diumenge, 10 d’octubre del 2010

El último concierto de Solomon Burke

Caen gotas del cielo y hoy, 10 del 10 del 10, se nos ha ido Solomon Burke. Cuando se nos muere un familiar o amigo, el sentimiento es de profunda tristeza, no hay ninguna duda sobre eso; pero cuando muere un artista con quien hemos compartido horas de música y noches para el recuerdo, se hace mucho más difícil definir el sentimiento de pérdida. Se hace complicado aceptar que su potente y tierna voz no volverá a cantar, pero sin embargo, su huella queda eternizada gracias a un montón de discos y canciones inolvidables. Solomon Burke escribió con letras doradas su nombre en la historia de la música. El reverendo del soul, para algunos, el rey del rock&soul, para otros. Su último concierto en Barcelona fue el 15 de julio de este verano, en la Sala Apolo. Salió acompañado de sus dos hijas, que le hacían más de asistentas que de coristas, y de una banda espectacular. Mostró algún síntoma de fatiga y actúo sentado en su trono, pero derrochó sentimiento, actitud, energía y amor. Aunque éramos pocos, con nuestra entrega incondicional, conseguimos que la sala pareciera llena a rebosar. Cantó todos los clásicos, -propios y ajenos- y tuvo palabras para sus compañeros –desgraciadamente, ya casi todos muertos, como Otis Redding, Wilson Pickett, James Brown etc-.



Fue muy generoso: se encargó personalmente de que ninguna mujer se fuera sin rosa, y lo consiguió. Tiró algunos collares dorados, y algunos afortunados se llevaron una camiseta (la madre de un servidor la consiguió como señal de agredecimiento después de tirarle un abanico). Pero el mejor regalo llegó en la interpretación de « Proud Mary » de Creedence Clearwater Revival. El rey del rock&soul invitó a subir al escenario a gente del público, y muchos le acompañaron. Entre ellos, el mítico fotógrafo barcelonés Flowers, un incombustible. También estaba presente Joan Corbera « El Garantías », pero no se atrevió a subir. Y perdonen que vuelva a introducirme como personaje, pero para mí, aquel concierto fue más inolvidable porque mi chica cantó con él. Solomon le cedió el micro y ella entonó el estribillo de « Rolling, rolling on the river.. ». Cuando se lo quería devolver, Solomon le hizo un gesto para que siguiera cantando. Ella no estaba convencida, pero su insistencia acabó por convencerla. Lo hizo de maravilla y hubo gente del público que pensó que todo estaba preparado. El recital terminó con un enorme « Everybody needs somebody to love », un himno que escribió en 1964.



Los grandes conciertos son aquellos que, a pesar del paso del tiempo, se pueden contar con detalles. El recuerdo de Solomon Burke encima del escenario es imborrable, y su muerte al cabo de tres meses, es una lección : cada actuación puede ser la mejor de tu vida, nada se puede prever. Cuando se duda sobre si ir o no ir a un concierto, la respuesta tendría que ser siempre afirmativa, no se sabe nunca si será el último. El único consuelo que nos queda es pensar que Solomon Burke dio un concierto inolvidable y su legado no es poco: 21 hijos, 90 nietos, centenares de canciones y miles de conciertos. Larga vida al Rey Solomon.

dilluns, 8 de març del 2010

"Adelante Bonaparte" : de la mort al part







Un diumenge, no sé si superior, però va ser ahir quan em vaig passar el nou disc d'Standstill a l’ipod justament abans d’anar a dormir. M’havia quedat despert per veure la cerimònia dels Oscar, però vaig fallar en l’intent. Quan “The Hurt Locker” s’enduia el guardó a millor guió, ja estava tot dat i beneït. Avatar ja no tenia res a fer, i anar a dormir era la millor opció. Vaig desar l’ipod i la pluja em va acompanyar fins a aclucar els ulls.

Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.

Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.

Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.

Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.

Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.



divendres, 6 de novembre del 2009

(De)cada deu anys.


La història de la humanitat es mesura per mil•lennis, segles, dècades i anys. I si ens referim a la nostra pròpia història com a persones, tot plegat queda reduït a dècades, anys i és clar, també mesos i dies (i tan de bo alguns puguin parlar també de segles). La història de la música (moderna) és el millor exemple per entendre la importància de les dècades. Quan escoltem discos antics, donem molta importància a la dècada en què es van fer. És més, fins i tot ens atrevim a parlar d’un estil concret en funció de la dècada, com per exemple sixties –per referir-nos als anys seixanta- o altres adjectius com per exemple setentero , ochentero o noventas. Tot i l’eclecticisme que hi ha hagut sempre, és cert que cada dècada ens transporta a un so determinat. I aquí cadascú ja interpretarà a la seva manera quina música és per ell la més representativa de cada dècada.

