dimarts, 20 de gener del 2009

La canción y la muerte





Hay canciones escritas por la muerte de un ser querido y también hay canciones apropiadas para escuchar cuando ha muerto alguien, por ejemplo las que suenan en los funerales. Sin embargo, hay otro tipo de composiciones relacionadas con la muerte que no se suelen nombrar habitualmente y de las cuáles nos da un pánico inmenso hablar y aun más escuchar.

Me refiero a las caniones para morir, aquellas composiciones que al escucharlas, todo lo demás pasa a un segundo plano. Es el tipo de música que te hace tener pensamientos envenenados como “si me muero escuchando esta canción, hasta la muerte cobraría cierto sentido”. Dicen que Nick Drake (1948-1974) tenía uno de los “Conciertos de Brandenburgo” de J.S. Bach en su pletina cuando decidió acabar con su vida.

Creo que “Heroin” de The Velvet Underground & Nico sería una canción ideal para perder la cabeza y, succesivamente, morir. Supongo que la asocio con la muerte porque nunca he probado la droga que da título y sentido al tema, motivo que me impide aproximarme al sentimiento extremo de dependencia a una droga como la heroína. “Heroin” es tan dolorosa como catártica. Supongo que es una banda sonora adecuada para una muerte sórdida, amarga y solitaria que pone fin a una vida ajetreada y atormentada.

Casi lo contrario -sin alejarme de la muerte- es el sentimiento que me transimte “Ladies & Gentlemen, We are Floating in the Space” de Spiritualized. Este precioso y espacial cánon también me hace pensar en el desvanecimiento del ser humano, pero de una forma muy distinta. La ternura que rodea el paisaje sonoro de la canción y su letra de amor desesperado nos lleva a asociarla a una muerte quizás más dulce y con compañía, pero no menos triste. Lo que me viene a la mente al escucharla podría estar relacionado con una muerte en una cama con las personas que amas a tu alrededor, un suicidio por amor a lo Romeo y Julieta o una muerte heroica causada por la salvación de la vida de otro. Tal y como nos sugiere el título de la canción -inspirado en una frase del libro “El Mundo de Sofía” de Josteein Garder- , no deja de ser bonito pensar que la eternidad es flotar en el vacío, como ya lo hicimos antes de nacer y lo seguiremos haciendo después de morir.

Personalmente, hago dos lecturas de esta reflexión sobre las canciones y la muerte. La primera es que tanto la canción de The Velvet Undergound & Nico como la de Spiritualized fueron compuestas en momentos extremos, seguramente bajo los efectos de la heroína. En mi opinión, son dos obras superiores, majestuosas. Si las drogas conducen hacía caminos creativos donde la mente humana no puede llegar en condiciones sobrias, deberíamos considerar la heroína, una droga extremadamente peligrosa, como una potencia creativa? O mejor dicho, como un motor artístico?

Quizás esté diciendo barbaridades, pero me estremece pensar que dos de las canciones que me han calado más hondo hayan sido compuestas en dichas circumstancias y que las asocie con la muerte simplemente por el hecho de que no puedo llegar a comprender la compleja situación que empujó sus autores a componerlas.

No quiero entrar en dramatismos, pero la segunda lectura tiene que ver con mi propia -y espero que lejana- muerte. Quiero pensar que es demasiado pronto para hacer mi testamento, pero aprovecho para dejar escrito que pocas cosas me harían más feliz que irme hacía el espacio (o vacío, según como se mire) escuchando “Ladies and Gentlemen, We are floating in the space”. Queda dicho.



The Velvet Underground & Nico - "Heroin" (1967)


"Heroin" en su versión original de 1967 y subtitulada en castellano. 



Spiritualized - "Ladies & Gentlemen We're Floating in the Space" (1998)


"Ladies  & Gentlemen.." (1998). Diez años después seguimos flotando.



diumenge, 18 de gener del 2009

Crònica negra de Llistes Blanques (II): Les millors cançons internacionals de 2008



Quinze dies després del dia de L'Home dels Nassos, podríem dir que comencem a tenir el 2008 una mica superat, però part de la música que escoltem segueix éssent la mateixa que l'any passat. Les primeres dues setmanes de cada any haurien de ser destinades a escoltar aquella música que vam obviar durant l'any passat, i per un temps, aïllar-nos de l'exagerada obsessió per ser el primer en escoltar les novetats.

