per Baraja de Cuchillos de Joe Crepúsculo, aquell anunci sempre sonarà a A-punk de Vampire Weekend. Que n'aprenguin del PopArb, que promou iniciatives entre els estudiants de facultats catalanes de publicitat!

Properament, divendres.

El moment del dia podria ser alguna cosa semblant a:

(Alguna cosa semblant, però sense Kurt Cobain)

Consulta els Horaris complets del Primavera Sound 2009

Barack is Black

2009-04-28T19:42:00.007+02:00

Barack: black and white

“Yes we can” fue un eslogan muy eficaz. 100 días después del ascenso de Barack Obama al mando de la Casa Blanca, la frase sigue en boca de todo el mundo y hasta se han hecho parodias como la de “Yes We Candemorr”, con Chiquito de la Calzada emulando al Presidente norteamericano; o el “Yes, weekend”, grito entonado cada viernes por aquellos que tiene empleo. Es curioso como la simpleza de un eslogan como “Yes we can” funcionó tan bien, tanto como su precedente más cercano, el ya olvidado “Podemos” de la selección española campeona que ganó la Eurocopa.

Nadie cuestiona la eficacia del eslogan, pero sí su originalidad. En realidad, es solamente una adaptación del dicho popular “Querer es poder”, pero cambiando el infinitivo por la primera persona del plural, el “nosotros” que siempre nos hace sentir partícipes de algo. Es así como los ciudadanos estadounidenses se sintieron responsables del futuro de su país, un futuro que el mismo George Bush Jr. ya avanzó con su célebre frase de “El futuro será mejor mañana”. Él no lo sabía, pero llevaba razón. Los demócratas podrían haber sido astutos y usar la frase de G.W Bush como eslogan. Seguramente, hubiesen sido pioneros en técnicas de propaganda electoral. Que yo sepa, no es muy habitual sacar de contexto las frases de la oposición y usarlas como eslogan.

El pasado martes 21 de abril, Ima Sanchís entrevistaba en La Contra de La Vanguardia a Doudou Diène, ex relator especial de la ONU en materia de racismo, un hombre de piel negra como el betún (con todos mis respetos). Ante su afirmación de que “Estados Unidos ha fracasado en el combate contra el racismo”, Sanchís le pregunta “¿Cómo se explica entonces el triunfo de Obama?” y él responde que “Cada estadounidense ha hecho un trabajo interno analizando mensajes de Luther King y Kennedy”.

Si rescatamos los titulares de todos los diarios del mundo del día después de las elecciones, todos coincidían en destacar el color de piel del presidente victorioso. Se equivocaban, porque Barack Obama no es negro. Es de origen afro-americano, pero no es negro, sino más bien “mulato” o “mestizo” como Marthin Luther King o el ex-jugador brasileño del Real Madrid, Roberto Carlos, quien hace años respondió con inteligencia a los insultos racistas que recibía en el campo con “Yo no soy negro, soy café con leche”. Busquen en wikipedia la palabra “mulato” y sorprendentemente, se les aparecerá una gran foto de Barack Obama. ¿Hubiese ganado las elecciones un candidato de piel negra como el hollín? Quién sabe.

Sea como sea, el eslogan ideal para un hipotético Obama un poco más oscuro de piel, hubiese sido, sin duda “Barack is Black”. En los mítines electorales, la banda sixtie Los Bravos tocarían en directo adaptando su célebre “Black is Black”. De todas formas, si fallasen podrían ser sustituidos por sus coetáneos Los Salvajes, con su célebre versión de la stoniana “Painted Black”: “También mi corazón parece todo negro / el mundo entero también se ha vuelto negro”. Mil veces Los Bravos o Los Salvajes que Black Eyed Peas cantando “Yes we can”. De eso no tengo ninguna duda.

Los Bravos - "Black is Black"

Sant Jordi Barzelay

2009-04-24T15:43:00.005+02:00

Eef Barzelay en su estado no habitual: serio y quieto.

Hay que reinventar Sant Jordi. No como fiesta en sí, ya que es la más bonita de Europa, pero sí como personaje masculino: el escudo y la armadura ya no se llevan y las que aun se creen princesas, mejor que se queden en la corte. No es bueno fijarse modelos a seguir, pero el ejercicio de buscar como debería ser el hombre ideal -el que todos los catalanes querríamos ser y el que todas las catalanas querrían tener a su lado- siempre es divertido.

Ya descartado Pep Guardiola de antemano, el Sant Jordi actual debería ser un cantante. Aunque no sea catalán, quizás encajaría bien en el papel Eef Barzelay, alma máter de Clem Snide: despreocupado pero elegante, moderno pero clásico y tan payaso como melancólico. Un entusiasta con un gran sentido del humor (y muy poco sentido del ridículo), con canciones que denotan una enorme sensibilidad. Lástima que sea de Nashville –ciudad conocida también como Music City por su tradición country- del Estado de Tennessee. Ya podría ser de Vilanova i la Geltrú, también conocida por su… bueno, sí, eso.

No es casualidad (o sí) que Clem Snide fueran la banda escogida para cerrar la Diada de Sant Jordi, aunque fuese para minorías en La2 de Apolo, comparado con la muchedumbre de Las Ramblas en un día como este. Empezó el recital tirando una rosa al público y gritando con entusiasmo “Barcelona!” (es importante destacar el pronunciado “Bar-sa-looo-naaa” y la recreación del propio Barzelay con la palabra). No se cansó de repetirla durante la hora y media de concierto, ni tampoco de ir recordando el nombre de su propio grupo: “¡Clem Snide, Clem Snide!”, tanto que parecía el afilador de cuchillos de pueblo o un vendedor de cervezas ambulante de Plaça Catalunya. Sin embargo, las canciones que nos vendieron fueron de un valor incalculable, sobre todo gracias a temas del disco “The ghost of fashion” (2001), aunque también desgranaron piezas de su recién nacido álbum “Hungry Bird”. Fue como un épico viaje en tren parando en estaciones muy distintas, desde el country-folk al noise-rock. De hecho, si los viajes se hacen con actitud, las paradas y el destino pasan a segundo plano.

Y es que lo de Barzelay y los otros dos miembros de Clem Snide (faltaba uno) es toda una lección de actitud. Entre los tres trazaron una obra de arte muy bonita, que terminó con el público coreando al unísono (a petición de Barzelay) el estribillo del clásico de The Rolling Stones, You can't always get that you want, que por cierto recuerda mucho al verso que cierra “Ice Cube”, también interpretada: “Does anybody ever got what they want”. Eef acabó de enmarcar la obra volviendo al escenario cantando solo, con banda y guitarra en el banquillo; desprendiendo un sentimiento puro que recordaba al genio de Daniel Johnston. "Por fin has venido”, aclamaba un espontáneo, mientras otro se dedicaba a gritar nombres destacados de la política estadounidense como “Hillary Clinton!!” o "Nixon!". Pero lo que más me impactó fue el llanto de un chaval a mi lado cuando sonaba “Your favorite music”. Y es que son nuestras canciones favoritas, y sobre todo sus canciones favoritas, las que más lágrimas derraman y derramarán.

* Esta crónica no pretende quitarle méritos al telonero Will Johnson, líder de Centro-Matic y South San Gabriel, quien hizo un magnífico y emocionante concierto, pero desgraciadamente quedó eclipsado por Clem Snide.

Exhibició d'atrocitats

2009-04-20T10:36:00.009+02:00

La vida és efímera i volàtil. Sempre pot ser massa tard per descobrir alguna cosa, o segons com es miri, sempre podem arribar just a temps, encara que sigui a l'últim segon. Ahir va morir J.G. Ballard , un dels escriptors més trasncendents de ciència-ficció del Segle XX, relacionat amb el cyberpunk.

Reconec que no he llegit mai cap llibre seu i, per tant, seria poc honest posar-me a parlar d'ell, però justament ahir, mentre ell vivia les seves darreres hores, em vaig interessar per la seva vida i obra. Buscant les influències literàries de Ian Curtis (Joy Division), vaig descobrir que "Atrocity Exhibition" (Exhibició d'Atrocitats) és el títol d'una novel·la de Ballard, escrita l'any 1970, a través de la qual posa de manifest les diferents formes de violència irracional del moment, juntament amb altres perills post-moderns.

El mateix Curtis composava una cançó al cap de deu anys amb el mateix títol, inclosa en la seva darrera obra, el disc "Closer" (1980). Mentre Ballard començava a existir en el meu univers particular, ell s'acomiadava d'aquest món. Ara toca conèixer-lo més gràcies al llegat literari que ha deixat. Heus aquí el poder dels llibres (també el té la música i l'art en general) per eternitzar les persones.

La nostra època

2009-04-13T12:50:00.004+02:00

Festivals Multitudinaris, un símbol de la nostra època?

Dissabte passat va morir Corín Tellado, l'escriptora de novel·la romàntica (o rosa) per excel·lència, la més llegida en castellà de la història després de Cervantes. Mentre ho explicaven per televisió, la meva àvia va comentar que era una escriptora "de la seva època".

Aparentment, relacionem l'expressió "és de la meva època" amb la nostra joventut o amb un moment gloriós de la nostra vida. Penso que la vida està formada per moltes vides petites, també conegudes com èpoques. Quan pensem en els records, pensem en èpoques passades. I de totes aquestes èpoques passades, ens n'apropiem una. Quins requisits ha de tenir una època per poder-nos-la apropiar? "La nostra època" no serà mai la dècada en que hem nascut, per exemple, a no ser que parlem de dibuixos animats o de productes culturals consumits pel públic infantil.

Les èpoques són sentiments col·lectius determinats per icones, moviments socials, productes o manifestacions culturals, modes, tendències o esdeveniments, entre d'altres coses. Estem arribant a finals de la primera dècada del Segle XXI i toca preguntar-se si aquests anys que estem vivint són la nostra època. És aquesta l'època que ens apropiarem i que recordarem tota la vida amb un somriure?

Hauríem de pensar en els factors culturals i socials que marquen l'època actual (la nostra), a través dels quals serà recordada en la posteritat. És a dir, aquelles imatges que sortiran als llibres d'història quan parlin dels primers anys del tercer mil·leni. De ben segur que molts d'aquests elements són comuns. Per exemple, quins seran els grups de la nostra època, els icones de "la nostra època"? Potser Manel, Mishima, Love of Lesbian... o Wilco, Franz Ferdinand, The Strokes, The Arcade Fire o Antony & The Johnsons, per dir-ne alguns. Encara haurem d'esperar per saber-ho, però l'exercici de pensar en què el moment actual serà algun dia recordat com la nostra època és tan apassionant com nostàlgic.

Kiko Amat afirmava en un reportatge al Cultura/s sobre el retorn als escenaris del seu grup d'adolescència Los Negativos que "la música que t'agrada als 16 anys és la que t'agradarà tota la vida". Potser a partir dels 16 anys comença una període en què vas tastant i descobrint coses diferents per acabar sabent què és el que realment t'agrada. Hi ha una part de nosaltres que sempre tindrà 16 anys. I ben mirat, és potser als 16 quan comencem a viure la nostra època.

