La història de la humanitat es mesura per mil•lennis, segles, dècades i anys. I si ens referim a la nostra pròpia història com a persones, tot plegat queda reduït a dècades, anys i és clar, també mesos i dies (i tan de bo alguns puguin parlar també de segles). La història de la música (moderna) és el millor exemple per entendre la importància de les dècades. Quan escoltem discos antics, donem molta importància a la dècada en què es van fer. És més, fins i tot ens atrevim a parlar d’un estil concret en funció de la dècada, com per exemple sixties –per referir-nos als anys seixanta- o altres adjectius com per exemple setentero , ochentero o noventas. Tot i l’eclecticisme que hi ha hagut sempre, és cert que cada dècada ens transporta a un so determinat. I aquí cadascú ja interpretarà a la seva manera quina música és per ell la més representativa de cada dècada.
Tot aquest preàmbul ve perquè falten dos mesos per viure un esdeveniment que passa cada deu anys. La primera dècada del Segle XXI s’acomiada, amb totes les alegries i desgràcies que ens ha donat i amb totes les bones i no tan bones cançons que hem pogut escoltar. Com a persona nascuda entre mitjans dels vuitanta i principis dels noranta que sóc, he de reconèixer que fer balanç de la dècada em fa especial il•lusió. És la primera dècada que he viscut a consciència des del principi fins al final, especialment a nivell musical.
M’imagino parlant als meus futurs fills i néts -si en tinc- d’aquesta dècada com els meus pares i altres persones de generacions anteriors ho fan ara dels 60 i 70. Recordarem cançons que ens han marcat l’adolescència o el principi de l’edat adulta, o més que cançons o discos, recordarem determinats hàbits: aquell primer recopilatori gravat amb el Nero o el Clone CD, aquella cançó tallada pel Napster per culpa de la connexió amb un mòdem de 56K, aquell CD del Top Manta amb cançons que no corresponien a les de la portada, els DVD’s plens de discografies que encara guardem en bovines, els discs durs externs -espatllats o no- amb tantes cançons i altres arxius, el primer reproductor mp3 o ipod que vam tenir a les mans, el Winamp i les seves playlists, la il•lusió de penjar un link al facebook d’un vídeo del youtube, recomanar un disc al fotolog, obrir un blog dedicat a la música que t’agrada, la mala llet quan l’icone de l’emule es tornava gris o la ràbia de sentir un anunci quan estàs escoltant un disc amb els cinc sentits via spotify.
Potser s’ha perdut romanticisme en deixar de comprar discos físics, però tot el ritual per accedir a la música de la nova generació també té el seu què. El panorama ha canviat molt, però la música continua formant part de les nostres vides, i n’hem sortit beneficiats en molts aspectes. Mai havíem anat a tants concerts i mai havíem tingut un accés tan fàcil a la música. Pocs artistes podrien haver arribat a nosaltres sense internet i un llarg etcètera que em fa pensar que el balanç és molt positiu.
I per acabar aquesta mena d’assaig-reflexió, vull subratllar que no he citat ni grups, ni discos ni cançons. Això ho deixo per un altre dia. De moment, acabem de gaudir dels últims discos que ens donarà aquesta dècada, com els nous treballs de Nueva Vulcano i Mishima.
Segons el Sistema Internacional, l’unitat de mesura del temps és el segon. Mesurem la nostra vida amb totes les unitats que van des del segon al mil·leni. Mesurar la vida amb aquestes unitats resulta una mica avorrit, i cada vegada és més urgent inventar alternatives.
Una alternativa podria ser “les cançons” com a unitat de mesura. Tenint en compte que la durada mitjana d’una cançó de música pop-rock és de tres minuts, podríem establir la cançó en sí com a unitat de temps. Això seria molt útil per a tots aquells que escoltem música al cotxe o que anem caminant als llocs acopanyats d’un ipod. Llavors, podríem dir, per posar un exemple, que “de casa teva a la meva hi ha vuit cançons a ritme normal a peu, tres en bicicleta i dos si vaig en cotxe”.
Ara, igual que el segon és la unitat de mesura del Sistema Internacional, la cançó també ho seria en aquest nou sistema, però per fer-ho més internacional, hauríem de parlar de “singles”. Per referir-nos a unitats més grans, tindríem altres opcions: un EP, serien cinc cançons, i si arribem a la desena, ens referiríem a un LP o “disc”, parlant en un llenguatge més col·loquial. Les distàncies llargues no serien de mesura tan exactes: per exemple, per anar de Barcelona a Màlaga en cotxe es podria arribar a tardar tota una discografia dels Beatles, mentre que per anar de Barcelona a Tarragona, amb una discografia de The Wave Pictures o de The New Raemon –sense comptar singles i EP’s publicats- ja hi seríem.
