La noia de la meva vida

Ella està desesperada. Avui m'ha dit que es vol suicidar.

La veritat és que no m'angoixa gaire que estigui tan malament. 

Em preocupa més la noia de la meva vida que la vida de la meva noia.

Que faci el que vulgui.

La Relació Seriosa

Ell se la mira i li diu: "Crec que hauríem de plantejar-nos la idea de començar una relació més aviat seriosa".

Ella li fa un petó als llavis i li contesta: "sí, jo penso el mateix".

Es miren durant dos segons, se'n van agafats de la mà i ja no tornaran a riure mai més.

El metge hipocondríac que es curava a ell mateix

El Saül tenia una salut de ferro. Durant la seva infància, mai no es va posar malalt i, en conseqüència, no va fallar mai cap dia a l’escola. Quan la mestra passava llista i arribava al seu nom, ningú es girava a mirar si aixecava la mà, perquè la seva absència ja no es posava en dubte. Els únics virus amb qui va tenir contacte durant els primers anys de la seva vida van ser els informàtics.

En més d’una ocasió, el Saül va intentar enganyar als seus pares per tal d’experimentar la sensació d’estar a casa i no haver d’anar a l’escola. Primer, va tirar xocolata desfeta al vàter per simular una gastroenteritis. Òbviament, l’olor el va delatar. El segon intent va ser molt més arriscat: va posar el termòmetre al forn per després posar-se’l sota l’aixella, amb tan mala fortuna que el termòmetre va rebentar i la cuina va acabar plena de mercuri. Una llàstima.

El Saül ja no podia més, estava fart de ser sa. Volia ser com tots i posar-se malalt de tant en tant, ni que fos un dia a l’any. Sentia molta enveja dels nens que es refredaven amb el canvi de temps. Ell també volia patir al·lèrgies i es moria de ganes que l’àvia o la mare el moquessin de tant en tant o li posessin la mà al front per comprovar el seu estat. També desitjava amb totes les seves forces que, agun dia, una nena de classe li dediqués un “que et milloris”.

Com és de suposar, el Saül no havia passat ni la varicel·la ni el xarrampió. Quan va arribar a la pubertat, es va il·lusionar molt, semblava que la varicel·la arribava. Per desgràcia, no es tractava de cap malaltia, sinó d’una nova etapa de la vida. Els anys van anar passant i va acabar l’escola, però la seva salut seguia intacta.

Un cop finalitzat l'institut, va decidir estudiar medicina. Això el va portar a fixar-se en tots els tipus de malalties que existeixen. Es va adonar que el món de les malalties era el seu, era com si estudiés fantasia. En el seu univers particular, emmalaltir era pura ficció.

Al cap d’uns anys, ja llicenciat i amb una bona feina, mentre es rentava la cara es va adonar que el seu rostre no era el mateix de sempre. Es notava molt deteriorat, com si per primera vegada, una malaltia truqués a la seva porta. Una persona normal s’hagués preocupat, però ell no, estava eufòric. Es va auscultar i no s’apreciava cap símptoma de debilitat. Els dies passaven i el seu aspecte no millorava. Ell mirava manuals i mil llibres per saber quina podia ser la seva malaltia, però no en treia aigua clara.

Van passar mesos i cada dia notava noves sensacions estranyes que li provocaven malestar; encara que per ell, el malestar era sinònim de felicitat. Va decidir fer-se radiografies i començar tractaments. Res indicava que pugués estar malalt. Els anys passaven, i cada dia s’obsessionava més amb la seva malaltia. No parava d’autoreceptar-se i de fer-se visites a ell mateix. Fins i tot falsificava els seus propis informes mèdics.

Al cap de molts anys, quan ja arribava als cinquanta, va aconseguir la baixa permanent gràcies a les seves falsificacions. No obstant, ell era conscient que encara no havia trobat quina era la seva malaltia. La seva rutina diària consistia en aixecar-se, auscultar-se, autoreceptar-se, baixar a la farmàcia a comprar nous medicaments i passar-se la resta del dia fent recerca per descobrir la seva malaltia.

Seguia passant el temps, i el doctor Saül continuava amb la seva rutina, i no se’n cansava, fins que va arribar el dia en què cumplir setanta anys. Es va llevar il·lusionat, i quan va baixar a la farmàcia, també va anar a la pastisseria i va comprar un braç de gitano i dues espelmes en forma de número: un zero i un set. Quan va acabar de dinar, va treure el pastís de la nevera, el va col·locar a sobre de la taula i va encendre les espelmes. Es va asseure al tamboret, va bufar-les i va aplaudir un parell de cops. Es va aixecar i va anar fins al mirall del rebedor. Després de cinc minuts mantenint la mirada penetrant cap a ell mateix, en veu alta i amb els ulls plorosos, es va dir:

- Ja ho sé. Ja he descobert la meva malaltia. I no té cura. No puc fer-hi res.

