Mesurem el temps amb cançons!

Segons el Sistema Internacional, l’unitat de mesura del temps és el segon. Mesurem la nostra vida amb totes les unitats que van des del segon al mil·leni. Mesurar la vida amb aquestes unitats resulta una mica avorrit, i cada vegada és més urgent inventar alternatives.

Una alternativa podria ser “les cançons” com a unitat de mesura. Tenint en compte que la durada mitjana d’una cançó de música pop-rock és de tres minuts, podríem establir la cançó en sí com a unitat de temps. Això seria molt útil per a tots aquells que escoltem música al cotxe o que anem caminant als llocs acopanyats d’un ipod. Llavors, podríem dir, per posar un exemple, que “de casa teva a la meva hi ha vuit cançons a ritme normal a peu, tres en bicicleta i dos si vaig en cotxe”.

Ara, igual que el segon és la unitat de mesura del Sistema Internacional, la cançó també ho seria en aquest nou sistema, però per fer-ho més internacional, hauríem de parlar de “singles”. Per referir-nos a unitats més grans, tindríem altres opcions: un EP, serien cinc cançons, i si arribem a la desena, ens referiríem a un LP o “disc”, parlant en un llenguatge més col·loquial. Les distàncies llargues no serien de mesura tan exactes: per exemple, per anar de Barcelona a Màlaga en cotxe es podria arribar a tardar tota una discografia dels Beatles, mentre que per anar de Barcelona a Tarragona, amb una discografia de The Wave Pictures o de The New Raemon –sense comptar singles i EP’s publicats- ja hi seríem.

Resumint, les equivalències serien les següents, tenint en compte que les discografies es mesurarien segons els discos publicats de cada artista.

1 Single = 3 minuts

1 EP = 5 singles

1 LP = 10 singles

La proposta ja està feta. Ara només queda polir-la i oficialitzar-la.

2 clips x 1 hit

Un videoclip hauria de ser sempre la manera d'expressar visualment les emocions provocades per una cançó i no tant una eina de màrqueting de la música. Un bon videoclip és aquell que il·lustra bé una determinada melodia o lletra, o que simplement es deixa portar per la força de la música.

Un clip no farà que una cançó bona sigui millor, i encara menys convertirà un tema dolent en un "hit", però sí que és un gran complement que no es pot passar per alt, i menys en els temps que corren. Al llarg de la història de la música, són moltes les cançons que ens han arribat sense cap videoclip -aquesta obvietat es pot comprovar fàcilment veient la quantitat d'imatges estàtiques de portades de LP's i CD's acompanyades d'àudios que corren pel youtube-.

Si la gran majoria de cançons del món no tenen clip, també n'hi ha que en tenen més d'un. Potser és que les grans cançons es mereixen més d'un videoclip, o simplement es tracta de les diverses perspectives existents per il·lustrar un tema.

Els californians GIRLS han demostrat que no és cap mala idea fer dos clips per un hit, i així ho han fet amb el "Lust for life", single del seu flamant debut. Alguna cosa semblant devia pensar fa uns quants anys el gran MARVIN GAYE amb l'immortal "Ain't no mountain high enough". Ambdós artistes són incomparables, però la idea vindria a ser la mateixa:

GIRLS - "Lust for Life" (2009)







MARVIN GAYE & TAMMI TERRELL - "Ain't no mountain high enough" (1967)

Soul per no estar Sol

La música soul és aquella que revifa l'ànima, la que ens fa aixecar quan estem baixos i la que ens fa saltar quan estem drets. És optimista, vitalista, contagiós, ballable, frenètic, tendre, sincer. És difícil no emocionar-se amb una balada soul, però encara és més complicat no ballar amb un hit accelerat, ja sigui del nord o del sud, ja sigui d'Stax, Atlantic o Motown. El soul no respon a una etiqueta concreta, no hi ha paràmetres que indiquin una frontera clara entre ell i la resta d'estils sinó que és un sentiment, unes vibracions determinades que qualsevol bon oïdor de música pot detectar. En definitiva, la música soul és una de les millors companyies per no estar mai sol. Soul per no estar sol.

