Guia Primavera Sound (III): Come Saturday!

El dia en què el planeta deixarà de girar: Dissabte 30 de maig a les 21:15h

Parafrejant un dels hits de The Pains of Being Pure At Heart, arribem a dissabte: Come Saturday! I benvingut sigui, perquè és el gran dia, aquell que tantes persones havien marcat amb una creu a les seves agendes des de fa tants mesos. Fa cosa d'un any, les instal•lacions del Fòrum acollien un nou festival anomenat Daydream, amb un cartell al gust i al voltant de l’òrbita de Radiohead. Allò -i que em perdonin- no tenia res de somni, simplement era un concert de la banda d'Oxford acompanyats per altres grups per acabar d'omplir el cartell. El vertader Daydream, no ens enganyem, és aquest Dissabte 30 del Primavera Sound. Radiohead no tocarà, i els Sonic Youth no faran el Don’t Look Back de “Daydream Nation” (1988), però no farà falta. Des de les quatre de la tarda fins a les quatre de la matinada no hi ha cap concert descartable.

Seria recomanable dinar a algun restaurant prop del Parc del Fòrum, perquè caldrà ser puntuals. La cita de THE NEW YEAR tocant a L'Auditori, encara que sigui a les 16h, és obligada, sobretot per aquells que s’hagin perdut My Bloody Valentine el dia anterior i s’hagin quedat amb ganes de sentir soroll en un lloc tancat. Caldrà escollir un bon seient, perquè hi ha la possibilitat d'estar-se a L'Auditori durant tres hores (o més). A les cinc de la tarda, la senyoreta ALELA DIANE pujarà a l'escenari per encomanar-nos el seu folk clàssic i preciosista. Tot i això, les alternatives a Diane són més que recomanables i tenen relació amb la capital del Garraf: a l'escenari Ray-Ban Vice, MAIKA MAKOVSKI, una de les figures més interessants i virtuoses de l'underground nacional -amb excel•lent bateria vilanoví-; mentre que a Pitchfork tindrem a THE LIONS CONSTELLATION, formació de la capital del Garraf que no és més que una constel•lació d’estrelles amb noms tan diversos com My Bloody Valentine, Spiritualized, Sonic Youth o Deerhunter. Si algú se’ls perd, no passa res: els Lions juguen a casa al Festival Faraday (4 de Juliol, Vilanova i la Geltrú).

És hora de tornar (o seguir) a L'Auditori: a les sis, THE BAD PLUS ens faran les seves peculiars versions jazzístiques de cançons de Nirvana, Radiohead, Pink Floyd o Wilco. I a partir de les 19h ja es pot comença a palpar a l’ambient l'esperit del mestre Neil Young: el country-rock de THE JAYHAWKS és l’aperitiu -o complement- perfecte per als fans del creador d’obres com “After the Goldrush” o “Harvest”. A les 19:45h, seran molts els que faran un fugaç retorn a L’Auditori per assaborir el concert del pare del minimalisme, el senyor MICHAEL NYMAN. I de Nyman a Young: de senyor a senyor, de pare a pare, d’avi a avi. Tot i això, la ruta de L’Auditori a l’Estrella Damm ens permetrà fer una breu paradeta a l’Escenari Rockdelux (20:15) per intercanviar mirades i somriures amb HERMAN DUNE.

I ara sí, el gran moment. Costa molt d’imaginar com serà, però sabem que seran dues hores –pràcticament no solapades amb cap altre escenari- quan el directe de NEIL YOUNG passarà a la memòria col•lectiva de tots nosaltres. Afortunadament, encara quedarà festival per endavant. Primer, a les 23:50h, DEERHUNTER repeteix Primavera. Aquesta vegada, amb molta més expectació, tanta que provocarà “agoraphobia”. Els que també saben el que és repetir són els SONIC YOUTH, “fills” de Neil Young i pares de tants i tants grups que hauran desfilat pels escenaris del Primavera al llarg dels tres dies. Després, cap a les 3h, hits de la mà de BLACK LIPS, que es veurà procedida per un final de festa amb ZOMBIE-ZOMBIE (Ray-Ban Vice) o DJ COCO (ATP). I sense adonar-nos-en, ja farà dotze hores d’aquell concert memorable de The New Year. Valgui el nom del grup per esperar un New Year de confirmacions, solapacions, sorpreses i decepcions. Això és el Primavera Sound.

