La veu ren (femenina) de la consciència

Sempre he pensat que m'agradaria conèixer la dona que s'amaga al darrera de la veu femenina de RENFE que anuncia els trens, les parades i totes les incidències -que no són poques- que passen. Ella és la veu que ens recomana que "tinguem cura de les nostres pertinències", i gràcies a ella sabem també que és molt perillós creuar les vies.

Ella també és la il·luminada que ens recorda la inconsciència que cometem si decidim viatjar amb trens regionals comprant bitllets de rodalies. En fi, la veu femenina de la RENFE és com una espècie de veu de la consciència, la que ens recorda on és la frontera entre el bé i el mal al món dels ferrocarrils.

Actualment, la veu femenina de la RENFE no té marge d'error. O això és el que sembla a priori. Per això, reivindico que una veu greu masculina li faci les rèpliques a tot el que anuncia per megafonia. Aquesta "veuota" anunciaria coses com: "Està prohibit viatjar sense bitllet, però si baixes a Passeig de Gràcia podràs sortir sense haver d'introduir el bitllet enlloc"; o bé "Avui tots els revisors estan de vacances. Per tant, aprofita per viatjar de gorra".

La mateixa veu s'hauria d'encarregar de corregir els castellanismes o la mala pronúncia de la veu "renfemenina". Per exemple: algú sap per quin motiu la veu es refereix a "próxima parada" quan parla en castellà i tot seguit, ho tradueix al català emprant "propera parada"? De fet, pròxima en català és més que correcte, fins i tot més que "propera". Si els lingüistes de la RENFE se n'adonessin, es podrien estalviar un temps de megafonia considerable, i els viatgers podrien gaudir molt més dels trajectes.

A banda d'aquestes observacions, la veu de la RENFE podria ser molt pitjor. O és que hi ha algú que ja ha oblidat aquella veu que ens indicava amb una desgana absoluta que la següent parada era Viladecans?

La vida com (partida)

A moltes persones ens omple compartir allò que ens emociona. Quan escoltem una cançó que ens fa vibrar, quan llegim un bon llibre o quan ens emocionem mirant una pel·lícula, el primer que fem és buscar les paraules per expressar aquest estat d’admiració i així, poder-ho transmetre a les persones que ens envolten.

Segurament, una de les més fermes motivacions d’un disc-jòquei és la de compartir amb la gent la música que a ell l’apassiona; igual que un arquitecte intenta convertir el seu edifici dibuixat en un de real perquè tothom pugui gaudir tant com ell ho feia quan se li anava acudint la forma de la seva creació. Són només dos exemples dels milions que podríem trobar. En el fons, l’explicació de molts dels nostres actes es troba en el verb “compartir”.

I la màxima dimensió d’allò que entenem per compartir és quan arribem a compartir una vida sencera. O el que és el mateix: compartir tots aquells elements que junts, formen una vida.

Quan ens estimem la nostra vida, tenim ganes de compartir-la. És important que primer, ens emocioni tot el que fem (com aquella cançó que escoltem) i llavors, ens n'adonarem de les ganes de compartir-ho, encara que després ens haguem de preguntar també com partir-la, perquè una vida compartida demana aquesta partició.

Algú va dir que “compartir és viure”. Jo aniria més enllà i diria que “vivim, i si ens emociona viure, ho acabem compartint”.

La nostra època

Festivals Multitudinaris, un símbol de la nostra època?

Dissabte passat va morir Corín Tellado, l'escriptora de novel·la romàntica (o rosa) per excel·lència, la més llegida en castellà de la història després de Cervantes. Mentre ho explicaven per televisió, la meva àvia va comentar que era una escriptora "de la seva època". 

Aparentment, relacionem l'expressió "és de la meva època" amb la nostra joventut o amb un moment gloriós de la nostra vida. Penso que la vida està formada per moltes vides petites, també conegudes com èpoques. Quan pensem en els records, pensem en èpoques passades. I de totes aquestes èpoques passades, ens n'apropiem una. Quins requisits ha de tenir una època per poder-nos-la apropiar?  "La nostra època" no serà mai la dècada en que hem nascut, per exemple, a no ser que parlem de dibuixos animats o de productes culturals consumits pel públic infantil. 