Resumint, les equivalències serien les següents, tenint en compte que les discografies es mesurarien segons els discos publicats de cada artista.
1 Single = 3 minuts
1 EP = 5 singles
1 LP = 10 singles
La proposta ja està feta. Ara només queda polir-la i oficialitzar-la.
Un videoclip hauria de ser sempre la manera d'expressar visualment les emocions provocades per una cançó i no tant una eina de màrqueting de la música. Un bon videoclip és aquell que il·lustra bé una determinada melodia o lletra, o que simplement es deixa portar per la força de la música.
Un clip no farà que una cançó bona sigui millor, i encara menys convertirà un tema dolent en un "hit", però sí que és un gran complement que no es pot passar per alt, i menys en els temps que corren. Al llarg de la història de la música, són moltes les cançons que ens han arribat sense cap videoclip -aquesta obvietat es pot comprovar fàcilment veient la quantitat d'imatges estàtiques de portades de LP's i CD's acompanyades d'àudios que corren pel youtube-.
Si la gran majoria de cançons del món no tenen clip, també n'hi ha que en tenen més d'un. Potser és que les grans cançons es mereixen més d'un videoclip, o simplement es tracta de les diverses perspectives existents per il·lustrar un tema.
Els californians GIRLS han demostrat que no és cap mala idea fer dos clips per un hit, i així ho han fet amb el "Lust for life", single del seu flamant debut. Alguna cosa semblant devia pensar fa uns quants anys el gran MARVIN GAYE amb l'immortal "Ain't no mountain high enough". Ambdós artistes són incomparables, però la idea vindria a ser la mateixa:
GIRLS - "Lust for Life" (2009)
MARVIN GAYE & TAMMI TERRELL - "Ain't no mountain high enough" (1967)
La música soul és aquella que revifa l'ànima, la que ens fa aixecar quan estem baixos i la que ens fa saltar quan estem drets. És optimista, vitalista, contagiós, ballable, frenètic, tendre, sincer. És difícil no emocionar-se amb una balada soul, però encara és més complicat no ballar amb un hit accelerat, ja sigui del nord o del sud, ja sigui d'Stax, Atlantic o Motown. El soul no respon a una etiqueta concreta, no hi ha paràmetres que indiquin una frontera clara entre ell i la resta d'estils sinó que és un sentiment, unes vibracions determinades que qualsevol bon oïdor de música pot detectar. En definitiva, la música soul és una de les millors companyies per no estar mai sol. Soul per no estar sol.
10 cançons soul per no estar mai sol:
Wilson Pickett - "Land of 1000 dances" (1966)
Aretha Franklin - "I Never Loved a Man (The Way I Love You)" - "Respect" (1967)
Martha and The Vandellas - "Nowhere to run" (1965)
Sempre he pensat que m'agradaria conèixer la dona que s'amaga al darrera de la veu femenina de RENFE que anuncia els trens, les parades i totes les incidències -que no són poques- que passen. Ella és la veu que ens recomana que "tinguem cura de les nostres pertinències", i gràcies a ella sabem també que és molt perillós creuar les vies.
Ella també és la il·luminada que ens recorda la inconsciència que cometem si decidim viatjar amb trens regionals comprant bitllets de rodalies. En fi, la veu femenina de la RENFE és com una espècie de veu de la consciència, la que ens recorda on és la frontera entre el bé i el mal al món dels ferrocarrils.
Actualment, la veu femenina de la RENFE no té marge d'error. O això és el que sembla a priori. Per això, reivindico que una veu greu masculina li faci les rèpliques a tot el que anuncia per megafonia. Aquesta "veuota" anunciaria coses com: "Està prohibit viatjar sense bitllet, però si baixes a Passeig de Gràcia podràs sortir sense haver d'introduir el bitllet enlloc"; o bé "Avui tots els revisors estan de vacances. Per tant, aprofita per viatjar de gorra".
La mateixa veu s'hauria d'encarregar de corregir els castellanismes o la mala pronúncia de la veu "renfemenina". Per exemple: algú sap per quin motiu la veu es refereix a "próxima parada" quan parla en castellà i tot seguit, ho tradueix al català emprant "propera parada"? De fet, pròxima en català és més que correcte, fins i tot més que "propera". Si els lingüistes de la RENFE se n'adonessin, es podrien estalviar un temps de megafonia considerable, i els viatgers podrien gaudir molt més dels trajectes.
A banda d'aquestes observacions, la veu de la RENFE podria ser molt pitjor. O és que hi ha algú que ja ha oblidat aquella veu que ens indicava amb una desgana absoluta que la següent parada era Viladecans?
A moltes persones ens omple compartir allò que ens emociona. Quan escoltem una cançó que ens fa vibrar, quan llegim un bon llibre o quan ens emocionem mirant una pel·lícula, el primer que fem és buscar les paraules per expressar aquest estat d’admiració i així, poder-ho transmetre a les persones que ens envolten.