Un gran moment pot ser:

Black Lips - "Bad Kids"

Guia Primavera Sound (II) : Divendres (i els problemes)

The Pains of Being At Heart (foto), Jason Lytle o My Bloody Valentine: that's the question.

La segona jornada de l’Estrella Damm Primavera Sound 2009 no podia començar d’una manera més agradable: a les 17h,  DAMIEN JURADO farà emocionar a tots aquells que encara recordem qui van ser Nick Drake i Elliott Smith. I al sortir de l'auditori, amb els sentiments a flor de pell, entomarem els dilemes típics del Primavera Sound, cada any més complicats de resoldre. Ens ho prendrem com si es tractessin de problemes d’un examen de matemàtiques de primària (farem servir noms típics perquè els guionistes dels problemes de matemàtiques són els que menys imaginació tenen en onomàstica:

 Problemes (solucions al final del post):

1)    Quatre amics -En Jaume, en Joan, en Jordi i en Josep- van al Primavera Sound. Són les sis de la tarda i acaben de sortir del concert de Damien Jurado. Al Joan li va molt el country-rock i el nou folk nord-americà i vol anar a veure MAGNOLIA ELECTRIC C.O., que toquen a les 18:15h a l’escenari Rockdelux. En Jordi, per la seva banda, se sap de memòria totes les cançons de LOVE OF LESBIAN (Stand Myspace, 18:30h) i vol anar al concert perquè no els ha vist mai tocar en acústic. Finalment, en Josep -que té un tatuatge a l’esquena on hi posa “The Jesus & Mary Chain” i està molt feliç perquè diu que el Primavera d’aquest any és el millor de la història- afirma convençut que anirà a veure els CRYSTAL STILTS (Pitchfork, 18:15h) passi el que passi, perquè segons ell, són hereus del grup que porta tatuat a l’esquena. El dilema és pel pobre Jaume, que no és gaire d’anar a festivals i ha anat al Primavera per pressió de grup, arrossegat pels seus tres amics, que li han vengut la moto  dient-li que "un festival és el millor lloc per lligar i anar de festa". On hauria d’anar el pobre Jaume?

 a)    Anar amb en Joan a Magnolia Electric C.O. (18:15h, Rockdelux)

b)    Acompanyar al Jordi a veure les quatre cançons que tocaran en Santi Balmes i companyia. 

c)    Veure l’enèsim concert shoegaze del Primavera i fer feliç al Josep.

d)    Anar a Canaletes a veure si encara hi ha gent celebrant la Champions i si de cas vol tornar al Festival,  que passi per un quiosc i compri la Rockdelux.

2)    L’Anna i la Laura són dues germanes que han quedat amb les seves respectives parelles, en Marc i l’Àlex, per anar al Primavera Sound. S’han comprat només l’entrada de divendres per culpa de la crisi econòmica. Fins al moment, han anat a veure tots els concerts junts, però a les 20h, mentre fan cua per una cervesa, treuen els horaris i s’adonen del greu problema que els afecta: el Marc, un lector incondicional de la Rockdelux, té claríssim que vol anar a veure JOE HENRY (20h, Auditori) perquè a la revista de gener deien “que havia fet el millor concert de 2008”. La seva cunyada, la Laura, l'únic Henry que coneix és francès i es diu Thierry, però també vol anar a l’Auditori per guardar lloc per MY BLOODY VALENTINE (21:45h, Auditori). L’Anna, que està molt al dia, prefereix veure com Jason Pierce, líder d’ SPIRITUALIZED (20:15h, Rockdelux), interpreta en directe el brutal disc “Songs in A&E”; i enllaçar-lo amb el debut del grup de moda:  THE PAINS OF BEING PURE AT HEART (21:00, Pitchfork). El que no sap és què fer a les 21:45h: si anar corrents a l’Auditori a buscar un seient per MY BLOODY VALENTINE o bé apropar-se fins al Ray-Ban Vice per presenciar el debut en solitari d'un altre Jason, el JASON LYTLE, líder dels dissolts GRANDADDY. L’Àlex, que ha anat al festival per fer feliç a la seva nòvia Laura, tampoc sap ben bé què fer, però ell és molt clàssic i nostàlgic, i té ganes d'escoltar una música semblant a la que sonava al casament dels seus avis. Per això, l'únic que demana és fer una visita a l’stand myspace per veure l’acústic de KITTY, DAISY & LEWIS a les 20:20h, ja que dissabte no els podrà veure perquè coincideixen amb THE JAYHAWKS. On haurien d'anar els quatre protagonistes per no enfadar-se?