10 raons per anar a veure Leonard Cohen

2009-04-02T11:56:00.011+02:00

Leonard, dance me to the end of love

L'estiu passat vaig presenciar el directe més emotiu de la meva vida: Leonard Cohen feia una actuació (curta però memorable) a Benicàssim. El proper 15 d'agost, el canadenc torna, però ho farà en un marc totalment diferent: els jardins de Cap Roig, a Girona. I el proper 21 de setembre, al Palau Sant Jordi. 10 motius per anar-hi (a tots dos o a algun dels dos):

1. Leonard Cohen és un dels grans de la història de la música i de la poesia.

2. Té gairebé 75 anys i la vida no és eterna. Potser no tornarà a venir.

3. Té gairebé 75 anys i canta com quan en tenia 30.

4. Els jardins de Cap-Roig és un lloc molt més adequat que el FIB de Benicàssim.

5. Farà un repertori llarg perquè presenta un doble disc en directe (a Benicàssim no va tocar ni una hora).

6. Death Cab For Cutie no tocaran a la mateixa hora que ell a un altre escenari (al FIB, sí)

6. Tot i això, el de Benicàssim va ser el millor concert de la meva vida.

7. La seva banda i les seves coristes tenen un nivell altíssim però no l'eclipsen.

8. Cohen té milions de seguidors, però la força dels seus directes no recau en els focs d'artifici ni en els muntatges espectaculars, sinó en el seu savoir faire i encant.

9. Quaranta anys després del seu disc de debut, encara és totalment vigent. No caducarà mai.

10. Viure en directe "Hallellujah" és una experiència mística.

Leonard Cohen a Sant Sebastià, l'any 1988

El día de las medusas

2009-03-29T23:45:00.007+02:00

"Y si las corrientes son certeras -que muchas de ellas lo son- van al mar"

Ja ho proclama el propi Joe Crepúsculo. El seu tema "El día de las medusas" hauria de ser la cançó oficial del Faraday Absolut 2009. El barceloní és un dels noms del flamant cartell del festival vilanoví, que La Medusa organitza per sisena vegada els propers 3 i 4 de juliol.

La Medusa, a part de ser un animal marí de mala picada, és una Associació sense ànim de lucre de Vilanova i la Geltrú. Qui conegui una mica el Festival Faraday (o els més joves Nowa Reggae i Tranuita) sabrà què és el Molí de Mar, un idíl·lic espai al costat del mar, ideal per a festivals de format reduït que tenen la bona música com a leitmotiv.

Aquest any, els organitzadors del festival han acomplert un vell somni: veure a Neil Hannon (The Divine Comedy) tocant a l'escenari del Molí de Mar. Han remogut cel i terra per aconseguir-ho, i certament, no se m'acut una ubicació millor que aquests mervellosos jardins per a un concert com aquest. De la mateixa manera que l'any passat ho va ser l'actuació de Howe Gelb, la que oferirà Mr. Neil serà antològica.

A les antípodes de Hannon se situa Joe Crepúsculo, un dels reclams nacionals d'aquest cartell. Crec que la frase introductòria d'aquest text resumeix l'esperit del Faraday. No tan sols pel fet que el títol estigui relacionat amb l'entitat organitzadora, sinó pel seu contingut; anar contracorrent és moda, però com diu Crepúsculo, algunas corrientes son certeras. I jo dic que la corrent del Faraday és una de les certes, de les que van al mar. No tots aquells que cauen confosos al mar massificat i remogut de la música independent saben trobar la corrent autèntica. Alguns dels que la troben -i també altres que no l'han trobat- arriben a la Platja del Far a principis de juliol.

I una vegada haguem arribat, podrem cantar a l'uníson "Al Mar, Al Mar!" perquè els Manel tampoc faltaran a la cita. Ni Espaldamaceta, The New Raemon, Charades, Half Foot Outside, Le Pianc, Dorian, Margarita o Extraperlo. En representació local, els enormes Biscuit i The Lions Constellation, la gran revelació dels darrers mesos. I des de més lluny vénen els menys coneguts per la gran majoria de públic però els que haurem de tenir més en compte: els australians The Lucksmiths o els britànics Ipso Facto, The Mummers, The Leisure Society i The Ruling Class són noms que ja podem començar a escoltar de cara al festival.

Durant el Crepúsculo del 4 al 5 de juliol, més d'un (i d'una) assistent al festival baixaran a la platja a banyar-se sota el lema de: "Déjate llevar por estas olas de paz" .

Serà llavors quan sortirem de dubtes: s'haurà acabat "El día de las Medusas".

The Chronologic Sessions

2009-03-24T21:09:00.004+01:00

Y si el Sueño finge muros en la llanura del Tiempo, 
el Tiempo le hace creer que nace en aquel momento.

Federico García Lorca

Viatjar en el temps és un somni que es pot fer REALITAT a través de la música:

The Generation Next Dj’s et convidem a:

THE CHRONOLOGIC SESSIONS

Divendres 27 de març. Sala El Cau (Tarragona)

A partir de les 00h. Entrada Gratuïta.

Un recorregut musical en ordre cronològic des dels 60’s fins als 00's.

Un viatge des del rock&roll i soul sixtie, passant una mica (de llarg) el hippisme més Woodstock per anar pel camí més fosc fins als vuitanta. I de La Movida Madrilenya fins al grunge, noise i pop-rock independent dels noranta per arribar

(i acabar) per la rabiosa i agradable actualitat.

Playing NINA SIMONE, THE BEATLES, THE SONICS, LOS BRAVOS, LOS SALVAJES, LOS CANARIOS, Mc5, THE VELVET UNDERGROUND & NICO, GEORGE HARRISON, WILSON PICKETT, NEW YORK DOLLS, SEX PISTOLS, SUICIDE, JOY DIVISION, RADIO FUTURA, DEPECHE MODE, DERRIBOS ARIAS, NEW ORDER, THE SMITHS, SONIC YOUTH, MY BLOODY VALENTINE, NIRVANA, THE SMASHING PUMPKINS, HOLE, LOS PLANETAS, PAVEMENT, PULP, SUEDE, BLUR, EL NIÑO GUSANO, THE ARCADE FIRE, LORI MEYERS, THESE NEW PURITANS, THE WAVE PICTURES, VAMPIRE WEEKEND, FRANZ FERDINAND, LOVE OF LESBIAN, BEIRUT etc.

http://www.myspace.com/elcautarragona

http://www.myspace.com/thegenerationnextdjs

Benditas Trilogías

2009-03-21T19:22:00.002+01:00

Love of Lesbian: cerrando su trilogía y reinventándose desde el mainstream

Benditas trilogías. Dividir una sola obra en tres entregas ha sido algo recurrente a lo largo de la historia. En el séptimo arte, por citar algún ejemplo, lo hizo Francis Ford Coppola con la más que clásica “El Padrino” y el polaco Krzysztof Kieślowski con la menos conocida “Azul Blanco y Rojo”. A nivel literario, también me gustaría citar a la célebre triple entrega de J.R. Tolkien y su señor de los anillos o la más reciente de Paul Auster, con su “Trilogía de Nueva York”. Hay veces en que los artistas tienen tanto que decir que necesitan tres entregas para poder culminar sus obras. Ya sea porque toda creación requiere un proceso lento o para no saturar al público con una larga obra en una sola tanda.

En el terreno musical también hay muchas trilogías. The Magnetic Fields optaron por darlo todo en una sola entrega y decidieron hacer una biblia de canciones de amor, titulada sencillamente “69 Love Songs”. Eso fue en 1999 y justamente este año es el título del nuevo disco de los catalanes Love of Lesbian, con el que cierran una trilogía de tres discos en castellano después de los celebrados “Maniobras de Escapismo” (2005) y “Cuentos Chinos para Niños del Japón” (2007). Tres entregas con dos años de prórroga entre cada una de las cuales se puede extraer un resultado global más que notable.

Las comparaciones son inevitables y viene a la cabeza el inicio del referente estatal más importante de la música independiente: Los Planetas. Ellos empezaron su carrera discográfica con “Súper 8” (1994), seguido de “Pop” (1996) y culminado por el disco conceptual “Una semana encerrado en el motor de un autobús” (1998). Ambos con dos años de diferencia y con un tercer disco que remite a la ruptura de una relación amorosa y a todos los matices sentimentales que provoca una experiencia de tal magnitud. Los Planetas fueron los protagonistas de los noventa y, salvando las distancias estilísticas y formales, me atrevo a proclamar que Love of Lesbian lo han sido en esta década, que cada vez ve más cerca su fin.

“1999 o como generar incendios de nieve enfocando con una lupa a la luna” evoca a un sentimiento parecido. Es un disco conceptual acerca de una relación de un año de duración vista desde la perspectiva de una década después -a veces, una relación puede llegar a marcar tanto que ni diez años son suficientes para racionalizar el recuerdo-. Sin embargo, cada relación amorosa es un conglomerado de matices sentimentales. 1999 es una cifra racional que sirve para contar una explosión sentimental de nostalgia, rencor, dudas, intentos de borrón y cuenta nueva y el contradictorio “te odio pero no te olvido” luchando contra el “te olvido pero no te odio”.

El disco reune desde hits pop marca de la casa -al que nos tienen acostumbrados- (“Club de Fans de John Boy”, “Las Malas Lenguas”) o baladas tirando a medios tiempos a las que también nos tienen (bien) acostumbrados (“Cuestiones de Familia”, “Incendios de Nieve”); pero también hay sorpresas: "Miau" y “Algunas Plantas”-sobre todo la segunda- son temas que Franz Ferdinand desearían haber incluido en su nuevo disco: se reinventan mostrando una nueva faceta oculta hasta el momento, son las canciones que los DJ’s fans de Love of Lesbian estaban esperando para poder pinchar.

También hay momentos para el ruido a lo Sonic Youth en “Cuando diga ya”, pero los cortes más emocionales y emocionantes tienen cifras en el título: “1999” y “2009: voy a romper las ventanas” son dos canciones con un Santi Balmes recitando y después mostrando su vertiente más sincera y su voz más rota. Sin duda, son los dos cortes más interesantes, que nos confirman el mensaje global al que nos remite el disco: una historia de amor adolescente con planteamiento, nudo y desenlace.

Muchos acusarán a los lesbianos de haberse vendido. Es cierto que es el primer disco con la multinacional Warner en la distribución y la cifra de seguidores del grupo va incrementando cada vez más. No hay que olvidar que Love of Lesbian es un grupo de POP (en mayúsculas) y la palabra pop es una abreviatura de popularidad. Personalmente, me alegro de haber formado parte de la minoría que los descubrió en 2005 con “Maniobras de Escapismo” (uno de los mejores discos que he escuchado en mi vida), del mismo modo que ahora celebro ser uno más de los muchos que les adoran. Es más: el gran público se merece conocer sus canciones. Deberíamos estar contentos de que haya más gente que les conozca, quizás ya tenemos algo más en común con los amigos de la infancia, el vecino o los primos del pueblo.