10 cançons soul per no estar mai sol:

Wilson Pickett - "Land of 1000 dances" (1966)



Aretha Franklin - "I Never Loved a Man (The Way I Love You)" - "Respect" (1967)



Martha and The Vandellas - "Nowhere to run" (1965)



The Supremes - "You can't hurry love" (1966)



Otis Redding - "I can't turn you loose" (1965)



Sam & Dave - "Soul Man" (1967)



Marvin Gaye - "Mercy Mercy Me" - "What's Going On" (1971)



The Contours - "Do you love me?" (1962)



Barrett Strong - "Money (That's What I Want)"(1959) (The Beatles Cover)



Nina Simone - "Ain't Got No, I Got Life" (1968)




Bonus track:

Eli "Paperboy" Reed - "Take my love with you" (2008)

La veu ren (femenina) de la consciència

Sempre he pensat que m'agradaria conèixer la dona que s'amaga al darrera de la veu femenina de RENFE que anuncia els trens, les parades i totes les incidències -que no són poques- que passen. Ella és la veu que ens recomana que "tinguem cura de les nostres pertinències", i gràcies a ella sabem també que és molt perillós creuar les vies.

Ella també és la il·luminada que ens recorda la inconsciència que cometem si decidim viatjar amb trens regionals comprant bitllets de rodalies. En fi, la veu femenina de la RENFE és com una espècie de veu de la consciència, la que ens recorda on és la frontera entre el bé i el mal al món dels ferrocarrils.

Actualment, la veu femenina de la RENFE no té marge d'error. O això és el que sembla a priori. Per això, reivindico que una veu greu masculina li faci les rèpliques a tot el que anuncia per megafonia. Aquesta "veuota" anunciaria coses com: "Està prohibit viatjar sense bitllet, però si baixes a Passeig de Gràcia podràs sortir sense haver d'introduir el bitllet enlloc"; o bé "Avui tots els revisors estan de vacances. Per tant, aprofita per viatjar de gorra".

La mateixa veu s'hauria d'encarregar de corregir els castellanismes o la mala pronúncia de la veu "renfemenina". Per exemple: algú sap per quin motiu la veu es refereix a "próxima parada" quan parla en castellà i tot seguit, ho tradueix al català emprant "propera parada"? De fet, pròxima en català és més que correcte, fins i tot més que "propera". Si els lingüistes de la RENFE se n'adonessin, es podrien estalviar un temps de megafonia considerable, i els viatgers podrien gaudir molt més dels trajectes.

A banda d'aquestes observacions, la veu de la RENFE podria ser molt pitjor. O és que hi ha algú que ja ha oblidat aquella veu que ens indicava amb una desgana absoluta que la següent parada era Viladecans?

La vida com (partida)

A moltes persones ens omple compartir allò que ens emociona. Quan escoltem una cançó que ens fa vibrar, quan llegim un bon llibre o quan ens emocionem mirant una pel·lícula, el primer que fem és buscar les paraules per expressar aquest estat d’admiració i així, poder-ho transmetre a les persones que ens envolten.

Segurament, una de les més fermes motivacions d’un disc-jòquei és la de compartir amb la gent la música que a ell l’apassiona; igual que un arquitecte intenta convertir el seu edifici dibuixat en un de real perquè tothom pugui gaudir tant com ell ho feia quan se li anava acudint la forma de la seva creació. Són només dos exemples dels milions que podríem trobar. En el fons, l’explicació de molts dels nostres actes es troba en el verb “compartir”.

I la màxima dimensió d’allò que entenem per compartir és quan arribem a compartir una vida sencera. O el que és el mateix: compartir tots aquells elements que junts, formen una vida.

Quan ens estimem la nostra vida, tenim ganes de compartir-la. És important que primer, ens emocioni tot el que fem (com aquella cançó que escoltem) i llavors, ens n'adonarem de les ganes de compartir-ho, encara que després ens haguem de preguntar també com partir-la, perquè una vida compartida demana aquesta partició.

Algú va dir que “compartir és viure”. Jo aniria més enllà i diria que “vivim, i si ens emociona viure, ho acabem compartint”.

Un recopilatori per anar al Pop Arb

La setmana que s'acomiada de la primavera i dóna la benvinguda a l'estiu es preveu molt intensa a nivell músico-festiu: Sónar (de dia o de nit), Revetlla de Sant Joan i PopArb. 

Dels tres esdeveniments, el viatge a Arbúcies és el que em fa més il·lusió. L'ambient, el lloc i la música acompanyen, i a sobre, els que posen la música són de casa. Tot un bàlsam per combatre la ressaca que deixaran el Sónar i l'amic (Sant) Joan. 

Fet el preàmbul, aprofito per presentar-vos un recopilatori del festival. Descarregueu-lo aquí. 

I d'Arbúcies a Vilanova i la Geltrú. 