a)    Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditori  i l’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i Jason Lytle.

b)     Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditori i  l’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i My Bloody Valentine (si troben seient).

c)    Que l’Àlex acompanyi a l’Auditori a la seva nòvia Laura i al cunyat Marc i que l’Anna posi un anunci al fòrum del Primavera Sound per trobar algun company/a pel seu plan alternatiu.

d)    Que ho facin a "pedra, paper, tisora" i si així tampoc es posen d'acord, es denunciin mútuament i algú els sotmeti a un judici ràpid.

Prenguin la decisió que prenguin els nostres protagonistes de noms propis típics, tenen clar que aniran a veure el debut estatal -i a la vegada retorn als escenaris- del grup dels vuitanta THE THROWING MUSES (22:45h, Rockdelux). Després potser passaran una estona pel Ray-Ban Vice a fer un cop d’ull a l’espectacle de THE EXTRAORDINARIES (23:00h). I ja acabats els dilemes, discussions, sorpreses, decepcions, debuts i retorns, el Fòrum es paralitzarà. A falta de cinc minuts per la mitjanit, un dels personatges més significatius dels noranta pujarà a l'Escenari Estrella Damm: JARVIS COCKER, líder dels PULP, presentarà el seu nou disc davant del públic català.  

I després de la vetllada amb les ulleres de pasta més cotitzades del panorama indie, tocarà tastar una mica de hardcore procedent de Chicago amb SHELLAC (1:30h, ATP) o bé endinsar-se en la dolça i ballable electrònica dels SAINT ETIENNE (01:05h, Rockdelux). Un bon preàmbul per resoldre el tercer i últim problema d'aquest post:

3) En Jesus (40 anys) i la seva filla Mary Jane (16 anys)  són de Manchester i han escollit Barcelona per fer una escapada de 4 dies. Mentre passejaven per Les Rambles, han vist un cartell del Primavera Sound i s'han parat a llegir els noms dels grups. Ell ha al·luscinat en veure que els A CERTAIN RATIO tocaven. Es pensava que estaven separats i que d'aquella moguda de Manchester només en quedaven les restes. La Mary Jane, pobreta, només coneixia BLOC PARTY entre tots els noms estranys que formen el Line-Up , però n'és molt fan i li ha proposat al seu pare d'anar-hi. Ell ho ha consultat a la Kate -la seva dona- i han decidit que hi anaran (pare i filla), mentre ella es queda a l'hotel descansant. Un cop al recinte, han  consultat els horaris i no es podien creure que A CERTAIN RATIO toqués a les 2:00 a l'Escenari Ray-Ban Vice mentre BLOC PARTY faria el mateix a les 2:15h a l'Estrella Damm. Què haurien de fer en Jesus i la seva filla Mary Jane?

a) Que la mummy Kate compri l'entrada i acompanyi a la Mary Jane a Bloc Party mentre el daddy Jesus disfruta d'una segona joventut amb A Certain Ratio.

b) La Mary Jane ja és prou gran i pot anar soleta  Bloc Party mentre el seu pare se'n va a veure als seus coetanis. Després, poden quedar a un punt estratègic i tornar cap a l'hotel plegats. 

c) Que la Mary Jane sigui bona filla i acompanyi al seu pare. Així, s'interessarà una mica pel que escoltava el seu pare quan era jove i la generació d'aquella època daurada.

d) Que el Jesus sigui bon pare i acompanyi la seva filla. Així, s'interessarà una mica pel que escolta la seva filla i la joventut d'avui en dia.