Y es que todo el mundo tiene, ha tenido o tendrá su 1999 particular: aquel año imborrable de nuestras mentes y corazones en que descubrimos tantas cosas y a la vez perdimos a tantas otras. Aquel año que nos hace llorar, pero también nos hace sonreír. Ellos hablan de un año, pero a veces hacen falta solamente meses o semanas para sentir lo que LOL nos cuentan en este gran disco. Falta mucho para diciembre, pero: “1999, mejor disco de 2009” suena realmente bien. Como el disco. Escúchenlo.

Love of Lesbian - "Club de Fans de John Boy"

I love you like a Richman

2009-03-17T00:09:00.004+01:00

Jonathan Richman en la Sala Apolo de Barcelona

Hay hombres encerrados en cuerpos de pobres niños pero también hay niños que viven en las entrañas de cuerpos de hombres ricos. Y no me refiero a hombres ricos por su poder adquisitivo, sino a los richmans de alma y de vitalidad. Jonathan Richman (Massachussets, 1951) es uno de ellos.

El ya legendario fundador de The Modern Lovers es como un barcelonés más, se siente como en casa cuando nos visita. Sus dos últimos conciertos en la Ciudad Condal fueron muy distintos: primero, codeándose con Kiko Veneno y Muchachito Bombo Infierno en el CCCB; y en segunda instancia, en un breve show en L’Auditori del Fòrum, en el marco del Festival Primavera Sound.

Pocos artistas de firme vocación independiente consiguen congregar a públicos tan distintos. Lo de Richman es fusión y lo demás son tonterías. Desde los años 70, lo hemos visto tocando punk, rock&roll, folk, reggae y otros estilos ya innombrables. Pero toque lo que toque, su estilo es inconfundible y su legado sigue dando frutos: escuchen al sueco Jens Lekman o a los británicos The Wave Pictures y saldrán de dudas. Hasta en Manel, el grupo de moda catalán, hay reminiscencias del estadounidense.

Lo de la Sala Apolo fue un concierto más optimista que óptimo. Asistir a un concierto de Jonathan Richman es siempre una inyección de buen humor y de buena salud –el estado de forma del de Massachussets sigue siendo muy satisfactorio; lo demostró haciendo sus típicos bailoteos y malabarismos con guitarra en mano y pidiendo al público que no fumara para que sus cuerdas vocales no sufrieran tanto-.

La gente le hizo caso y el humo se esfumó. Y es que Jonathan Richman debería llevar pantalones de recambio en los conciertos porque nadie como él se mete tan bien al público en el bolsillo. Otro momento de conexión fue cuando un grito espontáneo de un asistente pidiendo el tema “Pablo Picasso” provocó un inmediato “OK” por parte de Richman con la posterior interpretación del clásico homenaje al pintor.

Vino solamente acompañado de un músico: un batería frío, elegante y bastante correcto, a las antípodas de Jonathan. El pobre anduvo con mucho trabajo, ya que las variaciones y improvisaciones de Richman fueron muy recurrentes durante la hora y media de concierto. Español, Inglés, Italiano y Francés fueron los cuatro idiomas empleados por el estadounidense, aunque las canciones más celebradas, como es de suponer, fueron las cantadas en castellano. Frases como “a que venimos sino a fracasar”, “hay que sufrir para amar, sino es esterilidad” o “el vino es para saborear, no para disfrutar” deberían ascender a la categoría de máximas de un nuevo dialecto llamado Dialecto Richman. Es impresionante como letras en macarrónico español pueden llegar mucho más que muchas canciones escritas en estricto castellano. Sin embargo, se omitirán nombres.

La velada íntima –se notó la coincidencia con conciertos de Jose Gonzalez y The Spinto Band en la escasa cifra de asistentes- terminó con la esperada interpretación del poderoso hit “Vampiresa Mujer” con un epílogo amoroso: “No so much to be loved as to love”. Y es que no hay suficiente en ser querido, también hay que querer. Algo parecido dicen sus hijos pródigos de The Wave Pictures en "I love you like a Madman" pero yo prefiero decirlo diferente: “I love you like a Richman”.

Medianaranjas Siamesas

2009-03-01T21:13:00.003+01:00

¿Se enamoran las naranjas? Nacer naranja debe de ser horrible. Mejor dicho, nacer medianaranja debe de ser fatal. Todas las medianaranjas nacen con otra medianaranja adjudicada y pegada, como si fueran siamesas. Una cosa es que no puedas elegir padres, abuelos y hermanos, pero otra muy diferente es que te impongan una pareja al nacer. Las mediasnaranjas no tienen oportunidad de buscar a otras mediasnaranjas. Nacen con la vida solucionada y con los hijos (o grillos) hechos, sin necesidad de parto ni gestación.

Es como si los seres humanos naciésemos junto a hermanos siameses que en lugar de ser hermanos fuesen nuestra pareja sentimental. Creceríamos al lado de nuestra pareja y no tendríamos opción de separarnos de ella jamás. Nos reproduciríamos mediante la fecundación in-vitro, pero no podríamos hacer el amor con nuestra pareja (bien, dejémoslo en que no habrían penetraciones). En cambio, sí que podríamos tener relación con otras personas, pero el engaño sería imposible, y por lo tanto, socialmente sería inadmisible. No obstante, la opción ménage a trois seguiría abierta.

Cualquier intento de separación significaría una muerta segura. Volviendo a las medianaranjas, hay que decir que ellas también mueren cuando consiguen separarse, aunque pueden disfrutar de la soltería durante unos pocos minutos. A partir de ahora, antes de tomar un zumo de naranja, piénsenlo dos veces. Habrán terminado con el amor eterno y con la soltería efímera de dos pobrecitas Medianaranjas Siamesas.

La noia de la meva vida

2009-02-23T23:33:00.005+01:00

Ella està desesperada. Avui m'ha dit que es vol suicidar.

La veritat és que no m'angoixa gaire que estigui tan malament.

Em preocupa més la noia de la meva vida que la vida de la meva noia.

Que faci el que vulgui.

La Relació Seriosa

2009-02-17T21:47:00.006+01:00

Ell se la mira i li diu: "Crec que hauríem de plantejar-nos la idea de començar una relació més aviat seriosa".

Ella li fa un petó als llavis i li contesta: "sí, jo penso el mateix".

Es miren durant dos segons, se'n van agafats de la mà i ja no tornaran a riure mai més.

El metge hipocondríac que es curava a ell mateix

2009-02-16T00:10:00.010+01:00

El Saül tenia una salut de ferro. Durant la seva infància, mai no es va posar malalt i, en conseqüència, no va fallar mai cap dia a l’escola. Quan la mestra passava llista i arribava al seu nom, ningú es girava a mirar si aixecava la mà, perquè la seva absència ja no es posava en dubte. Els únics virus amb qui va tenir contacte durant els primers anys de la seva vida van ser els informàtics.

En més d’una ocasió, el Saül va intentar enganyar als seus pares per tal d’experimentar la sensació d’estar a casa i no haver d’anar a l’escola. Primer, va tirar xocolata desfeta al vàter per simular una gastroenteritis. Òbviament, l’olor el va delatar. El segon intent va ser molt més arriscat: va posar el termòmetre al forn per després posar-se’l sota l’aixella, amb tan mala fortuna que el termòmetre va rebentar i la cuina va acabar plena de mercuri. Una llàstima.

El Saül ja no podia més, estava fart de ser sa. Volia ser com tots i posar-se malalt de tant en tant, ni que fos un dia a l’any. Sentia molta enveja dels nens que es refredaven amb el canvi de temps. Ell també volia patir al·lèrgies i es moria de ganes que l’àvia o la mare el moquessin de tant en tant o li posessin la mà al front per comprovar el seu estat. També desitjava amb totes les seves forces que, agun dia, una nena de classe li dediqués un “que et milloris”.

Com és de suposar, el Saül no havia passat ni la varicel·la ni el xarrampió. Quan va arribar a la pubertat, es va il·lusionar molt, semblava que la varicel·la arribava. Per desgràcia, no es tractava de cap malaltia, sinó d’una nova etapa de la vida. Els anys van anar passant i va acabar l’escola, però la seva salut seguia intacta.

Un cop finalitzat l'institut, va decidir estudiar medicina. Això el va portar a fixar-se en tots els tipus de malalties que existeixen. Es va adonar que el món de les malalties era el seu, era com si estudiés fantasia. En el seu univers particular, emmalaltir era pura ficció.

Al cap d’uns anys, ja llicenciat i amb una bona feina, mentre es rentava la cara es va adonar que el seu rostre no era el mateix de sempre. Es notava molt deteriorat, com si per primera vegada, una malaltia truqués a la seva porta. Una persona normal s’hagués preocupat, però ell no, estava eufòric. Es va auscultar i no s’apreciava cap símptoma de debilitat. Els dies passaven i el seu aspecte no millorava. Ell mirava manuals i mil llibres per saber quina podia ser la seva malaltia, però no en treia aigua clara.

Van passar mesos i cada dia notava noves sensacions estranyes que li provocaven malestar; encara que per ell, el malestar era sinònim de felicitat. Va decidir fer-se radiografies i començar tractaments. Res indicava que pugués estar malalt. Els anys passaven, i cada dia s’obsessionava més amb la seva malaltia. No parava d’autoreceptar-se i de fer-se visites a ell mateix. Fins i tot falsificava els seus propis informes mèdics.

Al cap de molts anys, quan ja arribava als cinquanta, va aconseguir la baixa permanent gràcies a les seves falsificacions. No obstant, ell era conscient que encara no havia trobat quina era la seva malaltia. La seva rutina diària consistia en aixecar-se, auscultar-se, autoreceptar-se, baixar a la farmàcia a comprar nous medicaments i passar-se la resta del dia fent recerca per descobrir la seva malaltia.

Seguia passant el temps, i el doctor Saül continuava amb la seva rutina, i no se’n cansava, fins que va arribar el dia en què cumplir setanta anys. Es va llevar il·lusionat, i quan va baixar a la farmàcia, també va anar a la pastisseria i va comprar un braç de gitano i dues espelmes en forma de número: un zero i un set. Quan va acabar de dinar, va treure el pastís de la nevera, el va col·locar a sobre de la taula i va encendre les espelmes. Es va asseure al tamboret, va bufar-les i va aplaudir un parell de cops. Es va aixecar i va anar fins al mirall del rebedor. Després de cinc minuts mantenint la mirada penetrant cap a ell mateix, en veu alta i amb els ulls plorosos, es va dir:

- Ja ho sé. Ja he descobert la meva malaltia. I no té cura. No puc fer-hi res.

Se'n va anar ressignat cap al sofà i dolçament, s'hi va adormir, possiblement per sempre. De fons, a la televisió, feien “Cuidadano Kane” i un personatge de la pel·lícula afirmava que “la vellesa és l’única malaltia de la qual ningú espera poder curar-se”.