Raó: Faraday.

Guia Primavera Sound (III): Come Saturday!

El dia en què el planeta deixarà de girar: Dissabte 30 de maig a les 21:15h

Parafrejant un dels hits de The Pains of Being Pure At Heart, arribem a dissabte: Come Saturday! I benvingut sigui, perquè és el gran dia, aquell que tantes persones havien marcat amb una creu a les seves agendes des de fa tants mesos. Fa cosa d'un any, les instal•lacions del Fòrum acollien un nou festival anomenat Daydream, amb un cartell al gust i al voltant de l’òrbita de Radiohead. Allò -i que em perdonin- no tenia res de somni, simplement era un concert de la banda d'Oxford acompanyats per altres grups per acabar d'omplir el cartell. El vertader Daydream, no ens enganyem, és aquest Dissabte 30 del Primavera Sound. Radiohead no tocarà, i els Sonic Youth no faran el Don’t Look Back de “Daydream Nation” (1988), però no farà falta. Des de les quatre de la tarda fins a les quatre de la matinada no hi ha cap concert descartable.

Seria recomanable dinar a algun restaurant prop del Parc del Fòrum, perquè caldrà ser puntuals. La cita de THE NEW YEAR tocant a L'Auditori, encara que sigui a les 16h, és obligada, sobretot per aquells que s’hagin perdut My Bloody Valentine el dia anterior i s’hagin quedat amb ganes de sentir soroll en un lloc tancat. Caldrà escollir un bon seient, perquè hi ha la possibilitat d'estar-se a L'Auditori durant tres hores (o més). A les cinc de la tarda, la senyoreta ALELA DIANE pujarà a l'escenari per encomanar-nos el seu folk clàssic i preciosista. Tot i això, les alternatives a Diane són més que recomanables i tenen relació amb la capital del Garraf: a l'escenari Ray-Ban Vice, MAIKA MAKOVSKI, una de les figures més interessants i virtuoses de l'underground nacional -amb excel•lent bateria vilanoví-; mentre que a Pitchfork tindrem a THE LIONS CONSTELLATION, formació de la capital del Garraf que no és més que una constel•lació d’estrelles amb noms tan diversos com My Bloody Valentine, Spiritualized, Sonic Youth o Deerhunter. Si algú se’ls perd, no passa res: els Lions juguen a casa al Festival Faraday (4 de Juliol, Vilanova i la Geltrú).

És hora de tornar (o seguir) a L'Auditori: a les sis, THE BAD PLUS ens faran les seves peculiars versions jazzístiques de cançons de Nirvana, Radiohead, Pink Floyd o Wilco. I a partir de les 19h ja es pot comença a palpar a l’ambient l'esperit del mestre Neil Young: el country-rock de THE JAYHAWKS és l’aperitiu -o complement- perfecte per als fans del creador d’obres com “After the Goldrush” o “Harvest”. A les 19:45h, seran molts els que faran un fugaç retorn a L’Auditori per assaborir el concert del pare del minimalisme, el senyor MICHAEL NYMAN. I de Nyman a Young: de senyor a senyor, de pare a pare, d’avi a avi. Tot i això, la ruta de L’Auditori a l’Estrella Damm ens permetrà fer una breu paradeta a l’Escenari Rockdelux (20:15) per intercanviar mirades i somriures amb HERMAN DUNE.

I ara sí, el gran moment. Costa molt d’imaginar com serà, però sabem que seran dues hores –pràcticament no solapades amb cap altre escenari- quan el directe de NEIL YOUNG passarà a la memòria col•lectiva de tots nosaltres. Afortunadament, encara quedarà festival per endavant. Primer, a les 23:50h, DEERHUNTER repeteix Primavera. Aquesta vegada, amb molta més expectació, tanta que provocarà “agoraphobia”. Els que també saben el que és repetir són els SONIC YOUTH, “fills” de Neil Young i pares de tants i tants grups que hauran desfilat pels escenaris del Primavera al llarg dels tres dies. Després, cap a les 3h, hits de la mà de BLACK LIPS, que es veurà procedida per un final de festa amb ZOMBIE-ZOMBIE (Ray-Ban Vice) o DJ COCO (ATP). I sense adonar-nos-en, ja farà dotze hores d’aquell concert memorable de The New Year. Valgui el nom del grup per esperar un New Year de confirmacions, solapacions, sorpreses i decepcions. Això és el Primavera Sound.

Un gran moment pot ser:

Black Lips - "Bad Kids"