Un gran moment del dia pot ser...

 Throwing Muses - Not too soon

HORARIS PRIMAVERA SOUND 2009

Solucions:

1. totes són correctes però d. és la més correcta (sap greu per en Jaume, però si no li agraden els festivals, el Primavera no és el més adequat per anar de festa amb els amics).

2. a i b són molt correctes (sobretot per l'Anna).

3. b és la més correcta, però no del tot. La c i la d poden acabar amb una bona  relació pare i filla mentre que la a (i la b) podrien acabar amb un. matrimoni.

Guia Primavera Sound (Dijous)

Tenir un bon físic és imprescindible és el requisit més important d'aquest Primavera Sound 2009. I no en clau de bellesa, sinó de resistència, ja que les curses d'escenari a escenari poden ser antològiques. Em proposo poder veure (ni que alguns hagin de ser a mitges) entre 30 i 40 concerts en tres dies i en cinc escenaris diferents. La ruta (de dijous) serà la següent:

The Vaselines, la primera gran cita del Primavera Sound 2009

DIJOUS 28 DE MAIG

Després de mesos i mesos esperant la cita -encara recordo quan em donaven la notícia de la confirmació d'Spiritualized i My Bloody Valentine en ple mes de desembre- arriba el primer dia de Primavera Sound. Tenint en compte la possibilitat d'haver dormit poques hores i de plena ressaca barcelonista, un bon cafè amb gel serà el complement adequat per gaudir, sense cap mena de pressa ni pressions, del sol i dels concerts a l'Escenari Pitchfork de VERACRUZ (17h) i de WOMEN (18:15h). Un bon aperitiu per pujar a l' SPECTRUM, la nau espacial que esperarà als assistents de l'Escenari Estrella Damm a partir de les 19:30, un viatge que ens farà sacrificar GIRLS. De tornada de l'espai, farem un altre viatge, però en aquest cas serà en el temps: recularem fins als noranta, perquè a les 20:35h pujaran a l'escenari Rockdelux THE VASELINES, una de les bandes preferides de Kurt Cobain. Segurament, als noranta ens hi sentirem tan a gust que ens hi quedarem per veure, al cap d'una hora a YO LA TENGO a l'Escenari Estrella Damm. Amb el concert dels de Nova Jersei, se'ns faran les onze de la nit i serà el moment d'inaugurar l'escenari Ray-Ban Vice per veure al gran ANDREW BIRD, un dels cantautors (encara que no li agrada aquesta denominació) més atípics i interessants de l'actualitat. A mig concert, però, la fugida cap a l'Escenari Rockdelux sembla obligada: els parisencs PHOENIX tornen a Barcelona i ens presenten nou treball. La cançó "Too Young" ens endinsarà en un món més propi de Lost In Translation que no pas d'un Festival de Música, ja que el final dels francesos es podrà enllaçar amb un altre grup protagonista de la banda sonora del film de Sofia Coppola: MY BLOODY VALENTINE. Avís: per tots aquells que l'endemà sacrifiquin l'actuació dels irlandesos a l'auditori per veure a altres concerts, aquesta es convertirà una cita obligada. I si My Bloody Valentine posaran l'equip de so en perill pels alts decibels de la seva música, THE HORRORS (Ray-Ban Vice, 1:45h) el posaran en perill per les bretolades a que solen fer als concerts. Tot i això, la gran alternativa a La Comèdia dels Horrors pot ser APHEX TWIN (Rockdelux, 01:35), el Mozart de l'Electrònica.  La primera nit del Primavera es conclourà amb WAVVES (Pitchfork, 02:15h) i EBONY BONES (Ray-Ban Vice, 3:00h). 