Una altra exagerada obsessió és la de redactar llistes. Ara bé, tampoc cal fer una filosofada relacionada amb les llistes i la nostra (o meva) devoció per fer-les, així que passem a l'acció: A continuació, podem llegir i descarregar diverses llistes de cançons editades durant el 2008, seleccionades pel monoconsell de redacció d'Oficionats, el blog musical amb més visites de l'Estat i de part de la resta d'Europa (i en català).

Aquesta vegada, enlloc de fer una llista de temes per ordre, s'ha optat per agrupar-les de setze en setze (número especial, sobretot pels jutges i els fetges) amb la procedència dels artistes i les característiques musicals com a principals criteris. És a dir, les llistes proposades són compliacions a la vostra disposició. De moment, comencem amb les internacionals:


CANÇONS INTERNACIONALS 2008 (I)

1. Bon Iver - “Re: Stacks” (Forever, For Emma, Ago)
2. Antony & The Johnsons - “Another world” (Another World, EP)
3. Herman Dune - “My Baby is afraid of sharks” (New Year in Zion) 
4. Fleet Foxes - “Quiet houses” (Fleet Foxes)
5. The Wave Pictures - “January & December” (Instant Coffee Baby)
6. The Notwist - “Gloomy Planets” (The Devil, You+Me)
7. Sigur Ros - “Goobledigook" (U› Með suð í eyrum við spilumt)
8. Adam Green - “Tropical Island” (Sixes and Sevens)
9. Okkervil River - “Lost Coastlines” (The Stand Ins)
10. Ferraby Lionheart - “Vermont Avenue” (Catch de Brass Ring)
11. Deerhunter - "Agoraphobia"  (Microcastle)
12. Ron Sexsmith - “This is how I know” (Exit Strategy of the Soul)
13. Spiritualized - “Soul on Fire” (Songs in A&E)
14. Death Cab For Cutie - “Bixby Canyon Bridge” (Narrow Stairs)
15. Jonathan Richman - “As my mother lay lying” (Because her beauty is raw and wild)
16. Calexico - “Victor Jara's Hands”(Carried to Dust)

Descàrrega: http://www.megaupload.com/es/?d=DI76CRGM




CANÇONS INTERNACIONALS 2008 (II)


1. Nick Cave & Bad Seeds - “Moonland” (Dig, Lazarus, Dig!!)
2. TV On The Radio - “Halfway Home” (Dear Science)
3. The Cure - “Only One” (4:13 Dream)
4. Los Campesinos - “You, Me, Dancing!” (Hold on Now, Youngster...)
5. Vampire Weekend - “A-Punk” (Vampire Weekend)
6. Blood Red Shoes - “I Wish You Someone Better” (Box of Secrets)
7. MGMT - “Time to Pretend” (Oracular Spectacular)
8. Hercules & Love Affair - “Blind” (Hercules & Love Affair)
9. Yelle - “Je Veux Te Voir” (Pop-Up)
10. Cut Copy - “Lights & Music” (In Ghoust Colors)
11. The Last Shadow Puppets - “Standing Next to Me” (The Age of the Understatement)
12. Hatcham Social - “So happy making” (Hatcham Social)
13. volcano! - "Africa just want to have fun" (Paperwork)
14. The Helio Sequence - “Hallellujah”  (Keep your eyes ahead)
15. Nada Surf - “Whose Autority” (Lucky)
16. Eli Paperboy Reed & True Loves - “Am I Wasting my time” (Roll with you)




Per evitar una saturació innecessària, deixarem les cançons nacionals per a més endavant. De moment, ja hi ha prou música per recordar aquest bon any musical. 

Advertència: Aquests recopilatoris no són les millors cançons, sinó les que més han agradat a la persona que hi ha darrera d'aquest blog. Evidentment, aquesta persona no té la veritat absoluta, i la música és un art massa subjectiu com perquè una persona decideixi quines són les millors cançons d'un any sencer. De totes maneres, s'intenta (decidir-ho). 

dimecres, 7 de gener del 2009

La veu dels anys deu




Que m'ho diguin d'aquí a uns anys, però un dels noms propis de la primera dècada del XXI és Antony Hegarty. La veu més singular i sorprenent d'aquests primers deu anys -sí, som a 2009, ja toca fer balanç de la dècada- torna amb un nou disc, en el qual ens segueix emocionant, però el més bonic de tot és veure que ell també se segueix emocionant. Antony encara plora i ens fa plorar.