Les èpoques són sentiments col·lectius determinats per icones, moviments socials, productes o manifestacions culturals, modes, tendències o esdeveniments, entre d'altres coses. Estem arribant a finals de la primera dècada del Segle XXI i toca preguntar-se si aquests anys que estem vivint són la nostra època. És aquesta l'època que ens apropiarem i que recordarem tota la vida amb un somriure? 

Hauríem de pensar en els factors culturals i socials que marquen l'època actual (la nostra), a través dels quals serà recordada en la posteritat. És a dir, aquelles imatges que sortiran als llibres d'història quan parlin dels primers anys del tercer mil·leni. De ben segur que molts d'aquests elements són comuns. Per exemple, quins seran els grups de la nostra època, els icones de "la nostra època"? Potser Manel, Mishima, Love of Lesbian... o Wilco, Franz Ferdinand, The Strokes, The Arcade Fire o Antony & The Johnsons, per dir-ne alguns. Encara haurem d'esperar per saber-ho, però l'exercici de pensar en què el moment actual serà algun dia recordat com la nostra època és tan apassionant com nostàlgic. 

Kiko Amat afirmava en un reportatge al Cultura/s sobre el retorn als escenaris del seu grup d'adolescència Los Negativos que "la música que t'agrada als 16 anys és la que t'agradarà tota la vida". Potser a partir dels 16 anys comença una període en què vas tastant i descobrint coses diferents per acabar sabent què és el que realment t'agrada. Hi ha una part de nosaltres que sempre tindrà 16 anys. I ben mirat, és potser als 16 quan comencem a viure la nostra època.

Medianaranjas Siamesas

¿Se enamoran las naranjas? Nacer naranja debe de ser horrible. Mejor dicho, nacer medianaranja debe de ser fatal. Todas las medianaranjas nacen con otra medianaranja adjudicada y pegada, como si fueran siamesas. Una cosa es que no puedas elegir padres, abuelos y hermanos, pero otra muy diferente es que te impongan una pareja al nacer. Las mediasnaranjas no tienen oportunidad de buscar a otras mediasnaranjas. Nacen con la vida solucionada y con los hijos (o grillos) hechos, sin necesidad de parto ni gestación.

Es como si los seres humanos naciésemos junto a hermanos siameses que en lugar de ser hermanos fuesen nuestra pareja sentimental. Creceríamos al lado de nuestra pareja y no tendríamos opción de separarnos de ella jamás. Nos reproduciríamos mediante la fecundación in-vitro, pero no podríamos hacer el amor con nuestra pareja (bien, dejémoslo en que no habrían penetraciones). En cambio, sí que podríamos tener relación con otras personas, pero el engaño sería imposible, y por lo tanto, socialmente sería inadmisible. No obstante, la opción ménage a trois seguiría abierta. 

Cualquier intento de separación significaría una muerta segura. Volviendo a las medianaranjas, hay que decir que ellas también mueren cuando consiguen separarse, aunque pueden disfrutar de la soltería durante unos pocos minutos. A partir de ahora, antes de tomar un zumo de naranja, piénsenlo dos veces. Habrán terminado con el amor eterno y con la soltería efímera de dos pobrecitas Medianaranjas Siamesas.

Topant amb Tòpics: Els Aniversaris

Si alguna cosa tenim en comú tots els éssers humans és que tenim un dia d’aniversari, però això no vol dir que els nascuts el 29 de febrer d’un any bixest no siguin humans, evidentment. Una altra característica comuna és que tots també tindrem un aniversari de mort i que possiblement hi haurà gent que ens recordi quan arribi aquell dia, però nosaltres no sabrem mai de quin dia es tracta. Afortunadament, no hi ha horòscops que intentin definir les personalitats humanes en funció de la data de mort. De fet, tampoc tindria gens de sentit. 