Nota: L'actuació de JOE CREPÚSCULO i LOS DESTRUCTORES (Ray-Ban Vice, 21:45h) ha quedat fora de la selecció per tres motius: en primer lloc, per la coincidència amb YO LA TENGO. En segon lloc, perquè es tracta d'un grup que ja es podrà veure al cap d'un mes a dos festivals meravellosos (PopArb i Faraday). I per tercera i última instància, per fer boicot a l'spot del Primavera Sound. És indignant que el millor festival d'Europa tingui la indecència de fer servir les mateixes imatges que l'any passat i canviar el text. A més, amb tots els respectes per Baraja de Cuchillos de Joe Crepúsculo, aquell anunci sempre sonarà a A-punk de Vampire Weekend. Que n'aprenguin del PopArb, que promou iniciatives entre els estudiants de facultats catalanes de publicitat!

Properament, divendres.

El moment del dia podria ser alguna cosa semblant a:

(Alguna cosa semblant, però sense Kurt Cobain)

Consulta els  Horaris complets del Primavera Sound 2009

Barack is Black

Barack: black and white

“Yes we can” fue un eslogan muy eficaz. 100 días después del ascenso de Barack Obama al mando de la Casa Blanca, la frase sigue en boca de todo el mundo y hasta se han hecho parodias como la de “Yes We Candemorr”, con Chiquito de la Calzada emulando al Presidente norteamericano; o el “Yes, weekend”, grito entonado cada viernes por aquellos que tiene empleo. Es curioso como la simpleza de un eslogan como “Yes we can” funcionó tan bien, tanto como su precedente más cercano, el ya olvidado “Podemos” de la selección española campeona que ganó la Eurocopa.

Nadie cuestiona la eficacia del eslogan, pero sí su originalidad. En realidad, es solamente una adaptación del dicho popular “Querer es poder”, pero cambiando el infinitivo por la primera persona del plural, el “nosotros” que siempre nos hace sentir partícipes de algo. Es así como los ciudadanos estadounidenses se sintieron responsables del futuro de su país, un futuro que el mismo George Bush Jr. ya avanzó con su célebre frase de “El futuro será mejor mañana”. Él no lo sabía, pero llevaba razón. Los demócratas podrían haber sido astutos y usar la frase de G.W Bush como eslogan. Seguramente, hubiesen sido pioneros en técnicas de propaganda electoral. Que yo sepa, no es muy habitual sacar de contexto las frases de la oposición y usarlas como eslogan.

El pasado martes 21 de abril, Ima Sanchís entrevistaba en La Contra de La Vanguardia a Doudou Diène, ex relator especial de la ONU en materia de racismo, un hombre de piel negra como el betún (con todos mis respetos). Ante su afirmación de que “Estados Unidos ha fracasado en el combate contra el racismo”, Sanchís le pregunta “¿Cómo se explica entonces el triunfo de Obama?” y él responde que “Cada estadounidense ha hecho un trabajo interno analizando mensajes de Luther King y Kennedy”.

Si rescatamos los titulares de todos los diarios del mundo del día después de las elecciones, todos coincidían en destacar el color de piel del presidente victorioso. Se equivocaban, porque Barack Obama no es negro. Es de origen afro-americano, pero no es negro, sino más bien “mulato” o “mestizo” como Marthin Luther King o el ex-jugador brasileño del Real Madrid, Roberto Carlos, quien hace años respondió con inteligencia a los insultos racistas que recibía en el campo con “Yo no soy negro, soy café con leche”. Busquen en wikipedia la palabra “mulato” y sorprendentemente, se les aparecerá una gran foto de Barack Obama. ¿Hubiese ganado las elecciones un candidato de piel negra como el hollín? Quién sabe.

