Prohibit Dormir

Vivim en una societat en la qual dormir està molt mal vist. Sobretot, dormir en públic, no hi ha res més lleig que somniar i descansar públicament, al mig del carrer. A quin lloc es pot dormir sense ser jutjat com una persona sense casa, sense sostre o sense família? Al carrer queda lleig, a les biblioteques tampoc s'aguanta, i a les estacions, un lloc de pas, passen masses persones i successos com per quedar-t'hi a dormir tranquilament. Sí, existeixen parcs públics, però tampoc és del tot adequat estirar-s'hi, sobretot per culpa d'amos poc civlitzats de gossos que han de satisfer les seves necessitats.

No es pot negar: és impossible dormir públicament sense ser vist com una pocavergonya. Ara, jo em pregunto per quin motiu veiem amb normalitat que la gent dormi al tren o a molts altres transports públics. La nostra societat és contradictòria, mai podrem entendre-la.

Per tot això i per molts motius més, reivindico dormitoris públics. De la mateixa manera que existeixen orinaris i lavabos públics, parcs públics o menjadors públics, a l'éssser humà del Segle XXI li fan falta dormitoris públics. Si fem un repàs a les necessitats que tenim, ens n'adonarem: com pot ser que tinguem biblioteques i locutoris públics quan no hi ha dormitoris? O és que la necessitat de dormir sense ser mal vist només es pot satisfer de manera privada?

Aquests dormitoris públics haurien de ser gratuïts, però cap persona podria superar la mitja hora (no es poden confondre amb hotels, tan sols serien aptes per migdiades o petites capcinades). Espero que algú m'entengui, d'aquí a uns quants anys, la ciutat de Barcelona estarà plena de dormitoris públics i tothom m'haurà de donar la raó. La societat està evolucionant de tal manera que comença a ser urgent que inventem fòrmules per evitar aquest estrès a què estem sotmesos i condemnats.

Fent un parèntesi: dormir està mal vist, però hi ha tants artistes que s'han inspirat en la paraula dormir per composar cançons... un altre dia, faré la llista completa.


PD: Hauríem d'aprendre d'altres cultures, com la hindú (ells es creen els seus propis dormitoris públics)

It's raining, Mr. Waits

Querido Mr.Waits,

Hoy sábado, tu gira titulada Glitter & Doom Tour aterriza a Donosti. Es la primera vez que decides hacer una gira por aquí cerca, en este territorio que muchos denominamos España (antiguamente Iberia). Qué curioso, has escogido dos ciudades culturalmente muy avanzadas: Donosti y Barcelona. Se nota que tienes ojo, Tom.

Por fin, será el próximo martes 15 de julio el día que yo te veré actuar. Quizás es un poco exagerado pagar 125 euros (más de veintemil pesetas), pero realmente eres uno de los pocos músicos por quien pagaría esta apreciable cantidad. Casualmente, verte en directo será la última cosa que haga con 21 años. Tengo que confesarte que tu actuación, amigo Tom, es mi regalo de cumpleaños.

Recuerdo la primera vez que escuché tu voz, en un viaje en coche con mis padres. Sonó la canción Underground (la primera del disco Swordfishtrombones, del año 1983). No entenía nada de lo que decía aquella canción, incluso me daba miedo como un hombre podía tener una voz tan grave. Te imaginé negro y muy muy grande. Luego, vi tu imagen (en fotos promocionales de hace muchos años) y me sorprendió que fueras rubio, blanco y con estos ojos claros tan expresivos.

Más adelante, fui descubriendo tus canciones, empezando por Blue Valentines y terminando con una de tus últimas baladas, You can never hold back spring. Me has hecho llorar más de una vez. Y no soy el único. Creo que hasta se podría hacer una lluvia artificial con todas las lágrimas que has hecho derramar. Podrías dedicarte a ser un auténtico derramador de lágrimas sin herir a nadie. Sería un bonito oficio.

Precisamente, tu desgarradora voz en The Piano has been drinking (not me) batalla ahora mismo contra el intenso ruido de la lluvia que cae hoy, justo en el día que has escogido para empezar tu minigira peninsular. La verdad es que ganas tú, Tom.


Waiting for you. Waiting for Waits. Waiting for Tuesday.

Atentamente,

Un oficionado más.

Set de Faraday tota la vida

Sota un sol abrasador, l’estranya parella vilanovina Fred Galvan i Frida Calo oferien copes de cava per brindar als assistents més matiners, tot un autèntic preludi que el festival seria tot un èxit. De fet, així va ser. La cinquena edició del Faraday va batre rècords d’assistència i l’organització es va veure obligada a penjar el cartell d’entrades exhaurides a la jornada de dissabte.

La primera jornada no podia començar amb més simpatia. Fred i Frida, acompanyats del jove i prometedor actor vilanoví Guillem Albà, es van atrevir amb tot tipus de sons i instruments: acordió, violí, clàxons, bosses de patates trencades, maraques, trompetes de joguina etc. Fins i tot, es van atrevir a imitar la carrinclona veu del cantant de Manos de Topo, que actuava seguidament a l’escenari principal. Els barcelonins van donar la talla i qui no els coneixia, va entendre perquè els defineixen com un creuament entre The Cure i Barri Sèsam. Van exagerar al màxim la malenconia humorística que els caracteritza, tant que fins i tot un focus es va trencar. Les propostes més serioses no tardarien en arribar, de la mà de Lídia Damunt, que presentava un projecte solitari molt a prop del country de carretera però amb un caràcter quasi punk. Francisco Nixon, ex-cantant de La Costa Brava i Australian Blonde, en canvi, venia amb un grapat de bones cançons per oferir, però amb certa por escència (realment, feia molt poc temps que havia començat a assajar amb la seva banda).