Antony & The Johnsons ens ofereixen una desena de noves cançons que podrem guardar al calaix, prestatge o carpeta de discos més bonics d'aquests primers anys de segle. No es tracta d'un nou "I'm a bird now", però és millor així. Antony continua oferint una fórmula semblant, però no s'ha conformat en fer una seqüela del seu anterior i exitós treball. "The Crying Light" apropa al cantant a nous sons de l'Afroindie de moda més espiritual a "Dust and water", de la mateixa manera que crida d'emoció a "Aeon", fa d'altaveu del moviment altermundista a la bella "Another World" i s'atreveix amb lletres rocambulesques i surrealistes a "Kiss my name" i "Epilepsy is dancing".

Queda dit i comprovat: la seva música segueix éssent un autèntic plaer per a l'ànima i per a l'oïda.

Setlist:

1. Her Eyes Are Underneath The Ground
2.Epilepsy is Dancing
3. One Dove
4. Kiss My Name
5. The Crying Light
6. Another World
7.,Daylight and the Sun
8. Aeon
9. Dust and Water
10. Everglade


ANTONY & THE JOHNSONS - "Another World"

divendres, 26 de desembre del 2008

Crònica negra de Llistes Blanques. El millor de 2008



La terra és apunt de culminar el seu viatge anual al voltant del sol i els éssers humans no tenim millor feina que valorar tot el que hem fet en durant aquests dotze mesos mentre llancem a l’aire desitjos possibles i impossibles de cara a l’any següent. Molts dels amants de la música tenim la mania de fer llistes proclamant què ha estat el millor de l’any, ens passem la vida comparant i fent llistes. Sembla que aquells discos que inclouen les revistes de prestigi a les seves llistes siguin els únics que al cap dels anys seran recordats. Dóna la impressió que necessitem fer tot aquest tipus d’ennumeracions i valoracions per emmagatzemar els records musicals.

Aprofitaré aquest blog per fer la meva llista, però abans voldria fer dues observacions sobre les típiques i recorrents llistes de mes de desembre. En primer lloc, em torno a referir a la forta subjectivitat que ho condiciona: és una equivocació parlar amb vocació universal de “millors discos de l’any” quan molts dels que s’aventuren a fer llistes tan sols han escoltat un deu per cent de tot el material interessant que s’ha arribat a publicar. Suposo que per fer una llista coherent s’han de contrastar opinions entre diversos afeccionats o experts. És per aquest motiu que em creuria abans la llista proposada per publicacions com Rockdelux o Mojo que no pas la que pot oferir un mediocre blog com Oficionats. Així doncs, parlaré dels discos que m’han agradat més de l’any i no pas de el millor de 2008.

La segona qüestió té relació amb les ànsies d’estar al dia. Estic segur que any rere any, es poden descobrir discos antics que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat ni amb l’any en què vivim. Les llistes personals de discos de l’any haurien d’incloure aquests treballs. És més, trobo bonic i curiós el fet d’incloure discos antics a una llista de novetats modernes. Estic segur que ens sorprendríem si tots els crítics i periodistes musicals reconeixessin quins discos han descobert al llarg de 2008.

Després d’aquesta crítica a les llistes, he de confessar que m’agrada fer llistes i recopilatoris anuals, els trobo imprescindibles per enfortir els records personals viscuts. Per tot això i per respecte a tots els artistes que han posat color a aquest 2008, ofereixo llistes diverses. I com diria La Brigada, autors d’un dels discos que cito en alguna de les llistes, si tens una llista negra, jo voldria ser-hi…


10 DISCOS NACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(barrejant la música procedent de Catalunya amb la de la resta de l’Estat):


1. Cuchillo – “Cuchillo”

2. Manel – “Els millors professors europeus”

3. Vetusta Morla – “Un día en el mundo”

4. The New Raemon “A propósito de Garfunkel”

5. Espaldamaceta – “Madera y poca luz”

6. La Brigada – “L’obligació de ser algú”

7. Nacho Vegas – “El manifiesto desastre”

8. Lucas 15 – “Lucas 15”

9. Christina Rosenvinge – “Tu labio superior”

10. Lori Meyers – “Cronolánea”




10 DISCOS INTERNACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent-hi la música procedent de Catalunya i de la de la resta de l’Estat):


1. The Wave Pictures – “Instant Coffee Baby”

2. Spiritualized – “Songs in A&E”

3. Bon Iver – “For Emma, Forever ago”

4. The Vampire Weekend – “The Vampire Weekend”

5. Fleet Foxes – “Fleet Foxes”

6. Herman Dune – “New Year in Zion”

7. TV on the Radio – “Dear Science”

8. Eli Paperboy Reed & True Loves – “Roll with you”

9. Sigur Rós - “Me› Su› í Eyrum Vi› Spilum Endalaust”

10. The Notwist – “The Devil, You+Me”




10 DISCOS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent tot el que s’ha publicat durant aquest any i donant per suposat que no havia escoltat cap d’aquests àlbums abans):