Sea como sea, el eslogan ideal para un hipotético Obama un poco más oscuro de piel, hubiese sido, sin duda “Barack is Black”. En los mítines electorales, la banda sixtie Los Bravos tocarían en directo adaptando su célebre “Black is Black”. De todas formas, si fallasen podrían ser sustituidos por sus coetáneos Los Salvajes, con su célebre versión de la stoniana “Painted Black”: “También mi corazón parece todo negro / el mundo entero también se ha vuelto negro”. Mil veces Los Bravos o Los Salvajes que Black Eyed Peas cantando “Yes we can”. De eso no tengo ninguna duda.

Los Bravos - "Black is Black"

Sant Jordi Barzelay

Eef Barzelay en su estado no habitual: serio y quieto.

Hay que reinventar Sant Jordi. No como fiesta en sí, ya que es la más bonita de Europa, pero sí como personaje masculino: el escudo y la armadura ya no se llevan y las que aun se creen princesas, mejor que se queden en la corte. No es bueno fijarse modelos a seguir, pero el ejercicio de buscar como debería ser el hombre ideal -el que todos los catalanes querríamos ser y el que todas las catalanas querrían tener a su lado- siempre es divertido. 

Ya descartado Pep Guardiola de antemano, el Sant Jordi actual debería ser un cantante. Aunque no sea catalán, quizás encajaría bien en el papel Eef Barzelay, alma máter de Clem Snide: despreocupado pero elegante, moderno pero clásico y tan payaso como melancólico. Un entusiasta con un gran sentido del humor (y muy poco sentido del ridículo), con canciones que denotan una enorme sensibilidad. Lástima que sea de Nashville –ciudad conocida también como Music City por su tradición country- del Estado de Tennessee. Ya podría ser de Vilanova i la Geltrú, también conocida por su… bueno, sí, eso. 

No es casualidad (o sí) que Clem Snide fueran la banda escogida para cerrar la Diada de Sant Jordi, aunque fuese para minorías en La2 de Apolo, comparado con la muchedumbre de Las Ramblas en un día como este. Empezó el recital tirando una rosa al público y gritando con entusiasmo “Barcelona!” (es importante destacar el pronunciado “Bar-sa-looo-naaa” y la recreación del propio Barzelay con la palabra). No se cansó de repetirla durante la hora y media de concierto, ni tampoco de ir recordando el nombre de su propio grupo: “¡Clem Snide, Clem Snide!”, tanto que parecía el afilador de cuchillos de pueblo o un vendedor de cervezas ambulante de Plaça Catalunya. Sin embargo, las canciones que nos vendieron fueron de un valor incalculable, sobre todo gracias a temas del disco “The ghost of fashion” (2001), aunque también desgranaron piezas de su recién nacido álbum “Hungry Bird”. Fue como un épico viaje en tren parando en estaciones muy distintas, desde el country-folk al noise-rock. De hecho, si los viajes se hacen con actitud, las paradas y el destino pasan a segundo plano. 

Y es que lo de Barzelay y los otros dos miembros de Clem Snide (faltaba uno) es toda una lección de actitud. Entre los tres trazaron una obra de arte muy bonita, que terminó con el público coreando al unísono (a petición de Barzelay) el estribillo del clásico de The Rolling Stones, You can't always get that you want, que por cierto recuerda mucho al verso que cierra “Ice Cube”, también interpretada: “Does anybody ever got what they want”. Eef acabó de enmarcar la obra volviendo al escenario cantando solo, con banda y guitarra en el banquillo; desprendiendo un sentimiento puro que recordaba al genio de Daniel Johnston. "Por fin has venido”, aclamaba un espontáneo, mientras otro se dedicaba a gritar nombres destacados de la política estadounidense como “Hillary Clinton!!” o "Nixon!". Pero lo que más me impactó fue el llanto de un chaval a mi lado cuando sonaba “Your favorite music”. Y es que son nuestras canciones favoritas, y sobre todo sus canciones favoritas, las que más lágrimas derraman y derramarán. 