Il·lustració: marcblancoj

Saint Bloody Valentine

2009-02-14T19:50:00.004+01:00

El món es divideix en quatre tipus de persones:

1) Els que celebren Saint Valentine i els hi agrada My Bloody Valentine.

2) Els que celebren Saint Valentine i no suporten (o no coneixen) My Bloody Valentine.

3) Els que no celebren Saint Valentine i tampoc aguanten My Bloody Valentine.

4) Els que no celebren Saint Valentine però saben apreciar My Bloody Valentine.

Hi ha dos interpretacions pel que fa a l'origen de la relació de Sant Valentí amb l'Amor. La primera indica que el màrtir Sant Valentí va ser assassinat per no renunciar al cristianisme. Em pregunto quina relació té amb l'amor aquest "sacrifici". La segona m'agrada molt més: es veu que els ocells es comencen a aparellar als voltants del 14 de febrer. Sembla curiós, però si els humans haguéssim de decidir les nostres celebracions en funció del cicle vital dels ocells, no sé què passaria.

Bé, la qüestió és que la festivitat en sí va ser imposada a l'Estat Espanyol a través d'una potent estratègia de màrketing de El Corte Inglés i el background de tot plegat és una tradició purament catòlica. Així doncs, es pot entendre que jo no em senti representat pel Saint Valentine.

Enguany, però, el meu Valentine's Day vindrà acompanyat d'un prefix anomenat "My Bloody" i serà a finals de maig. Per tant, suposo que m'incloc en el quart grup d'humans que he definit al principi d'aquest post.

Oficionados al aburrimiento

2009-02-04T23:47:00.006+01:00

El Suplemento Cultura/s de La Vanguardia de hoy miércoles 4 de febrero abre con un interesante reportaje sobre el Aburrimiento y las teorías que a lo largo de la historia se han formulado acerca de este fenómeno humano. Me gustaría citar textualmente la conclusión, a cargo de Félix Pérez-Hita. Tiene mucho que ver con la filosofía de Oficionats:

"Una cosa va con la otra, como ya enseñaron Marx, Adorno, Marcuse y otros: si el trabajo es alienante, las ocupaciones del tiempo libre también tendirán a serlo. Algunos se jactan de haber conseguido la fusión entre trabajo y juego, pero habría que ver quiénes son del todo sinceros consigo mismos. O quizá es que muchos ya tienen su concepto de la vida y del placer por los suelos."

Y me sigo preguntando qué pasa cuando una afición pasa a ser un oficio y cuando un oficio se hace afición.

Supongo que solamente los verdaderos Oficionats tendrán una respuesta.

PD: Oficionats es prepara per començar una sèrie de contes sobre Oficis Recíprocs. D'aquí a pocs dies, la història de "El Metge hipocondríac que es curava a ell mateix".

The Joy Division Films

2009-01-29T01:36:00.007+01:00

El cuarteto Joy Division en una de sus míticas fotos. Ojalá siguieran. Ojalá viviera.

No hay mejor forma de hablar sobre Joy Division (1977-1980) que recomendando tres películas que mestran (directamente o indirectamente) la vida, obra y muerte de su líder Ian Curtis (1956-1980), y por consiguiente, el fin de Joy Division. Por orden cronológico y de menos a más profundidad:

1)

"24 Hour Party People"
Dir. Michael Winterbottom
UK, 2002.

¿Qué nos cuenta? El director de Nine Songs hace un retrato generacional de la movida nocturna y musical de Manchester de finales de los setenta a mediados de los ochenta. De Sex Pistols a Happy Mondays pasando por los imprescindibles Joy Division. El film se centra en la figura de Tony Wilson, propietario de Factory Records -la discográfica de Joy Division- y de La Haçienda -templo mítico de la Manchester Party-. Es por dicha razón que la historia de Ian Curtis y su banda es narrada de una forma demasiado breve, simple y superficial.

Recomendable para quien quiera conocer de primera mano lo que pasó en el Madchester de hace unos años y para los que aun sueñen en hacerse ricos mediante el negocio musical.

2)

"Control"
Dir. Anton Corbijn
UK, 2007.

¿Qué nos cuenta? Un excelente biopic dirigido por el fotógrafo más cotizado del rock, Corbijn hace una aproximación muy realista a la vida de Ian Curtis. Realmente da la impresión de estar viendo lo que fue su vida, y se puede llegar a entender (nunca comprender) porque puso punto y final a su historia. Tanto el retrato psicológico del portagonista como los retratos fotográficos son para enmarcar (nunca mejor dicho). Que aun no se haya estrenado en nuestras salas es lamentable.

Recomendable para primero de todo, para todo amante del buen cine y de la buena música. En segundo lugar, para aquellos que no se conforman en escuchar Unknown Pleasures y Closer. Pero especialmente, muy recomendable para aquellos fans de Interpol y Editors que aun no saben quienes fueron Ian Curtis y sus Joy Division.

3)

"Joy Division"
Dir. Grant Gree
UK, 2007

¿Qué nos cuenta? A diferencia de las anteriores, se trata de un documental con intervenciones del resto de Joy Division, su novia Annik, Tony Wilson y otras personas. Sigue el guión y cita textualmente el libro escrito por su viuda, Deborah Curtis, aunque ella no aparece. También hay imágenes históricas de gran valor , así como secretos y curiosidades de Ian y de la banda no desveladas en Control.

Recomendable para iniciados o avanzados en la obra de Joy Division. Este documental difícilmente gustará a alguien que no esté realmente interesado en la figura de Ian Curtis y en la música de Joy Division. Es recomendable visionar las anteriores previamente.

Deduzco que las dos últimas cintas citadas gustarán a toda persona que no sienta indiferencia ante tal maravilla depresiva:

Joy Division - "Atmosphere"

"Walk in silence,
Dont turn away, in silence.
Your confusion,
My illusion,
Worn like a mask of self-hate,
Confronts and then dies.
Dont walk away."

El millor germà de l'home

2009-01-28T11:18:00.007+01:00

La imatge més bonica de Charlton Heston (ficció, és clar)

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), gran defensor dels animals, afirmava la següent frase:

"L'home ha fet de la Terra un infern per als animals"

Schopenhauer, principal influència de personatges com Albert Enstein, Nietzsche, Freud, Pío Baroja o els barcelonins Standstill, ja tenia raó en ple segle XIX. Al cap de gairebé dos-cents anys, aquesta teoria s'ha fet més que evident.

Dóna la impressió que les persones estan ultra-senzibilitzades amb els animals, potser més i tot que amb altres assumptes com l'escalfament global. Ara bé, cal plantejar-se amb quins animals. Els humans defensors dels animals es divideixen en dos grans grups:

a) Defensors d'animals humanitzats: No voldria ferir els sentiments de ningú, però hi ha moltes persones que només s'escandalitzen davant de les injustícies i els maltractaments comesos sobre gossos o gats. L'home s'ha nodrit tant de la companyia de gats i gossos (sobretot de gossos) que hem arribat a humanitzar-los: els hi parlem en la nostra llengua, els hi imposem les nostres normes i els hi posem els noms que mai ens atreviríem a posar als nostres fills.

b) Defensors d'animals homínids: És a dir, aquells que tenen una sensibilitat especial per la protecció dels grans simis (orangutans, ximpanzés, goril·les i bonobos). De fet, en el cas dels ximpanzés, la seqüència d'ADN que hi tenim en comú arriba al 99,4%.

Tanmateix, suposo que també hi haurà qui no és defensor de cap dels dos grups o bé al contrari, que ho és de tots dos. Personalment, tinc molt de respecte pels gossos i gats, però tinc un amor especial pel que són els nostres avant-passats, per aquells que, com nosaltres, són primats. Ahir llegia a la premsa (La Vanguardia) que és possible que els orangutans s'extingeixin en tan sols 40 anys. A la mateixa publicació es podia llegir una entrevista a un estudiós dels orangutans, a través de la qual afirmava que aquests primats entenen el llenguatge dels humans i són capaços, entre d'altres coses, de tallar fusta, rentar roba o afilar destrals.

Aprofito aquestes línies per donar suport al Projecte Gran Simi, que des de l'any 1993 lluita perquè tots els primats tinguem els mateixos drets. La veritat és que no em faria res compartir pis amb un Orangutan o un Ximpanzé. I que consti que compartir pis no vol dir domesticar.

El 12 de febrer es cumpleixen 200 anys del naixement de Charles Darwin. Potser caldria celebrar-ho. Així, de passada també celebrem l'aniversari d'Edgar Allan Poe (també va fer-ne 200 el passat 19 de gener).

De NOFX a Lori Meyers

2009-01-26T20:47:00.010+01:00

El quinteto granadino y el curioso origen de su nombre.

Recuerdo perfectamente aquel verano de 2004, cuando descubrí el cartel del primer Faraday , del que no conocía a ningún grupo. El festival contaba con las actuaciones de Facto Delafé y Las Flores Azules, que hicieron allí el primer concierto de su historia; The Sunday Drivers, grupo que en aquel momento me atrapó por completo; y Nacho Vegas (tengo que reconocer que por aquel entonces tampoco sabía quien era). Solamente un grupo me resultaba familiar. Eran los Lori Meyers, banda totalmente desconocida por aquel entonces, con la que la organización se había fijado después de verlos telonear a los británicos The Charlatans.

Aquel agosto, los granadinos presentaban su primer disco "Viaje de Estudios" (2004), en mi opinión, uno de los mejores trabajos estatales de la década actual. Al cabo de dos años, presentaban su segundo largo,"Hostal Pimodán" (2006), disco también muy recomendable. Hace muy poco tiempo han vuelto a ser noticia. Su último trabajo "Cronolánea" (2008) ha tenido un notable éxito tanto de público como de crítica y ha sido disco del año según la revista Mondosonoro.

Es evidente que la procedencia y la manía de sacar discos en años pares no son las únicas similitudes que tienen con Los Planetas. La influencia musical de los de Jota se hace notar en casi todas las canciones de Lori Meyers, aunque también hay que reconocer que Lori Meyers han bebido más del pop español de los sesenta y Los Planetas, en cambio, lo hicieron de grupos anglosajones de los 80 y 90.

No nos vayamos por las ramas. Antes comentaba que el único nombre que me sonó del cartel de la primera edición del Festival Faraday fue el de Lori Meyers. No sabía nada sobre el grupo, pero tenía en mente una canción llamada así. Era un tema de NOFX, banda mítica del hardcore melódico californiano de los noventa. Me sorprendió mucho que un grupo con un nombre así tocara en un Festival como el Faraday. Un par de años más tarde, en una entrevista reconocían que fueron muy fans de los estadounidenses cuando empezaron a tocar, pero que ya no solían escucharlos. Así pues, al llegar a la fama se volvieron más ñoños , pero el nombre ya no se lo podían cambiar.