1. Pavement – “Crooked Rain, Crooked Rain” (1994)

2. El Niño Gusano – “El Escarabajo más grande de Europa” (1998)

3. Jonathan Richman – “Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow” (2001)

4. Neil Young – “After the Goldrush” (1970)

5. Nick Drake – “Five Leaves Left” (1969)

6. Band of Horses – “Cease to begin” (2007)

7. Tom Waits – “Blood Money” (2002)

8. Enrique Morente & Lagartija Nick – “Omega” (1996)

9. Okkervil River – “Down the River of Golden Dreams” (2003)

10. Wilco – “Summerteeth” (1999)



Torneu, si us plau, torneu...

dimarts, 2 de desembre del 2008

2008: ¿El año de Nacho Vegas?





Nacho Vegas ya no es solamente uno de los muchos cantautores que han inspirado su obra en músicos de la talla de Tom Waits, Leonard Cohen o Bob Dylan. Ya no hace falta citar referentes para hablar de su música porque ahora el referente es él. No me gusta comparar artistas ni proclamar nada en voz alta, pero hoy lo haré: Nacho Vegas es el mejor cantautor en activo en la lengua de Cervantes. Que me perdonen los incondicionales de clásicos como Sabina o Serrat, pero el asturiano está rompiendo moldes en todos los aspectos. 

“El manifiesto desastre” (Limbostarr, 2008) es la guindilla de un pastel que ya hace tiempo que comemos dulcemente. Hace dos años, el gijonense se juntaba con un héroe aragonés al que todos conocemos y nos invitaban a una doble ración de cerezas, con actuación en el Liceu incluída. El año pasado, Vegas cambiaba Bunbury por Christina Rosenvinge y pasaba del tiempo de las cerezas a los veranos e inviernos fatales. Dos discos magníficos que no han sido más que una larga introducción de este 2008, al que podríamos recordar como el año Vegas. Empezó en enero sacándose de la manga otra genialidad a pares, esta vez con su inseperable Xel Pereda. En este caso, el asunto iba de recuperar canciones tradicionales y grabarlas en clave rock, pero surgió otra genialidad. Su sello tampoco paró y sacó el recopilatorio “Canciones inexplicables 2001-2007”, una buena pieza para los desconocedores del poeta (digo poeta porque si la discografía entera de Nacho Vegas fuese recitada, seguiría siendo bella).

Quizás el recopilatorio fue una buena idea. No me quiero ni imaginar que hubiese pasado si en el proceso de selección hubiesen tenido que incluir temas de El Manifiesto Desastre. Vegas ha esperado a diciembre para sacar a la luz un disco inmenso, tan pesimista como explícito. La señorita Rosenvinge es omnipresente en todo el disco (en coros y en espíritu) y hasta hay un diálogo entre ella y Nacho (Lole y Bolan (Un amor teórico). Tampoco faltan referencias a la ingenuidad infantil (Detener el tiempo), del mismo modo que se nota su recién trabajo con Lucas 15 (Junior suite). 

Todos sabemos que el desamor, el lado oscuro y el desencanto son temas habituales en la obra del asturiano, pero en este disco se hace más evidente que nunca. Aunque musicalmente sigue en su línea habitual (pero ascendente), Vegas también se atreve con la ranchera mexicana (En lugar del amor), todo un guiño a José Alfredo Jiménez. Justamente este tema precede “Morir o matar”, tema que cierra el disco. Quizás se trata de lo más desgrarrador en toda la obra de Nacho (o quizás no, pero aun me dura el estado de schock). Les invito a parar el disco en el segundo 3:05 de esta canción. Una vez se haya hecho el silencio, tienen que meditar si se ven capaces de seguir escuchándolo o de volver a empezar. Sólo les puedo decir una cosa: cualquiera de las dos opciones será una buena elección.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Els millors professors de Manel



Des de la distància també s'aprecia que un nou fenomen del pop cantat en català sona amb més força que mai. Manel, una emergent banda barcelonina, cada dia té més seguidors i la crítica es desfà en elogis davant d' Els millors professors europeus, el disc de debut del grup. Un cop més, la casa catalana Discmedi ens permet quedar bé per Nadal i fer regals bonics (també hi ha al catàleg L'Obligació de ser Algú de La Brigada). Val a dir que ni Antònia Font, ni Mishima ni cap altre referent actual del pop en català havien gosat de tant ressó mediàtic després de publicar el seu primer treball. S'ha de reconèixer: Manel enganxen, i fa gairebé una setmana que no puc parar d'escoltar-lo, però tota fascinació ha de venir acompanyada de certa crítica. 