Se'n va anar ressignat cap al sofà i dolçament, s'hi va adormir, possiblement per sempre. De fons, a la televisió, feien “Cuidadano Kane” i un personatge de la pel·lícula afirmava que “la vellesa és l’única malaltia de la qual ningú espera poder curar-se”.

Il·lustració: marcblancoj

Saint Bloody Valentine

El món es divideix en quatre tipus de persones:

1) Els que celebren Saint Valentine i els hi agrada My Bloody Valentine.

2) Els que celebren Saint Valentine i no suporten (o no coneixen) My Bloody Valentine.

3) Els que no celebren Saint Valentine i tampoc aguanten My Bloody Valentine.

4) Els que no celebren Saint Valentine però saben apreciar My Bloody Valentine.

Hi ha dos interpretacions pel que fa a l'origen de la relació de Sant Valentí amb l'Amor. La primera indica que el màrtir Sant Valentí va ser assassinat per no renunciar al cristianisme. Em pregunto quina relació té amb l'amor aquest "sacrifici". La segona m'agrada molt més: es veu que els ocells es comencen a aparellar als voltants del 14 de febrer. Sembla curiós, però si els humans haguéssim de decidir les nostres celebracions en funció del cicle vital dels ocells, no sé què passaria. 

Bé, la qüestió és que la festivitat en sí va ser imposada a l'Estat Espanyol a través d'una potent estratègia de màrketing de El Corte Inglés i el background de tot plegat és una tradició purament catòlica. Així doncs, es pot entendre que jo no em senti representat pel Saint Valentine. 

Enguany, però, el meu Valentine's Day vindrà acompanyat d'un prefix anomenat "My Bloody" i serà a finals de maig. Per tant, suposo que m'incloc en el quart grup d'humans que he definit al principi d'aquest post.

Oficionados al aburrimiento

El Suplemento Cultura/s de La Vanguardia de hoy miércoles 4 de febrero abre con un interesante reportaje sobre el Aburrimiento y las teorías que a lo largo de la historia se han formulado acerca de este fenómeno humano. Me gustaría citar textualmente la conclusión, a cargo de Félix Pérez-Hita. Tiene mucho que ver con la filosofía de Oficionats:

"Una cosa va con la otra, como ya enseñaron Marx, Adorno, Marcuse y otros: si el trabajo es alienante, las ocupaciones del tiempo libre también tendirán a serlo. Algunos se jactan de haber conseguido la fusión entre trabajo y juego, pero habría que ver quiénes son del todo sinceros consigo mismos. O quizá es que muchos ya tienen su concepto de la vida y del placer por los suelos."

Y me sigo preguntando qué pasa cuando una afición pasa a ser un oficio y  cuando un oficio se hace afición.  

Supongo que solamente los verdaderos Oficionats tendrán una respuesta.

PD: Oficionats es prepara per començar una sèrie de contes sobre Oficis Recíprocs. D'aquí a pocs dies, la història de "El Metge hipocondríac que es curava a ell mateix".

The Joy Division Films

El cuarteto Joy Division en una de sus míticas fotos. Ojalá siguieran. Ojalá viviera.

No hay mejor forma de hablar sobre Joy Division (1977-1980) que recomendando tres películas que mestran (directamente o indirectamente) la vida, obra y muerte de su líder Ian Curtis (1956-1980), y por consiguiente, el fin de Joy Division. Por orden cronológico y de menos a más profundidad:


1)

"24 Hour Party People"
Dir. Michael Winterbottom
UK, 2002.



¿Qué nos cuenta? El director de Nine Songs hace un retrato generacional de la movida nocturna y musical de Manchester de finales de los setenta a mediados de los ochenta. De Sex Pistols a Happy Mondays pasando por los imprescindibles Joy Division. El film se centra en la figura de Tony Wilson, propietario de Factory Records -la discográfica de Joy Division- y de La Haçienda -templo mítico de la Manchester Party-. Es por dicha razón que la historia de Ian Curtis y su banda es narrada de una forma demasiado breve, simple y superficial.

Recomendable para quien quiera conocer de primera mano lo que pasó en el Madchester de hace unos años y para los que aun sueñen en hacerse ricos mediante el negocio musical.

2)


"Control"
Dir. Anton Corbijn
UK, 2007.