La canción "Lori Meyers" - incluída en el disco "Punk in Drublic" (1994) - cuenta la historia de una actriz porno llamada Lori Meyers y los intentos desesperados de un amigo de la infancia para conseguir que Meyers vuelva a una vida "normal". No deja de ser curioso uno de los grupos más poppies de la escena española deba su nombre a una de las canciones más rabiosas del punk yanqui de los noventa. Quizás hubiesen tenido que ser más previsores y llamarse, por ejemplo, "Brigitte". Al fin y al cabo, tampoco hay tanta diferencia...

Vídeo de la actuación que NOFX protagonizaron en el Doctor Music Festival del año 1997. La grabación fue emitida en el programa Sputnik y tiene subtítulos en catalán:

NOFX - "Together on the Sand & Lori Meyers" (Live in Catalunya, 1997)

NOFX - "Lori Meyers" (Original, 1994)

"I know what degregation feels like
I felt it on the floor at the factory
Where I worked long before,

I took control now I answer to me
The 50k I make this year will go anywhere I please
Where's the problem?"

Ignacio Gónzalez y su ángel Simón

2009-01-25T17:47:00.007+01:00

Que Ignacio González Vegas (1974) es un buen cantautor ya lo sabe todo el mundo. Hoy no hablaré de su música, ni tampoco de sus últimas aventuras sentimentales con Christina Rosenvinge. Hoy toca hablar de sus origenes familiares y de su canción "El Ángel Simón". Si se han dado cuenta, me he referido a "Ignacio González Vegas" y no Nacho Vegas. En realidad, González es su primer apellido si tenemos en cuenta que su padre se llamaba Simón González. Por lo tanto, su hermano Javier (ahora al frente de la formación Xabel Vegas y Las Uvas de la Ira) también se llama González de primer apellido.

Supongo que todo seguidor del asturiano habrá escuchado su magnífico primer disco "Actos Inexplicables" (2001) o como mínimo el doble disco recopilatorio "Canciones Inexplicables 2001-2007" (2008). Ambos trabajos recogen una de sus más logradas composiciones. Hablo de "El Ángel Simón", una oda a la muerte de alguien con un tono muy amargo. Desde que descubrí la canción, estaba seguro de que la letra se refería a una persona muy cercana. De hecho, la letra ya da pistas cuando remite a "el colchón que tuvimos que bajar Javi y yo" (entendemos que Javi es su hermano).

En efecto, el ángel de la canción es Simón González, padre de Nacho y Javier. En su libro (de Nacho) "Política de Hechos Consumados" (2006) aparece un relato titulado "El Ángel Simón", a partir del cual Nacho compuso la canción:

El ángel Simón (Relato)

Hay una funeraria en una calle del centro de Gijón. Creo que lleva allí incluso desde antes de yo naciera, lo cual ocurrió en 1974. Cuando eran un crío y cruzaba con mi padre por delante de ella, él siempre gastaba la misma broma.

-Agáchate -me decía- ¡Rápido, agáchate!

Siempre me pillaba por sorpresa, y yo me agachaba.

-Es para que no te tomen las medidas- decía sonriendo.

En 1994 mi padre tenía 48 años. Murió una noche de verano mientras dormía. En aquel momento de su vida se encontraba solo y completamente arruinado.

[...]

Cuenta el relato que el cadáver de su padre fue descubierto tres días después del fallecimiento y que ni el mismo Nacho se atrevió a entrar a la habitación. Además, también explica lo difícil que fue contar la noticia a su hermano pequeño Javier. Dicen de Simón González que era un hombre bueno y de izquierdas, militante del PSP (antigua formación del Partido Socialista, liderada por Enrique Tierno Galván).

No obstante, la letra de la canción no deja claro si Nacho pensaba que su padre era buena persona. Hay una clara ambigüedad muy bien lograda: por un lado, en el título lo santifica denominándolo como "ángel", pero por el otro, lo envía directamente al infierno: "Antes de partir en tu último viaje (Probablemente al infierno)" .

Cuando la toca en directo, la emoción está servida. En una actuación en La Casa Encendida de Madrid, el 19 de marzo de 2003, se ve que no tenía planeado tocarla, pero finalmente lo hizo porque era el Día del Padre. En otra ocasión, esta vez en La Guinguette Pirate de París, Nacho acabó la canción cambiando el "Gracias, así es y así será toda mi vida" por un emotivo "Gracias, papá, así es y así será...".

Toda esta historia me resulta bastante familiar. No sé si conocerán la historia de la Familia Panero-Blanc -Nacho dedica una de sus mejores canciones a Michi ("El hombre que casi conoció a Michi Panero", fallecido el año 2004-, pero las letras y las experiencias del asturiano me hacen pensar en la interesante y triste historia de la familia Panero-Blanc. Si quieren conocerla, recomiendo la visualización de "El Desencanto", film de Jaime Chávarri, rodada el año 1976.

No sé si en un futuro lejano se hablará de la familia González-Vegas como se hizo de los Panero-Blanc, pero si alguna cosa está clara es que Ignacio González Vegas es uno de los mejores poetas de este país y que convierte en oro todo lo que toca.

Nacho Vegas - "El Ángel Simón" (2001)

Nacho Vegas actúa a L'Auditori de Barcelona el 28 y el 29 de enero con las entradas agotadas par ambos días. También lo hará el próximo 27 de febrero en L'Hospitalet del Llobregat, en el marco del Let's Festival.

Nota: Para obtener más información sobre la historia de "El Ángel Simón" no duden en visitar el Blog dedicado a Nacho Vegas y sus canciones.

Topant amb Tòpics: Els Aniversaris

2009-01-23T17:01:00.008+01:00

Si alguna cosa tenim en comú tots els éssers humans és que tenim un dia d’aniversari, però això no vol dir que els nascuts el 29 de febrer d’un any bixest no siguin humans, evidentment. Una altra característica comuna és que tots també tindrem un aniversari de mort i que possiblement hi haurà gent que ens recordi quan arribi aquell dia, però nosaltres no sabrem mai de quin dia es tracta. Afortunadament, no hi ha horòscops que intentin definir les personalitats humanes en funció de la data de mort. De fet, tampoc tindria gens de sentit.

Tornant al tema dels aniversaris de naixement, estarem d’acord en què hi ha un dia dels 365 o 366 que és el nostre, o si més no, ens el fem nostre. Cadascú té el seu i a la seva manera, ja que tothom té una manera partricular de veure i viure els aniversaris. Per tradició, el dia del nostre aniversari esperem regals i felicitations pel motiu tan simple de ser un any més vells, o dit en altres paraules: perquè ens falta un any menys per la mort. Sempre he pensat que la tradició d’aniversaris hauria de canviar. Cada dia pot ser el nostre aniversari i cada dia podem celebrar-ho. No hauríem d’estar obligats a regalar res quan una persona estimada fa anys, un regal és menys regal si no es fa per iniciativa pròpia.

Hauríem de celebrar menys festes d’aniversari i més festes per altres motius. O anar més enllà, i celebrar-ne sense cap motiu en concret. Ningú discutirà que una festa sorpresa és més sopresa quan es fa sense motiu aparent. També podem donar-li la volta a la tradició: a partir d’ara, proposo que el dia dels aniversaris sigui el que cumpleix anys el que faci els regals. Tampoc seria un pensament tan rebuscat, perquè som els primers en dir “esteu convidats, que avui és el meu aniversari”. Penso que el proper 16 de juliol provaré de fer l’experiment.

Actualment, gràcies al facebook rebem centenars de felicitacions el dia que fem anys. El mateix programa s’encarrega de refrescar-nos la memòria i ja no poden excusar-nos dient que no ens n’haviem recordat. Ara estem obligats a felicitar i prevalem el fet en qüestió que la forma de fer-ho.

Vegin uns quants tòpics de felicitacions:

a) Expressions per felicitar:

1- "Per molts anys" : El més típic. En castellà no es pot dir, ningú diu mai "Por muchos años". Crec que hauríem de lluitar per preservar el per molts anys. Els del Club Super 3 ho van intentar creant un hit, però sembla que tothom sigui preferint el “Felicitats”.

2- "Felicidades / Moltes Felicitats" : En castellà no s'acostuma a desitjar-ne masses, perquè es diu més "Felicidades" que no "Muchas Felicidades". Després diuen que els catalans som austers, però la veritat és que anem per la vida desitjant el màxim de felicitat a tots els que ens envolten.

3- "Happy Birthday" / "Congratulations" : Això ho fan servir les persones que parlen anglès o bé els que no en tenen ni idea però es volen fer els "cool" .

b) Tòpics que fem servir per acompanyar les expressions per felicitar:

1- "No canviis mai": És la frase més hipòcrita que es pot dir. Tots canviem, és inevitable fer-ho. A més, perquè no es pot canviar cap a millor? No podem desitjar als altres que no canviin. Si ets un desgraciat de la vida o un capullo integral, i algú et diu que no canviis, pot ser una mica dur. Crec que l'expressió correcta seria "No empitjoris mai".

2- "Ja ets un any més vell!": També ens ho diran quan en fem 70?

3- "Els 21 van ser el meu millor any, ja veuràs que bé que t'anirà!": Com per contestar “Sí, tens raó, però jo no sóc tu, ni tampoc voldria ser-ho, gràcies”.

4- "Aquest any serà el teu!": Aquí ve quan et preguntes si és el teu aniversari o és cap d'any.

5- "Disfruta del dia!": Aquest tòpic s'accepta, però depèn de l’hora que et felicitin.

c) 10 Cançons (típiques i no típiques) per felicitar un aniversari:

1. Marilyn Monroe – “Happy Birthday Mr.President”

2. The Beatles – “Birthday”

3. Jens Lekman – “Happy Birthday Dear Friend Lisa”

4. The Innocence Mission – “Happy Birthday”

5. Los Planetas – “Cumpleaños Total”

6. NOFX – “New Happy Birthday Song?”

7. La Costa Brava – “El Cumpleaños de Ronaldo”

8. Club Super 3 – “Anys i anys”

9. Parchís – “Cumpleaños Feliz”

10. Blanca Lamar – “Cumpleaños Triste”

Jens Lekman - "Happy Birthday Dear Friend Lisa"

Qui no voldria ser la Lisa d'aquesta cançó del suec Jens Lekman?

La canción y la muerte

2009-01-20T23:33:00.008+01:00

Hay canciones escritas por la muerte de un ser querido y también hay canciones apropiadas para escuchar cuando ha muerto alguien, por ejemplo las que suenan en los funerales. Sin embargo, hay otro tipo de composiciones relacionadas con la muerte que no se suelen nombrar habitualmente y de las cuáles nos da un pánico inmenso hablar y aun más escuchar.

Me refiero a las caniones para morir, aquellas composiciones que al escucharlas, todo lo demás pasa a un segundo plano. Es el tipo de música que te hace tener pensamientos envenenados como “si me muero escuchando esta canción, hasta la muerte cobraría cierto sentido”. Dicen que Nick Drake (1948-1974) tenía uno de los “Conciertos de Brandenburgo” de J.S. Bach en su pletina cuando decidió acabar con su vida.