Els barcelonins són humils amb el títol que han posat al seu disc. És evident que tots els artistes han tingut professors, i en el cas d'ells, es fa especialment evident. En primer lloc, hauríem de parlar dels professors catalans: Riba, Sisa i el gran Xesco Boix són presents en molts moments del disc. El professor més evident, però, no és català, ni tan sols europeu. Em refereixo a Beirut, la banda de Zach Condon. Em pregunto si Manel s'hagués acompanyat d'ukelele i acordió si Beirut no hagués esdevingut un grup de moda en el panorama independent dels darrers dos anys. 

Podria fer d'advocat del diable i titllar a Manel d'oportunistes, i afirmar que el fenomen que han generat (mil reproduccions diàries al myspace) és gràcies al bon moment de la música cantada en català i al fet que bandes com Beirut o Herman Dune estiguin de moda. També podria ser encara més cruel, i afirmar que hi ha moltes cançons d'aquest disc que me les podrien haver cantat als Balls de Dissabte de Carnaval quan tenia cinc anys i potser m'haguessin agradat més. 

Podria, però no ho faré. Els Millors Professors Europeus és un gran disc, molt ben elaborat i amb molts matisos: de l'alegria de En la que el Bernat se't troba a la tendresa d' Avís per navegants , passant per l'enginyós humor de Els guapos són els raros i, evidentment, acabant per la profunditat de Corrandes de la parella estable. En definitiva, tot i que s'hagin envoltat massa descaradament dels millors professors, és evident que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. 

Gràcies i enhorabona.




El realitzador d'aquest videoclip també té Professors Europeus, potser una mica afrancesats...

dimecres, 12 de novembre del 2008

The true love, Daniel Johnston (and the devil)



Cualquier necio que asistiese a un concierto de Daniel Johnston quedaría totalmente decepcionado y se pasaría una semana proclamando la dichosa frase de “hasta yo lo haría mejor”. Afortunadamente, las no más de 500 personas que se podían ver en el VoxHall de Äarhus (Dinamarca) no parecían necias. Es más, sabían a lo que venían. Eran conscientes de que Daniel Johnston no es un virtuoso con la guitarra y que no tiene la voz de Rufus Wainwright, por decir alguien.

El show empezó puntual con la actuación de los presuntos teloneros, un trío muy interesante con contrabajo, batería y cantante multiinstrumentista. Sin embargo, todo el mundo tenía la mente puesta en Daniel Johnston, que no tardó mucho en aparecer con pantalones de chandal y una camiseta que no podía ocultar su enorme barriga. El pelo, casi totalmente blanco y una mirada perdida que no reflejaba demasiada buena salud. Dan Johnston llevaba debajo el brazo un archivador con las letras y las notas de las canciones. Visiblemente afectado y tímido, empezó con el piano, aunque no tardó demasiado en decir “How are you?” justo antes de coger su peculiar guitarra, con la que tocó cuatro canciones- con muy poca destreza- y se despidió. El público esperaba su vuelta pero también sabía que todo podía terminarse en cualquier momento.



Finalmente, los teloneros volvían al escenario, pero esta vez dejaban la parte central vacía. En efecto, era para Daniel, que volvía con su carpeta llena de más canciones-en todo el concierto, no dejó de mirar su chuleta, hasta para presentar la banda-. Los continuos temblores en sus manos no le privó de nada, y no tardó en desgranar canciones como Casper, the friendly ghost , Hey Joe o una inesperada y contundente versión de Help!. “Please help me!”, gritaba a todo pulmón. Pero cuando realmente disfrutó es haciendo rock. Hasta parecía Nick Cave con sus Bad Seeds cuando, justo después de cantar Speeding Motorcycle, parecía poseído soltando gritos en The monster inside me. Ya se había sacado el diablo de encima, y solamente le quedaba encontrar el amor, su particular himno al encuentro con el amor verdadero. Se notaba que Daniel sentía lo que estaba cantando, y esto es el principal motivo porque su concierto fue tan especial. No es casualidad que Wilco la versione: True love will find you in the end es una de las canciones de amor más bellas jamás escritas.

El público le aclamaba y Daniel volvió para decir que había estado deprimido durante mucho tiempo y que lo que le gustaba era cantar solo. Así pues, canto Devil town a cappella, se quedó a gusto y se fue. En fin, casi que nada.