Tot aquest preàmbul ve perquè falten dos mesos per viure un esdeveniment que passa cada deu anys. La primera dècada del Segle XXI s’acomiada, amb totes les alegries i desgràcies que ens ha donat i amb totes les bones i no tan bones cançons que hem pogut escoltar. Com a persona nascuda entre mitjans dels vuitanta i principis dels noranta que sóc, he de reconèixer que fer balanç de la dècada em fa especial il•lusió. És la primera dècada que he viscut a consciència des del principi fins al final, especialment a nivell musical.

M’imagino parlant als meus futurs fills i néts -si en tinc- d’aquesta dècada com els meus pares i altres persones de generacions anteriors ho fan ara dels 60 i 70. Recordarem cançons que ens han marcat l’adolescència o el principi de l’edat adulta, o més que cançons o discos, recordarem determinats hàbits: aquell primer recopilatori gravat amb el Nero o el Clone CD, aquella cançó tallada pel Napster per culpa de la connexió amb un mòdem de 56K, aquell CD del Top Manta amb cançons que no corresponien a les de la portada, els DVD’s plens de discografies que encara guardem en bovines, els discs durs externs -espatllats o no- amb tantes cançons i altres arxius, el primer reproductor mp3 o ipod que vam tenir a les mans, el Winamp i les seves playlists, la il•lusió de penjar un link al facebook d’un vídeo del youtube, recomanar un disc al fotolog, obrir un blog dedicat a la música que t’agrada, la mala llet quan l’icone de l’emule es tornava gris o la ràbia de sentir un anunci quan estàs escoltant un disc amb els cinc sentits via spotify.

Potser s’ha perdut romanticisme en deixar de comprar discos físics, però tot el ritual per accedir a la música de la nova generació també té el seu què. El panorama ha canviat molt, però la música continua formant part de les nostres vides, i n’hem sortit beneficiats en molts aspectes. Mai havíem anat a tants concerts i mai havíem tingut un accés tan fàcil a la música. Pocs artistes podrien haver arribat a nosaltres sense internet i un llarg etcètera que em fa pensar que el balanç és molt positiu.

I per acabar aquesta mena d’assaig-reflexió, vull subratllar que no he citat ni grups, ni discos ni cançons. Això ho deixo per un altre dia. De moment, acabem de gaudir dels últims discos que ens donarà aquesta dècada, com els nous treballs de Nueva Vulcano i Mishima.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Mesurem el temps amb cançons!

Segons el Sistema Internacional, l’unitat de mesura del temps és el segon. Mesurem la nostra vida amb totes les unitats que van des del segon al mil·leni. Mesurar la vida amb aquestes unitats resulta una mica avorrit, i cada vegada és més urgent inventar alternatives.


Una alternativa podria ser “les cançons” com a unitat de mesura. Tenint en compte que la durada mitjana d’una cançó de música pop-rock és de tres minuts, podríem establir la cançó en sí com a unitat de temps. Això seria molt útil per a tots aquells que escoltem música al cotxe o que anem caminant als llocs acopanyats d’un ipod. Llavors, podríem dir, per posar un exemple, que “de casa teva a la meva hi ha vuit cançons a ritme normal a peu, tres en bicicleta i dos si vaig en cotxe”.


Ara, igual que el segon és la unitat de mesura del Sistema Internacional, la cançó també ho seria en aquest nou sistema, però per fer-ho més internacional, hauríem de parlar de “singles”. Per referir-nos a unitats més grans, tindríem altres opcions: un EP, serien cinc cançons, i si arribem a la desena, ens referiríem a un LP o “disc”, parlant en un llenguatge més col·loquial. Les distàncies llargues no serien de mesura tan exactes: per exemple, per anar de Barcelona a Màlaga en cotxe es podria arribar a tardar tota una discografia dels Beatles, mentre que per anar de Barcelona a Tarragona, amb una discografia de The Wave Pictures o de The New Raemon –sense comptar singles i EP’s publicats- ja hi seríem.


Resumint, les equivalències serien les següents, tenint en compte que les discografies es mesurarien segons els discos publicats de cada artista.


1 Single = 3 minuts

1 EP = 5 singles

1 LP = 10 singles


La proposta ja està feta. Ara només queda polir-la i oficialitzar-la.

dissabte, 29 d’agost del 2009

2 clips x 1 hit

Un videoclip hauria de ser sempre la manera d'expressar visualment les emocions provocades per una cançó i no tant una eina de màrqueting de la música. Un bon videoclip és aquell que il·lustra bé una determinada melodia o lletra, o que simplement es deixa portar per la força de la música.