Tornant al tema dels aniversaris de naixement, estarem d’acord en què hi ha un dia dels 365 o 366 que és el nostre, o si més no, ens el fem nostre. Cadascú té el seu i a la seva manera, ja que tothom té una manera partricular de veure i viure els aniversaris. Per tradició, el dia del nostre aniversari esperem regals i felicitations pel motiu tan simple de ser un any més vells, o dit en altres paraules: perquè ens falta un any menys per la mort. Sempre he pensat que la tradició d’aniversaris hauria de canviar. Cada dia pot ser el nostre aniversari i cada dia podem celebrar-ho. No hauríem d’estar obligats a regalar res quan una persona estimada fa anys, un regal és menys regal si no es fa per iniciativa pròpia. 

Hauríem de celebrar menys festes d’aniversari i més festes per altres motius. O anar més enllà, i celebrar-ne sense cap motiu en concret. Ningú discutirà que una festa sorpresa és més sopresa quan es fa sense motiu aparent. També podem donar-li la volta a la tradició: a partir d’ara, proposo que el dia dels aniversaris sigui el que cumpleix anys el que faci els regals. Tampoc seria un pensament tan rebuscat, perquè som els primers en dir “esteu convidats, que avui és el meu aniversari”. Penso que el proper 16 de juliol provaré de fer l’experiment. 

Actualment, gràcies al facebook rebem centenars de felicitacions el dia que fem anys. El mateix programa s’encarrega de refrescar-nos la memòria i ja no poden excusar-nos dient que no ens n’haviem recordat. Ara estem obligats a felicitar i prevalem el fet en qüestió que la forma de fer-ho. 

Vegin uns quants tòpics de felicitacions:

a) Expressions per felicitar:

1- "Per molts anys" : El més típic. En castellà no es pot dir, ningú diu mai "Por muchos años". Crec que hauríem de lluitar per preservar el per molts anys. Els del Club Super 3 ho van intentar creant un hit, però sembla que tothom sigui preferint el “Felicitats”. 

2- "Felicidades / Moltes Felicitats" : En castellà no s'acostuma a desitjar-ne masses, perquè es diu més "Felicidades" que no "Muchas Felicidades". Després diuen que els catalans som austers, però la veritat és que anem per la vida desitjant el màxim de felicitat a tots els que ens envolten.

3- "Happy Birthday" / "Congratulations" : Això ho fan servir les persones que parlen anglès o bé els que no en tenen ni idea però es volen fer els "cool" .

b) Tòpics que fem servir per acompanyar les expressions per felicitar:

1- "No canviis mai": És la frase més hipòcrita que es pot dir. Tots canviem, és inevitable fer-ho. A més, perquè no es pot canviar cap a millor? No podem desitjar als altres que no canviin. Si ets un desgraciat de la vida o un capullo integral, i algú et diu que no canviis, pot ser una mica dur. Crec que l'expressió correcta seria "No empitjoris mai".

2- "Ja ets un any més vell!": També ens ho diran quan en fem 70?

3- "Els 21 van ser el meu millor any, ja veuràs que bé que t'anirà!": Com per contestar “Sí, tens raó, però jo no sóc tu, ni tampoc voldria ser-ho, gràcies”.

4- "Aquest any serà el teu!": Aquí ve quan et preguntes si és el teu aniversari o és cap d'any. 

5- "Disfruta del dia!": Aquest tòpic s'accepta, però depèn de l’hora que et felicitin.

c) 10 Cançons (típiques i no típiques) per felicitar un aniversari:

1. Marilyn Monroe – “Happy Birthday Mr.President”

2. The Beatles – “Birthday”

3. Jens Lekman – “Happy Birthday Dear Friend Lisa”

4. The Innocence Mission – “Happy Birthday”

5. Los Planetas – “Cumpleaños Total”

6. NOFX – “New Happy Birthday Song?”

7. La Costa Brava – “El Cumpleaños de Ronaldo”

8. Club Super 3 – “Anys i anys”

9. Parchís – “Cumpleaños Feliz”

10. Blanca Lamar – “Cumpleaños Triste”

Jens Lekman - "Happy Birthday Dear Friend Lisa"

Qui no voldria ser la Lisa d'aquesta cançó del suec Jens Lekman?