Creo que “Heroin” de The Velvet Underground & Nico sería una canción ideal para perder la cabeza y, succesivamente, morir. Supongo que la asocio con la muerte porque nunca he probado la droga que da título y sentido al tema, motivo que me impide aproximarme al sentimiento extremo de dependencia a una droga como la heroína. “Heroin” es tan dolorosa como catártica. Supongo que es una banda sonora adecuada para una muerte sórdida, amarga y solitaria que pone fin a una vida ajetreada y atormentada.

Casi lo contrario -sin alejarme de la muerte- es el sentimiento que me transimte “Ladies & Gentlemen, We are Floating in the Space” de Spiritualized. Este precioso y espacial cánon también me hace pensar en el desvanecimiento del ser humano, pero de una forma muy distinta. La ternura que rodea el paisaje sonoro de la canción y su letra de amor desesperado nos lleva a asociarla a una muerte quizás más dulce y con compañía, pero no menos triste. Lo que me viene a la mente al escucharla podría estar relacionado con una muerte en una cama con las personas que amas a tu alrededor, un suicidio por amor a lo Romeo y Julieta o una muerte heroica causada por la salvación de la vida de otro. Tal y como nos sugiere el título de la canción -inspirado en una frase del libro “El Mundo de Sofía” de Josteein Garder- , no deja de ser bonito pensar que la eternidad es flotar en el vacío, como ya lo hicimos antes de nacer y lo seguiremos haciendo después de morir.

Personalmente, hago dos lecturas de esta reflexión sobre las canciones y la muerte. La primera es que tanto la canción de The Velvet Undergound & Nico como la de Spiritualized fueron compuestas en momentos extremos, seguramente bajo los efectos de la heroína. En mi opinión, son dos obras superiores, majestuosas. Si las drogas conducen hacía caminos creativos donde la mente humana no puede llegar en condiciones sobrias, deberíamos considerar la heroína, una droga extremadamente peligrosa, como una potencia creativa? O mejor dicho, como un motor artístico?

Quizás esté diciendo barbaridades, pero me estremece pensar que dos de las canciones que me han calado más hondo hayan sido compuestas en dichas circumstancias y que las asocie con la muerte simplemente por el hecho de que no puedo llegar a comprender la compleja situación que empujó sus autores a componerlas.

No quiero entrar en dramatismos, pero la segunda lectura tiene que ver con mi propia -y espero que lejana- muerte. Quiero pensar que es demasiado pronto para hacer mi testamento, pero aprovecho para dejar escrito que pocas cosas me harían más feliz que irme hacía el espacio (o vacío, según como se mire) escuchando “Ladies and Gentlemen, We are floating in the space”. Queda dicho.

The Velvet Underground & Nico - "Heroin" (1967)

"Heroin" en su versión original de 1967 y subtitulada en castellano.

Spiritualized - "Ladies & Gentlemen We're Floating in the Space" (1998)

"Ladies & Gentlemen.." (1998). Diez años después seguimos flotando.

Crònica negra de Llistes Blanques (II): Les millors cançons internacionals de 2008

2009-01-18T14:41:00.001+01:00

Quinze dies després del dia de L'Home dels Nassos, podríem dir que comencem a tenir el 2008 una mica superat, però part de la música que escoltem segueix éssent la mateixa que l'any passat. Les primeres dues setmanes de cada any haurien de ser destinades a escoltar aquella música que vam obviar durant l'any passat, i per un temps, aïllar-nos de l'exagerada obsessió per ser el primer en escoltar les novetats.

Una altra exagerada obsessió és la de redactar llistes. Ara bé, tampoc cal fer una filosofada relacionada amb les llistes i la nostra (o meva) devoció per fer-les, així que passem a l'acció: A continuació, podem llegir i descarregar diverses llistes de cançons editades durant el 2008, seleccionades pel monoconsell de redacció d'Oficionats, el blog musical amb més visites de l'Estat i de part de la resta d'Europa (i en català).

Aquesta vegada, enlloc de fer una llista de temes per ordre, s'ha optat per agrupar-les de setze en setze (número especial, sobretot pels jutges i els fetges) amb la procedència dels artistes i les característiques musicals com a principals criteris. És a dir, les llistes proposades són compliacions a la vostra disposició. De moment, comencem amb les internacionals:

CANÇONS INTERNACIONALS 2008 (I)

1. Bon Iver - “Re: Stacks” (Forever, For Emma, Ago)
2. Antony & The Johnsons - “Another world” (Another World, EP)
3. Herman Dune - “My Baby is afraid of sharks” (New Year in Zion)
4. Fleet Foxes - “Quiet houses” (Fleet Foxes)
5. The Wave Pictures - “January & December” (Instant Coffee Baby)
6. The Notwist - “Gloomy Planets” (The Devil, You+Me)
7. Sigur Ros - “Goobledigook" (U› Með suð í eyrum við spilumt)
8. Adam Green - “Tropical Island” (Sixes and Sevens)
9. Okkervil River - “Lost Coastlines” (The Stand Ins)
10. Ferraby Lionheart - “Vermont Avenue” (Catch de Brass Ring)
11. Deerhunter - "Agoraphobia" (Microcastle)
12. Ron Sexsmith - “This is how I know” (Exit Strategy of the Soul)
13. Spiritualized - “Soul on Fire” (Songs in A&E)
14. Death Cab For Cutie - “Bixby Canyon Bridge” (Narrow Stairs)
15. Jonathan Richman - “As my mother lay lying” (Because her beauty is raw and wild)
16. Calexico - “Victor Jara's Hands”(Carried to Dust)

Descàrrega: http://www.megaupload.com/es/?d=DI76CRGM

CANÇONS INTERNACIONALS 2008 (II)

1. Nick Cave & Bad Seeds - “Moonland” (Dig, Lazarus, Dig!!)
2. TV On The Radio - “Halfway Home” (Dear Science)
3. The Cure - “Only One” (4:13 Dream)
4. Los Campesinos - “You, Me, Dancing!” (Hold on Now, Youngster...)
5. Vampire Weekend - “A-Punk” (Vampire Weekend)

6. Blood Red Shoes - “I Wish You Someone Better” (Box of Secrets)
7. MGMT - “Time to Pretend” (Oracular Spectacular)
8. Hercules & Love Affair - “Blind” (Hercules & Love Affair)
9. Yelle - “Je Veux Te Voir” (Pop-Up)

10. Cut Copy - “Lights & Music” (In Ghoust Colors)

11. The Last Shadow Puppets - “Standing Next to Me” (The Age of the Understatement)
12. Hatcham Social - “So happy making” (Hatcham Social)
13. volcano! - "Africa just want to have fun" (Paperwork)
14. The Helio Sequence - “Hallellujah” (Keep your eyes ahead)

15. Nada Surf - “Whose Autority” (Lucky)
16. Eli Paperboy Reed & True Loves - “Am I Wasting my time” (Roll with you)

Descàrrega: http://www.megaupload.com/es/?d=O6YYLP4Z

Per evitar una saturació innecessària, deixarem les cançons nacionals per a més endavant. De moment, ja hi ha prou música per recordar aquest bon any musical.

Advertència: Aquests recopilatoris no són les millors cançons, sinó les que més han agradat a la persona que hi ha darrera d'aquest blog. Evidentment, aquesta persona no té la veritat absoluta, i la música és un art massa subjectiu com perquè una persona decideixi quines són les millors cançons d'un any sencer. De totes maneres, s'intenta (decidir-ho).

La veu dels anys deu

2009-01-07T12:34:00.004+01:00

Que m'ho diguin d'aquí a uns anys, però un dels noms propis de la primera dècada del XXI és Antony Hegarty. La veu més singular i sorprenent d'aquests primers deu anys -sí, som a 2009, ja toca fer balanç de la dècada- torna amb un nou disc, en el qual ens segueix emocionant, però el més bonic de tot és veure que ell també se segueix emocionant. Antony encara plora i ens fa plorar.

Antony & The Johnsons ens ofereixen una desena de noves cançons que podrem guardar al calaix, prestatge o carpeta de discos més bonics d'aquests primers anys de segle. No es tracta d'un nou "I'm a bird now", però és millor així. Antony continua oferint una fórmula semblant, però no s'ha conformat en fer una seqüela del seu anterior i exitós treball. "The Crying Light" apropa al cantant a nous sons de l'Afroindie de moda més espiritual a "Dust and water", de la mateixa manera que crida d'emoció a "Aeon", fa d'altaveu del moviment altermundista a la bella "Another World" i s'atreveix amb lletres rocambulesques i surrealistes a "Kiss my name" i "Epilepsy is dancing".

Queda dit i comprovat: la seva música segueix éssent un autèntic plaer per a l'ànima i per a l'oïda.

Setlist:

1. Her Eyes Are Underneath The Ground
2.Epilepsy is Dancing
3. One Dove
4. Kiss My Name
5. The Crying Light
6. Another World
7.,Daylight and the Sun
8. Aeon
9. Dust and Water
10. Everglade

ANTONY & THE JOHNSONS - "Another World"

Crònica negra de Llistes Blanques. El millor de 2008

2008-12-26T01:45:00.009+01:00

La terra és apunt de culminar el seu viatge anual al voltant del sol i els éssers humans no tenim millor feina que valorar tot el que hem fet en durant aquests dotze mesos mentre llancem a l’aire desitjos possibles i impossibles de cara a l’any següent. Molts dels amants de la música tenim la mania de fer llistes proclamant què ha estat el millor de l’any, ens passem la vida comparant i fent llistes. Sembla que aquells discos que inclouen les revistes de prestigi a les seves llistes siguin els únics que al cap dels anys seran recordats. Dóna la impressió que necessitem fer tot aquest tipus d’ennumeracions i valoracions per emmagatzemar els records musicals.

Aprofitaré aquest blog per fer la meva llista, però abans voldria fer dues observacions sobre les típiques i recorrents llistes de mes de desembre. En primer lloc, em torno a referir a la forta subjectivitat que ho condiciona: és una equivocació parlar amb vocació universal de “millors discos de l’any” quan molts dels que s’aventuren a fer llistes tan sols han escoltat un deu per cent de tot el material interessant que s’ha arribat a publicar. Suposo que per fer una llista coherent s’han de contrastar opinions entre diversos afeccionats o experts. És per aquest motiu que em creuria abans la llista proposada per publicacions com Rockdelux o Mojo que no pas la que pot oferir un mediocre blog com Oficionats. Així doncs, parlaré dels discos que m’han agradat més de l’any i no pas de el millor de 2008.

La segona qüestió té relació amb les ànsies d’estar al dia. Estic segur que any rere any, es poden descobrir discos antics que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat ni amb l’any en què vivim. Les llistes personals de discos de l’any haurien d’incloure aquests treballs. És més, trobo bonic i curiós el fet d’incloure discos antics a una llista de novetats modernes. Estic segur que ens sorprendríem si tots els crítics i periodistes musicals reconeixessin quins discos han descobert al llarg de 2008.