Un dels grans triomfadors de la nit va ser Bart Davenport. En va tenir prou amb la seva veu i una guitarra a la mà per contagiar amor i bon rotllo, amb la seva música ideal de platja. Robyn Hitchcock era entre el públic celebrant cadascuna de seves cançons, una imatge que després es repetiria just a l’inrevés. Hitchcock es va prendre tan seriosament l’actuació que venia amb dues ulleres, al més pur estil Lennon. Tant a la guitarra com al piano (que més tard va cedir a Howe Gelb) va aconseguir emocionar. Just abans d’aquesta actuació, els britànics The Lodger van oferir un directe energètic i, juntament amb The Violets i Hatcham Social es van consagrar com un dels nous talents caçats pel Faraday. Si algú encara pensa que la música catalana i en català no té cabuda en un Festival indie, va ben errat. Els barcelonins Mishima van ser un dels més aclamats i no van decepcionar, el seu directe es va fer curt per la majoria dels assistents.

La segona jornada començava amb dues propostes lluminoses: per una banda, Gentle Music Men, que jugaven a casa i van fer un escalfament per l’actuació a Benicàssim de la setmana que ve; i per l’altra, la madrilenya Russian Red. L’escenari ADN es va vestir de gala per per acollir una de les veus més commovedores del panorama estatal, en aquest cas, amb el Mediterrani de fons per acabar de completar el punt romàntic de les seves cançons.

El pop-rock senzill de Jonston va servir per enllaçar amb la tornada a l’escenari de la gespa per apreciar el transgressor directe del trobador folktrònic, l’escocès Momus, que en llatí vol dir burla. Va fer honor al seu nom. Se li podia contestar de dues maneres: amb una apagada general o bé amb un llançament de focs artificials des de la platja. Van succeir ambdues coses, amb la diferència que la primera va interrompre l’actuació, mentre que la segona la va reforçar encara més.

De tornada a l’escenari Stolichnaya, Tachenko va deixar clar que era el reclam nacional més celebrat, però el premi a directe més especial se’l va emportar el Sr.Howe Gelb. Tan sols amb un contrabaixista i l’alternança de piano i guitarra, es va posar a la butxaca el públic, sobretot pel fi sentit de l’humor i la subtil senzillesa que desprenia, poc habitual entre els artistes de la seva talla. A més, va demostrar una enorme sensibilitat amb la cultura catalana, recordant al públic els quatre símbols de Catalunya: el Pa amb Tomàquet, la Sagrada Família, la Moreneta i El Floquet de Neu. Alguns assistents van recordar La Carpa Juanita, però Gelb no ho va acabar d’entendre.

Per contrastar amb la seva veterania, arribava el debut estatal d’una de les sensacions de la joventut anglesa actual, Get Cape.Wear Cape. Fly (sona a la radiofórmula i a la MTV britànica i toca als principals festivals britànics). Va presentar la seva atrevida proposta, que mescla pop, folk i un suau drum’n bass. El moment més esperat va ser quan va cantar Postcards from Catalunya. No obstant, les intervencions anteriors de Howe Gelb, van provocar que es quedés com una pura anècdota.

Passaven de les dues de la matinada i ja tocava moviment. Mentre que We’re the Physics donaven el toc més punk i salvatge del Festival (les ulleres del cantant eren clavades a les del cartell); El Guincho, encarregat de tancar, aconseguia que, per uns instants, donés la sensació que ja havia arribat el febrer i Vilanova tornava a estar de Carnaval. Entre els Dj’s, cal destacar al vilanoví Roger Calvet (Gruyere DJ), tot un veterà als plats que es va encarregar d’injectar al públic fortes dosis de funk, soul i groove.

La consolidació del Festival és més que una realitat, i la marca Faraday ha proliferat i ja està en boca de tots els oïdors i seguidors de música independent de l’Estat. Com diuen els Mishima, qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. I tothom qui va al Faraday, se’n va amb set de tornar-hi l’any vinent.

Verdades como puños

Trabajos desinteresados, mal pagados, no honrados y mucho más mal remunerados; universidades públicamente abiertas al atraco a mano armada, construidas para la más autarquiíta burguesía; una vida hecha para la periferia ciudadana del millar dorado, la dedicación a una vida entera con la recompensa de la muerte; la magia de la vigésima edad y sus pisos con vistas a un futuro tintado de negro sudor; una burguesía disfrazada bajo revoluciones contractuales de la moda, mal escondidas a ojos con cuberos detrás de gorras, rastas, camisetas del Ché, pantalones culones y unas buenas zapas de 150€.


Gracias a todos vosotros, a ellos y a los que vendrán por este fantástico verano. Un día os daré una buena patada en la boca.


Texto de enserienegra

Oficionats

Oficionats és un blog que pretèn ser un punt de trobada d'aquells que tenen la il·lusió de convertir algun dia la seva principal afició en un ofici; o d'aquells que volen fer el contrari: deixar de treballar per convertir allò que fan en una afició.

De fet, a la vida necessitem fer oficis per poder desenvolupar les nostres aficions, igual que de joves, quan ens hem de decidir per un ofici, ens basem en les nostres aficions per escollir-lo.

De moment, Oficionats serà un blog de contes (molt relacionats amb oficis) i d'històries musicals i no musicals (molt relacionades amb les meves aficions).

Si et consideres una persona oficionada, potser t'interessarà llegir de tant en tant les lletres que s'hi publiquen.