¿Qué nos cuenta? Un excelente biopic dirigido por el fotógrafo más cotizado del rock, Corbijn hace una aproximación muy realista a la vida de Ian Curtis. Realmente da la impresión de estar viendo lo que fue su vida, y se puede llegar a entender (nunca comprender) porque puso punto y final a su historia. Tanto el retrato psicológico del portagonista como los retratos fotográficos son para enmarcar (nunca mejor dicho). Que aun no se haya estrenado en nuestras salas es lamentable.

Recomendable para primero de todo, para todo amante del buen cine y de la buena música. En segundo lugar, para aquellos que no se conforman en escuchar Unknown Pleasures y Closer. Pero especialmente, muy recomendable para aquellos fans de Interpol y Editors que aun no saben quienes fueron Ian Curtis y sus Joy Division.


3)

"Joy Division"
Dir. Grant Gree
UK, 2007

¿Qué nos cuenta? A diferencia de las anteriores, se trata de un documental con intervenciones del resto de Joy Division, su novia Annik, Tony Wilson y otras personas. Sigue el guión y cita textualmente el libro escrito por su viuda, Deborah Curtis, aunque ella no aparece. También hay imágenes históricas de gran valor , así como secretos y curiosidades de Ian y de la banda no desveladas en Control.

Recomendable para iniciados o avanzados en la obra de Joy Division. Este documental difícilmente gustará a alguien que no esté realmente interesado en la figura de Ian Curtis y en la música de Joy Division. Es recomendable visionar las anteriores previamente.



Deduzco que las dos últimas cintas citadas gustarán a toda persona que no sienta indiferencia ante tal maravilla depresiva:


Joy Division - "Atmosphere"

"Walk in silence,
Dont turn away, in silence.
Your confusion,
My illusion,
Worn like a mask of self-hate,
Confronts and then dies.
Dont walk away."

El millor germà de l'home

La imatge més bonica de Charlton Heston (ficció, és clar)

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), gran defensor dels animals, afirmava la següent frase:

"L'home ha fet de la Terra un infern per als animals"

Schopenhauer, principal influència de personatges com Albert Enstein, Nietzsche, Freud, Pío Baroja o els barcelonins Standstill, ja tenia raó en ple segle XIX. Al cap de gairebé dos-cents anys, aquesta teoria s'ha fet més que evident. 

Dóna la impressió que les persones estan ultra-senzibilitzades amb els animals, potser més i tot que amb altres assumptes com l'escalfament global. Ara bé, cal plantejar-se amb quins animals. Els humans defensors dels animals es divideixen en dos grans grups:

a) Defensors d'animals humanitzats: No voldria ferir els sentiments de ningú, però hi ha moltes persones que només s'escandalitzen davant de les injustícies i els maltractaments comesos sobre gossos o gats. L'home s'ha nodrit tant de la companyia de gats i gossos (sobretot de gossos) que hem arribat a humanitzar-los: els hi parlem en la nostra llengua, els hi imposem les nostres normes i els hi posem els noms que mai ens atreviríem a posar als nostres fills.

b) Defensors d'animals homínids: És a dir, aquells que tenen una sensibilitat especial per la protecció dels grans simis (orangutans, ximpanzés, goril·les i bonobos). De fet, en el cas dels ximpanzés, la seqüència d'ADN que hi tenim en comú arriba al 99,4%.

Tanmateix, suposo que també hi haurà qui no és defensor de cap dels dos grups o bé al contrari, que ho és de tots dos. Personalment, tinc molt de respecte pels gossos i gats, però tinc un amor especial pel que són els nostres avant-passats, per aquells que, com nosaltres, són primats. Ahir llegia a la premsa (La Vanguardia) que és possible que els orangutans s'extingeixin en tan sols 40 anys. A la mateixa publicació es podia llegir una entrevista a un estudiós dels orangutans, a través de la qual afirmava que aquests primats entenen el llenguatge dels humans i són capaços, entre d'altres coses, de tallar fusta, rentar roba o afilar destrals.

Aprofito aquestes línies per donar suport al Projecte Gran Simi, que des de l'any 1993 lluita perquè tots els primats tinguem els mateixos drets. La veritat és que no em faria res compartir pis amb un Orangutan o un Ximpanzé. I que consti que compartir pis no vol dir domesticar. 

El 12 de febrer es cumpleixen 200 anys del naixement de Charles Darwin. Potser caldria  celebrar-ho. Així, de passada també celebrem l'aniversari d'Edgar Allan Poe (també va fer-ne 200 el passat 19 de gener).