Després d’aquesta crítica a les llistes, he de confessar que m’agrada fer llistes i recopilatoris anuals, els trobo imprescindibles per enfortir els records personals viscuts. Per tot això i per respecte a tots els artistes que han posat color a aquest 2008, ofereixo llistes diverses. I com diria La Brigada, autors d’un dels discos que cito en alguna de les llistes, si tens una llista negra, jo voldria ser-hi…

10 DISCOS NACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(barrejant la música procedent de Catalunya amb la de la resta de l’Estat):

1. Cuchillo – “Cuchillo”

2. Manel – “Els millors professors europeus”

3. Vetusta Morla – “Un día en el mundo”

4. The New Raemon “A propósito de Garfunkel”

5. Espaldamaceta – “Madera y poca luz”

6. La Brigada – “L’obligació de ser algú”

7. Nacho Vegas – “El manifiesto desastre”

8. Lucas 15 – “Lucas 15”

9. Christina Rosenvinge – “Tu labio superior”

10. Lori Meyers – “Cronolánea”

10 DISCOS INTERNACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent-hi la música procedent de Catalunya i de la de la resta de l’Estat):

1. The Wave Pictures – “Instant Coffee Baby”

2. Spiritualized – “Songs in A&E”

3. Bon Iver – “For Emma, Forever ago”

4. The Vampire Weekend – “The Vampire Weekend”

5. Fleet Foxes – “Fleet Foxes”

6. Herman Dune – “New Year in Zion”

7. TV on the Radio – “Dear Science”

8. Eli Paperboy Reed & True Loves – “Roll with you”

9. Sigur Rós - “Me› Su› í Eyrum Vi› Spilum Endalaust”

10. The Notwist – “The Devil, You+Me”

10 DISCOS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent tot el que s’ha publicat durant aquest any i donant per suposat que no havia escoltat cap d’aquests àlbums abans):

1. Pavement – “Crooked Rain, Crooked Rain” (1994)

2. El Niño Gusano – “El Escarabajo más grande de Europa” (1998)

3. Jonathan Richman – “Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow” (2001)

4. Neil Young – “After the Goldrush” (1970)

5. Nick Drake – “Five Leaves Left” (1969)

6. Band of Horses – “Cease to begin” (2007)

7. Tom Waits – “Blood Money” (2002)

8. Enrique Morente & Lagartija Nick – “Omega” (1996)

9. Okkervil River – “Down the River of Golden Dreams” (2003)

10. Wilco – “Summerteeth” (1999)

Torneu, si us plau, torneu...

2008: ¿El año de Nacho Vegas?

2008-12-02T15:36:00.009+01:00

Nacho Vegas ya no es solamente uno de los muchos cantautores que han inspirado su obra en músicos de la talla de Tom Waits, Leonard Cohen o Bob Dylan. Ya no hace falta citar referentes para hablar de su música porque ahora el referente es él. No me gusta comparar artistas ni proclamar nada en voz alta, pero hoy lo haré: Nacho Vegas es el mejor cantautor en activo en la lengua de Cervantes. Que me perdonen los incondicionales de clásicos como Sabina o Serrat, pero el asturiano está rompiendo moldes en todos los aspectos.

“El manifiesto desastre” (Limbostarr, 2008) es la guindilla de un pastel que ya hace tiempo que comemos dulcemente. Hace dos años, el gijonense se juntaba con un héroe aragonés al que todos conocemos y nos invitaban a una doble ración de cerezas, con actuación en el Liceu incluída. El año pasado, Vegas cambiaba Bunbury por Christina Rosenvinge y pasaba del tiempo de las cerezas a los veranos e inviernos fatales. Dos discos magníficos que no han sido más que una larga introducción de este 2008, al que podríamos recordar como el año Vegas. Empezó en enero sacándose de la manga otra genialidad a pares, esta vez con su inseperable Xel Pereda. En este caso, el asunto iba de recuperar canciones tradicionales y grabarlas en clave rock, pero surgió otra genialidad. Su sello tampoco paró y sacó el recopilatorio “Canciones inexplicables 2001-2007”, una buena pieza para los desconocedores del poeta (digo poeta porque si la discografía entera de Nacho Vegas fuese recitada, seguiría siendo bella).

Quizás el recopilatorio fue una buena idea. No me quiero ni imaginar que hubiese pasado si en el proceso de selección hubiesen tenido que incluir temas de El Manifiesto Desastre. Vegas ha esperado a diciembre para sacar a la luz un disco inmenso, tan pesimista como explícito. La señorita Rosenvinge es omnipresente en todo el disco (en coros y en espíritu) y hasta hay un diálogo entre ella y Nacho (Lole y Bolan (Un amor teórico). Tampoco faltan referencias a la ingenuidad infantil (Detener el tiempo), del mismo modo que se nota su recién trabajo con Lucas 15 (Junior suite).

Todos sabemos que el desamor, el lado oscuro y el desencanto son temas habituales en la obra del asturiano, pero en este disco se hace más evidente que nunca. Aunque musicalmente sigue en su línea habitual (pero ascendente), Vegas también se atreve con la ranchera mexicana (En lugar del amor), todo un guiño a José Alfredo Jiménez. Justamente este tema precede “Morir o matar”, tema que cierra el disco. Quizás se trata de lo más desgrarrador en toda la obra de Nacho (o quizás no, pero aun me dura el estado de schock). Les invito a parar el disco en el segundo 3:05 de esta canción. Una vez se haya hecho el silencio, tienen que meditar si se ven capaces de seguir escuchándolo o de volver a empezar. Sólo les puedo decir una cosa: cualquiera de las dos opciones será una buena elección.

Els millors professors de Manel

2008-11-26T17:40:00.005+01:00

Des de la distància també s'aprecia que un nou fenomen del pop cantat en català sona amb més força que mai. Manel, una emergent banda barcelonina, cada dia té més seguidors i la crítica es desfà en elogis davant d' Els millors professors europeus, el disc de debut del grup. Un cop més, la casa catalana Discmedi ens permet quedar bé per Nadal i fer regals bonics (també hi ha al catàleg L'Obligació de ser Algú de La Brigada). Val a dir que ni Antònia Font, ni Mishima ni cap altre referent actual del pop en català havien gosat de tant ressó mediàtic després de publicar el seu primer treball. S'ha de reconèixer: Manel enganxen, i fa gairebé una setmana que no puc parar d'escoltar-lo, però tota fascinació ha de venir acompanyada de certa crítica.

Els barcelonins són humils amb el títol que han posat al seu disc. És evident que tots els artistes han tingut professors, i en el cas d'ells, es fa especialment evident. En primer lloc, hauríem de parlar dels professors catalans: Riba, Sisa i el gran Xesco Boix són presents en molts moments del disc. El professor més evident, però, no és català, ni tan sols europeu. Em refereixo a Beirut, la banda de Zach Condon. Em pregunto si Manel s'hagués acompanyat d'ukelele i acordió si Beirut no hagués esdevingut un grup de moda en el panorama independent dels darrers dos anys.

Podria fer d'advocat del diable i titllar a Manel d'oportunistes, i afirmar que el fenomen que han generat (mil reproduccions diàries al myspace) és gràcies al bon moment de la música cantada en català i al fet que bandes com Beirut o Herman Dune estiguin de moda. També podria ser encara més cruel, i afirmar que hi ha moltes cançons d'aquest disc que me les podrien haver cantat als Balls de Dissabte de Carnaval quan tenia cinc anys i potser m'haguessin agradat més.

Podria, però no ho faré. Els Millors Professors Europeus és un gran disc, molt ben elaborat i amb molts matisos: de l'alegria de En la que el Bernat se't troba a la tendresa d' Avís per navegants , passant per l'enginyós humor de Els guapos són els raros i, evidentment, acabant per la profunditat de Corrandes de la parella estable. En definitiva, tot i que s'hagin envoltat massa descaradament dels millors professors, és evident que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Gràcies i enhorabona.

Escolta'ls a myspace.com/gatmanel

El realitzador d'aquest videoclip també té Professors Europeus, potser una mica afrancesats...

The true love, Daniel Johnston (and the devil)

2008-11-12T17:48:00.008+01:00

Cualquier necio que asistiese a un concierto de Daniel Johnston quedaría totalmente decepcionado y se pasaría una semana proclamando la dichosa frase de “hasta yo lo haría mejor”. Afortunadamente, las no más de 500 personas que se podían ver en el VoxHall de Äarhus (Dinamarca) no parecían necias. Es más, sabían a lo que venían. Eran conscientes de que Daniel Johnston no es un virtuoso con la guitarra y que no tiene la voz de Rufus Wainwright, por decir alguien.

El show empezó puntual con la actuación de los presuntos teloneros, un trío muy interesante con contrabajo, batería y cantante multiinstrumentista. Sin embargo, todo el mundo tenía la mente puesta en Daniel Johnston, que no tardó mucho en aparecer con pantalones de chandal y una camiseta que no podía ocultar su enorme barriga. El pelo, casi totalmente blanco y una mirada perdida que no reflejaba demasiada buena salud. Dan Johnston llevaba debajo el brazo un archivador con las letras y las notas de las canciones. Visiblemente afectado y tímido, empezó con el piano, aunque no tardó demasiado en decir “How are you?” justo antes de coger su peculiar guitarra, con la que tocó cuatro canciones- con muy poca destreza- y se despidió. El público esperaba su vuelta pero también sabía que todo podía terminarse en cualquier momento.

Finalmente, los teloneros volvían al escenario, pero esta vez dejaban la parte central vacía. En efecto, era para Daniel, que volvía con su carpeta llena de más canciones-en todo el concierto, no dejó de mirar su chuleta, hasta para presentar la banda-. Los continuos temblores en sus manos no le privó de nada, y no tardó en desgranar canciones como Casper, the friendly ghost , Hey Joe o una inesperada y contundente versión de Help!. “Please help me!”, gritaba a todo pulmón. Pero cuando realmente disfrutó es haciendo rock. Hasta parecía Nick Cave con sus Bad Seeds cuando, justo después de cantar Speeding Motorcycle, parecía poseído soltando gritos en The monster inside me. Ya se había sacado el diablo de encima, y solamente le quedaba encontrar el amor, su particular himno al encuentro con el amor verdadero. Se notaba que Daniel sentía lo que estaba cantando, y esto es el principal motivo porque su concierto fue tan especial. No es casualidad que Wilco la versione: True love will find you in the end es una de las canciones de amor más bellas jamás escritas.

El público le aclamaba y Daniel volvió para decir que había estado deprimido durante mucho tiempo y que lo que le gustaba era cantar solo. Así pues, canto Devil town a cappella, se quedó a gusto y se fue. En fin, casi que nada.