Un clip no farà que una cançó bona sigui millor, i encara menys convertirà un tema dolent en un "hit", però sí que és un gran complement que no es pot passar per alt, i menys en els temps que corren. Al llarg de la història de la música, són moltes les cançons que ens han arribat sense cap videoclip -aquesta obvietat es pot comprovar fàcilment veient la quantitat d'imatges estàtiques de portades de LP's i CD's acompanyades d'àudios que corren pel youtube-.

Si la gran majoria de cançons del món no tenen clip, també n'hi ha que en tenen més d'un. Potser és que les grans cançons es mereixen més d'un videoclip, o simplement es tracta de les diverses perspectives existents per il·lustrar un tema.

Els californians GIRLS han demostrat que no és cap mala idea fer dos clips per un hit, i així ho han fet amb el "Lust for life", single del seu flamant debut. Alguna cosa semblant devia pensar fa uns quants anys el gran MARVIN GAYE amb l'immortal "Ain't no mountain high enough". Ambdós artistes són incomparables, però la idea vindria a ser la mateixa:

GIRLS - "Lust for Life" (2009)







MARVIN GAYE & TAMMI TERRELL - "Ain't no mountain high enough" (1967)






diumenge, 16 d’agost del 2009

Soul per no estar Sol

La música soul és aquella que revifa l'ànima, la que ens fa aixecar quan estem baixos i la que ens fa saltar quan estem drets. És optimista, vitalista, contagiós, ballable, frenètic, tendre, sincer. És difícil no emocionar-se amb una balada soul, però encara és més complicat no ballar amb un hit accelerat, ja sigui del nord o del sud, ja sigui d'Stax, Atlantic o Motown. El soul no respon a una etiqueta concreta, no hi ha paràmetres que indiquin una frontera clara entre ell i la resta d'estils sinó que és un sentiment, unes vibracions determinades que qualsevol bon oïdor de música pot detectar. En definitiva, la música soul és una de les millors companyies per no estar mai sol. Soul per no estar sol.

10 cançons soul per no estar mai sol:

Wilson Pickett - "Land of 1000 dances" (1966)



Aretha Franklin - "I Never Loved a Man (The Way I Love You)" - "Respect" (1967)



Martha and The Vandellas - "Nowhere to run" (1965)



The Supremes - "You can't hurry love" (1966)



Otis Redding - "I can't turn you loose" (1965)



Sam & Dave - "Soul Man" (1967)



Marvin Gaye - "Mercy Mercy Me" - "What's Going On" (1971)



The Contours - "Do you love me?" (1962)



Barrett Strong - "Money (That's What I Want)"(1959) (The Beatles Cover)



Nina Simone - "Ain't Got No, I Got Life" (1968)




Bonus track:

Eli "Paperboy" Reed - "Take my love with you" (2008)

dijous, 30 de juliol del 2009

La veu ren (femenina) de la consciència


Sempre he pensat que m'agradaria conèixer la dona que s'amaga al darrera de la veu femenina de RENFE que anuncia els trens, les parades i totes les incidències -que no són poques- que passen. Ella és la veu que ens recomana que "tinguem cura de les nostres pertinències", i gràcies a ella sabem també que és molt perillós creuar les vies.

Ella també és la il·luminada que ens recorda la inconsciència que cometem si decidim viatjar amb trens regionals comprant bitllets de rodalies. En fi, la veu femenina de la RENFE és com una espècie de veu de la consciència, la que ens recorda on és la frontera entre el bé i el mal al món dels ferrocarrils.

Actualment, la veu femenina de la RENFE no té marge d'error. O això és el que sembla a priori. Per això, reivindico que una veu greu masculina li faci les rèpliques a tot el que anuncia per megafonia. Aquesta "veuota" anunciaria coses com: "Està prohibit viatjar sense bitllet, però si baixes a Passeig de Gràcia podràs sortir sense haver d'introduir el bitllet enlloc"; o bé "Avui tots els revisors estan de vacances. Per tant, aprofita per viatjar de gorra".

La mateixa veu s'hauria d'encarregar de corregir els castellanismes o la mala pronúncia de la veu "renfemenina". Per exemple: algú sap per quin motiu la veu es refereix a "próxima parada" quan parla en castellà i tot seguit, ho tradueix al català emprant "propera parada"? De fet, pròxima en català és més que correcte, fins i tot més que "propera". Si els lingüistes de la RENFE se n'adonessin, es podrien estalviar un temps de megafonia considerable, i els viatgers podrien gaudir molt més dels trajectes.

A banda d'aquestes observacions, la veu de la RENFE podria ser molt pitjor. O és que hi ha algú que ja ha oblidat aquella veu que ens indicava amb una desgana absoluta que la següent parada era Viladecans?