El último concierto de Solomon Burke

Caen gotas del cielo y hoy, 10 del 10 del 10, se nos ha ido Solomon Burke. Cuando se nos muere un familiar o amigo, el sentimiento es de profunda tristeza, no hay ninguna duda sobre eso; pero cuando muere un artista con quien hemos compartido horas de música y noches para el recuerdo, se hace mucho más difícil definir el sentimiento de pérdida. Se hace complicado aceptar que su potente y tierna voz no volverá a cantar, pero sin embargo, su huella queda eternizada gracias a un montón de discos y canciones inolvidables. Solomon Burke escribió con letras doradas su nombre en la historia de la música. El reverendo del soul, para algunos, el rey del rock&soul, para otros. Su último concierto en Barcelona fue el 15 de julio de este verano, en la Sala Apolo. Salió acompañado de sus dos hijas, que le hacían más de asistentas que de coristas, y de una banda espectacular. Mostró algún síntoma de fatiga y actúo sentado en su trono, pero derrochó sentimiento, actitud, energía y amor. Aunque éramos pocos, con nuestra entrega incondicional, conseguimos que la sala pareciera llena a rebosar. Cantó todos los clásicos, -propios y ajenos- y tuvo palabras para sus compañeros –desgraciadamente, ya casi todos muertos, como Otis Redding, Wilson Pickett, James Brown etc-.

Fue muy generoso: se encargó personalmente de que ninguna mujer se fuera sin rosa, y lo consiguió. Tiró algunos collares dorados, y algunos afortunados se llevaron una camiseta (la madre de un servidor la consiguió como señal de agredecimiento después de tirarle un abanico). Pero el mejor regalo llegó en la interpretación de « Proud Mary » de Creedence Clearwater Revival. El rey del rock&soul invitó a subir al escenario a gente del público, y muchos le acompañaron. Entre ellos, el mítico fotógrafo barcelonés Flowers, un incombustible. También estaba presente Joan Corbera « El Garantías », pero no se atrevió a subir. Y perdonen que vuelva a introducirme como personaje, pero para mí, aquel concierto fue más inolvidable porque mi chica cantó con él. Solomon le cedió el micro y ella entonó el estribillo de « Rolling, rolling on the river.. ». Cuando se lo quería devolver, Solomon le hizo un gesto para que siguiera cantando. Ella no estaba convencida, pero su insistencia acabó por convencerla. Lo hizo de maravilla y hubo gente del público que pensó que todo estaba preparado. El recital terminó con un enorme « Everybody needs somebody to love », un himno que escribió en 1964.

Los grandes conciertos son aquellos que, a pesar del paso del tiempo, se pueden contar con detalles. El recuerdo de Solomon Burke encima del escenario es imborrable, y su muerte al cabo de tres meses, es una lección : cada actuación puede ser la mejor de tu vida, nada se puede prever. Cuando se duda sobre si ir o no ir a un concierto, la respuesta tendría que ser siempre afirmativa, no se sabe nunca si será el último. El único consuelo que nos queda es pensar que Solomon Burke dio un concierto inolvidable y su legado no es poco: 21 hijos, 90 nietos, centenares de canciones y miles de conciertos. Larga vida al Rey Solomon.

"Adelante Bonaparte" : de la mort al part

Un diumenge, no sé si superior, però va ser ahir quan em vaig passar el nou disc d'Standstill a l’ipod justament abans d’anar a dormir. M’havia quedat despert per veure la cerimònia dels Oscar, però vaig fallar en l’intent. Quan “The Hurt Locker” s’enduia el guardó a millor guió, ja estava tot dat i beneït. Avatar ja no tenia res a fer, i anar a dormir era la millor opció. Vaig desar l’ipod i la pluja em va acompanyar fins a aclucar els ulls.

Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.

Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.

Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.

Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.

Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.