Prohibit Dormir

2008-07-31T18:15:00.002+02:00

Vivim en una societat en la qual dormir està molt mal vist. Sobretot, dormir en públic, no hi ha res més lleig que somniar i descansar públicament, al mig del carrer. A quin lloc es pot dormir sense ser jutjat com una persona sense casa, sense sostre o sense família? Al carrer queda lleig, a les biblioteques tampoc s'aguanta, i a les estacions, un lloc de pas, passen masses persones i successos com per quedar-t'hi a dormir tranquilament. Sí, existeixen parcs públics, però tampoc és del tot adequat estirar-s'hi, sobretot per culpa d'amos poc civlitzats de gossos que han de satisfer les seves necessitats.

No es pot negar: és impossible dormir públicament sense ser vist com una pocavergonya. Ara, jo em pregunto per quin motiu veiem amb normalitat que la gent dormi al tren o a molts altres transports públics. La nostra societat és contradictòria, mai podrem entendre-la.

Per tot això i per molts motius més, reivindico dormitoris públics. De la mateixa manera que existeixen orinaris i lavabos públics, parcs públics o menjadors públics, a l'éssser humà del Segle XXI li fan falta dormitoris públics. Si fem un repàs a les necessitats que tenim, ens n'adonarem: com pot ser que tinguem biblioteques i locutoris públics quan no hi ha dormitoris? O és que la necessitat de dormir sense ser mal vist només es pot satisfer de manera privada?

Aquests dormitoris públics haurien de ser gratuïts, però cap persona podria superar la mitja hora (no es poden confondre amb hotels, tan sols serien aptes per migdiades o petites capcinades). Espero que algú m'entengui, d'aquí a uns quants anys, la ciutat de Barcelona estarà plena de dormitoris públics i tothom m'haurà de donar la raó. La societat està evolucionant de tal manera que comença a ser urgent que inventem fòrmules per evitar aquest estrès a què estem sotmesos i condemnats.

Fent un parèntesi: dormir està mal vist, però hi ha tants artistes que s'han inspirat en la paraula dormir per composar cançons... un altre dia, faré la llista completa.

PD: Hauríem d'aprendre d'altres cultures, com la hindú (ells es creen els seus propis dormitoris públics)

It's raining, Mr. Waits

2008-07-12T19:46:00.004+02:00

Querido Mr.Waits,

Hoy sábado, tu gira titulada Glitter & Doom Tour aterriza a Donosti. Es la primera vez que decides hacer una gira por aquí cerca, en este territorio que muchos denominamos España (antiguamente Iberia). Qué curioso, has escogido dos ciudades culturalmente muy avanzadas: Donosti y Barcelona. Se nota que tienes ojo, Tom.

Por fin, será el próximo martes 15 de julio el día que yo te veré actuar. Quizás es un poco exagerado pagar 125 euros (más de veintemil pesetas), pero realmente eres uno de los pocos músicos por quien pagaría esta apreciable cantidad. Casualmente, verte en directo será la última cosa que haga con 21 años. Tengo que confesarte que tu actuación, amigo Tom, es mi regalo de cumpleaños.

Recuerdo la primera vez que escuché tu voz, en un viaje en coche con mis padres. Sonó la canción Underground (la primera del disco Swordfishtrombones, del año 1983). No entenía nada de lo que decía aquella canción, incluso me daba miedo como un hombre podía tener una voz tan grave. Te imaginé negro y muy muy grande. Luego, vi tu imagen (en fotos promocionales de hace muchos años) y me sorprendió que fueras rubio, blanco y con estos ojos claros tan expresivos.

Más adelante, fui descubriendo tus canciones, empezando por Blue Valentines y terminando con una de tus últimas baladas, You can never hold back spring. Me has hecho llorar más de una vez. Y no soy el único. Creo que hasta se podría hacer una lluvia artificial con todas las lágrimas que has hecho derramar. Podrías dedicarte a ser un auténtico derramador de lágrimas sin herir a nadie. Sería un bonito oficio.

Precisamente, tu desgarradora voz en The Piano has been drinking (not me) batalla ahora mismo contra el intenso ruido de la lluvia que cae hoy, justo en el día que has escogido para empezar tu minigira peninsular. La verdad es que ganas tú, Tom.

Waiting for you. Waiting for Waits. Waiting for Tuesday.

Atentamente,

Un oficionado más.

Set de Faraday tota la vida

2008-07-11T17:10:00.005+02:00

Sota un sol abrasador, l’estranya parella vilanovina Fred Galvan i Frida Calo oferien copes de cava per brindar als assistents més matiners, tot un autèntic preludi que el festival seria tot un èxit. De fet, així va ser. La cinquena edició del Faraday va batre rècords d’assistència i l’organització es va veure obligada a penjar el cartell d’entrades exhaurides a la jornada de dissabte.

La primera jornada no podia començar amb més simpatia. Fred i Frida, acompanyats del jove i prometedor actor vilanoví Guillem Albà, es van atrevir amb tot tipus de sons i instruments: acordió, violí, clàxons, bosses de patates trencades, maraques, trompetes de joguina etc. Fins i tot, es van atrevir a imitar la carrinclona veu del cantant de Manos de Topo, que actuava seguidament a l’escenari principal. Els barcelonins van donar la talla i qui no els coneixia, va entendre perquè els defineixen com un creuament entre The Cure i Barri Sèsam. Van exagerar al màxim la malenconia humorística que els caracteritza, tant que fins i tot un focus es va trencar. Les propostes més serioses no tardarien en arribar, de la mà de Lídia Damunt, que presentava un projecte solitari molt a prop del country de carretera però amb un caràcter quasi punk. Francisco Nixon, ex-cantant de La Costa Brava i Australian Blonde, en canvi, venia amb un grapat de bones cançons per oferir, però amb certa por escència (realment, feia molt poc temps que havia començat a assajar amb la seva banda).

Un dels grans triomfadors de la nit va ser Bart Davenport. En va tenir prou amb la seva veu i una guitarra a la mà per contagiar amor i bon rotllo, amb la seva música ideal de platja. Robyn Hitchcock era entre el públic celebrant cadascuna de seves cançons, una imatge que després es repetiria just a l’inrevés. Hitchcock es va prendre tan seriosament l’actuació que venia amb dues ulleres, al més pur estil Lennon. Tant a la guitarra com al piano (que més tard va cedir a Howe Gelb) va aconseguir emocionar. Just abans d’aquesta actuació, els britànics The Lodger van oferir un directe energètic i, juntament amb The Violets i Hatcham Social es van consagrar com un dels nous talents caçats pel Faraday. Si algú encara pensa que la música catalana i en català no té cabuda en un Festival indie, va ben errat. Els barcelonins Mishima van ser un dels més aclamats i no van decepcionar, el seu directe es va fer curt per la majoria dels assistents.

La segona jornada començava amb dues propostes lluminoses: per una banda, Gentle Music Men, que jugaven a casa i van fer un escalfament per l’actuació a Benicàssim de la setmana que ve; i per l’altra, la madrilenya Russian Red. L’escenari ADN es va vestir de gala per per acollir una de les veus més commovedores del panorama estatal, en aquest cas, amb el Mediterrani de fons per acabar de completar el punt romàntic de les seves cançons.

El pop-rock senzill de Jonston va servir per enllaçar amb la tornada a l’escenari de la gespa per apreciar el transgressor directe del trobador folktrònic, l’escocès Momus, que en llatí vol dir burla. Va fer honor al seu nom. Se li podia contestar de dues maneres: amb una apagada general o bé amb un llançament de focs artificials des de la platja. Van succeir ambdues coses, amb la diferència que la primera va interrompre l’actuació, mentre que la segona la va reforçar encara més.

De tornada a l’escenari Stolichnaya, Tachenko va deixar clar que era el reclam nacional més celebrat, però el premi a directe més especial se’l va emportar el Sr.Howe Gelb. Tan sols amb un contrabaixista i l’alternança de piano i guitarra, es va posar a la butxaca el públic, sobretot pel fi sentit de l’humor i la subtil senzillesa que desprenia, poc habitual entre els artistes de la seva talla. A més, va demostrar una enorme sensibilitat amb la cultura catalana, recordant al públic els quatre símbols de Catalunya: el Pa amb Tomàquet, la Sagrada Família, la Moreneta i El Floquet de Neu. Alguns assistents van recordar La Carpa Juanita, però Gelb no ho va acabar d’entendre.

Per contrastar amb la seva veterania, arribava el debut estatal d’una de les sensacions de la joventut anglesa actual, Get Cape.Wear Cape. Fly (sona a la radiofórmula i a la MTV britànica i toca als principals festivals britànics). Va presentar la seva atrevida proposta, que mescla pop, folk i un suau drum’n bass. El moment més esperat va ser quan va cantar Postcards from Catalunya. No obstant, les intervencions anteriors de Howe Gelb, van provocar que es quedés com una pura anècdota.

Passaven de les dues de la matinada i ja tocava moviment. Mentre que We’re the Physics donaven el toc més punk i salvatge del Festival (les ulleres del cantant eren clavades a les del cartell); El Guincho, encarregat de tancar, aconseguia que, per uns instants, donés la sensació que ja havia arribat el febrer i Vilanova tornava a estar de Carnaval. Entre els Dj’s, cal destacar al vilanoví Roger Calvet (Gruyere DJ), tot un veterà als plats que es va encarregar d’injectar al públic fortes dosis de funk, soul i groove.

La consolidació del Festival és més que una realitat, i la marca Faraday ha proliferat i ja està en boca de tots els oïdors i seguidors de música independent de l’Estat. Com diuen els Mishima, qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. I tothom qui va al Faraday, se’n va amb set de tornar-hi l’any vinent.

Verdades como puños

2008-07-10T16:16:00.003+02:00

Trabajos desinteresados, mal pagados, no honrados y mucho más mal remunerados; universidades públicamente abiertas al atraco a mano armada, construidas para la más autarquiíta burguesía; una vida hecha para la periferia ciudadana del millar dorado, la dedicación a una vida entera con la recompensa de la muerte; la magia de la vigésima edad y sus pisos con vistas a un futuro tintado de negro sudor; una burguesía disfrazada bajo revoluciones contractuales de la moda, mal escondidas a ojos con cuberos detrás de gorras, rastas, camisetas del Ché, pantalones culones y unas buenas zapas de 150€.

Gracias a todos vosotros, a ellos y a los que vendrán por este fantástico verano. Un día os daré una buena patada en la boca.

Texto de enserienegra

Oficionats

2008-07-09T17:42:00.001+02:00

Oficionats és un blog que pretèn ser un punt de trobada d'aquells que tenen la il·lusió de convertir algun dia la seva principal afició en un ofici; o d'aquells que volen fer el contrari: deixar de treballar per convertir allò que fan en una afició.

De fet, a la vida necessitem fer oficis per poder desenvolupar les nostres aficions, igual que de joves, quan ens hem de decidir per un ofici, ens basem en les nostres aficions per escollir-lo.

De moment, Oficionats serà un blog de contes (molt relacionats amb oficis) i d'històries musicals i no musicals (molt relacionades amb les meves aficions).

Si et consideres una persona oficionada, potser t'interessarà llegir de tant en tant les lletres que s'hi publiquen.