* Esta crónica no pretende quitarle méritos al telonero Will Johnson, líder de Centro-Matic y South San Gabriel, quien hizo un magnífico y emocionante concierto, pero desgraciadamente quedó eclipsado por Clem Snide. 

                                        

Exhibició d'atrocitats

La vida és efímera i volàtil. Sempre pot ser massa tard per descobrir alguna cosa, o segons com es miri, sempre podem arribar just a temps, encara que sigui a l'últim segon. Ahir va morir J.G. Ballard , un dels escriptors més trasncendents de ciència-ficció del Segle XX, relacionat amb el cyberpunk.

Reconec que no he llegit mai cap llibre seu i, per tant, seria poc honest posar-me a parlar d'ell, però justament ahir, mentre ell vivia les seves darreres hores, em vaig interessar per la seva vida i obra. Buscant les influències literàries de Ian Curtis (Joy Division), vaig descobrir que "Atrocity Exhibition" (Exhibició d'Atrocitats) és el títol d'una novel·la de Ballard, escrita l'any 1970, a través de la qual posa de manifest les diferents formes de violència irracional del moment, juntament amb altres perills post-moderns.

El mateix Curtis composava una cançó al cap de deu anys amb el mateix títol, inclosa en la seva darrera obra, el disc "Closer" (1980). Mentre Ballard començava a existir en el meu univers particular, ell s'acomiadava d'aquest món. Ara toca conèixer-lo més gràcies al llegat literari que ha deixat. Heus aquí el poder dels llibres (també el té la música i l'art en general) per eternitzar les persones.

                                                            

La nostra època

Festivals Multitudinaris, un símbol de la nostra època?

Dissabte passat va morir Corín Tellado, l'escriptora de novel·la romàntica (o rosa) per excel·lència, la més llegida en castellà de la història després de Cervantes. Mentre ho explicaven per televisió, la meva àvia va comentar que era una escriptora "de la seva època". 

Aparentment, relacionem l'expressió "és de la meva època" amb la nostra joventut o amb un moment gloriós de la nostra vida. Penso que la vida està formada per moltes vides petites, també conegudes com èpoques. Quan pensem en els records, pensem en èpoques passades. I de totes aquestes èpoques passades, ens n'apropiem una. Quins requisits ha de tenir una època per poder-nos-la apropiar?  "La nostra època" no serà mai la dècada en que hem nascut, per exemple, a no ser que parlem de dibuixos animats o de productes culturals consumits pel públic infantil. 

Les èpoques són sentiments col·lectius determinats per icones, moviments socials, productes o manifestacions culturals, modes, tendències o esdeveniments, entre d'altres coses. Estem arribant a finals de la primera dècada del Segle XXI i toca preguntar-se si aquests anys que estem vivint són la nostra època. És aquesta l'època que ens apropiarem i que recordarem tota la vida amb un somriure? 

Hauríem de pensar en els factors culturals i socials que marquen l'època actual (la nostra), a través dels quals serà recordada en la posteritat. És a dir, aquelles imatges que sortiran als llibres d'història quan parlin dels primers anys del tercer mil·leni. De ben segur que molts d'aquests elements són comuns. Per exemple, quins seran els grups de la nostra època, els icones de "la nostra època"? Potser Manel, Mishima, Love of Lesbian... o Wilco, Franz Ferdinand, The Strokes, The Arcade Fire o Antony & The Johnsons, per dir-ne alguns. Encara haurem d'esperar per saber-ho, però l'exercici de pensar en què el moment actual serà algun dia recordat com la nostra època és tan apassionant com nostàlgic. 

Kiko Amat afirmava en un reportatge al Cultura/s sobre el retorn als escenaris del seu grup d'adolescència Los Negativos que "la música que t'agrada als 16 anys és la que t'agradarà tota la vida". Potser a partir dels 16 anys comença una període en què vas tastant i descobrint coses diferents per acabar sabent què és el que realment t'agrada. Hi ha una part de nosaltres que sempre tindrà 16 anys. I ben mirat, és potser als 16 quan comencem a viure la nostra època.