Segurament, una de les més fermes motivacions d’un disc-jòquei és la de compartir amb la gent la música que a ell l’apassiona; igual que un arquitecte intenta convertir el seu edifici dibuixat en un de real perquè tothom pugui gaudir tant com ell ho feia quan se li anava acudint la forma de la seva creació. Són només dos exemples dels milions que podríem trobar. En el fons, l’explicació de molts dels nostres actes es troba en el verb “compartir”.
I la màxima dimensió d’allò que entenem per compartir és quan arribem a compartir una vida sencera. O el que és el mateix: compartir tots aquells elements que junts, formen una vida.
Quan ens estimem la nostra vida, tenim ganes de compartir-la. És important que primer, ens emocioni tot el que fem (com aquella cançó que escoltem) i llavors, ens n'adonarem de les ganes de compartir-ho, encara que després ens haguem de preguntar també com partir-la, perquè una vida compartida demana aquesta partició.
Algú va dir que “compartir és viure”. Jo aniria més enllà i diria que “vivim, i si ens emociona viure, ho acabem compartint”.
La setmana que s'acomiada de la primavera i dóna la benvinguda a l'estiu es preveu molt intensa a nivell músico-festiu: Sónar (de dia o de nit), Revetlla de Sant Joan i PopArb.
Dels tres esdeveniments, el viatge a Arbúcies és el que em fa més il·lusió. L'ambient, el lloc i la música acompanyen, i a sobre, els que posen la música són de casa. Tot un bàlsam per combatre la ressaca que deixaran el Sónar i l'amic (Sant) Joan.
Fet el preàmbul, aprofito per presentar-vos un recopilatori del festival. Descarregueu-lo aquí.
El dia en què el planeta deixarà de girar: Dissabte 30 de maig a les 21:15h
Parafrejant un dels hits de The Pains of Being Pure At Heart, arribem a dissabte: Come Saturday! I benvingut sigui, perquè és el gran dia, aquell que tantes persones havien marcat amb una creu a les seves agendes des de fa tants mesos. Fa cosa d'un any, les instal•lacions del Fòrum acollien un nou festival anomenat Daydream, amb un cartell al gust i al voltant de l’òrbita de Radiohead. Allò -i que em perdonin- no tenia res de somni, simplement era un concert de la banda d'Oxford acompanyats per altres grups per acabar d'omplir el cartell. El vertader Daydream, no ens enganyem, és aquest Dissabte 30 del Primavera Sound. Radiohead no tocarà, i els Sonic Youth no faran el Don’t Look Back de “Daydream Nation” (1988), però no farà falta. Des de les quatre de la tarda fins a les quatre de la matinada no hi ha cap concert descartable.
Seria recomanable dinar a algun restaurant prop del Parc del Fòrum, perquè caldrà ser puntuals. La cita de THE NEW YEAR tocant a L'Auditori, encara que sigui a les 16h, és obligada, sobretot per aquells que s’hagin perdut My Bloody Valentine el dia anterior i s’hagin quedat amb ganes de sentir soroll en un lloc tancat. Caldrà escollir un bon seient, perquè hi ha la possibilitat d'estar-se a L'Auditori durant tres hores (o més). A les cinc de la tarda, la senyoreta ALELA DIANE pujarà a l'escenari per encomanar-nos el seu folk clàssic i preciosista. Tot i això, les alternatives a Diane són més que recomanables i tenen relació amb la capital del Garraf: a l'escenari Ray-Ban Vice, MAIKA MAKOVSKI, una de les figures més interessants i virtuoses de l'underground nacional -amb excel•lent bateria vilanoví-; mentre que a Pitchfork tindrem a THE LIONS CONSTELLATION, formació de la capital del Garraf que no és més que una constel•lació d’estrelles amb noms tan diversos com My Bloody Valentine, Spiritualized, Sonic Youth o Deerhunter. Si algú se’ls perd, no passa res: els Lions juguen a casa al Festival Faraday (4 de Juliol, Vilanova i la Geltrú).
És hora de tornar (o seguir) a L'Auditori: a les sis, THE BAD PLUS ens faran les seves peculiars versions jazzístiques de cançons de Nirvana, Radiohead, Pink Floyd o Wilco. I a partir de les 19h ja es pot comença a palpar a l’ambient l'esperit del mestre Neil Young: el country-rock de THE JAYHAWKS és l’aperitiu -o complement- perfecte per als fans del creador d’obres com “After the Goldrush” o “Harvest”. A les 19:45h, seran molts els que faran un fugaç retorn a L’Auditori per assaborir el concert del pare del minimalisme, el senyor MICHAEL NYMAN. I de Nyman a Young: de senyor a senyor, de pare a pare, d’avi a avi. Tot i això, la ruta de L’Auditori a l’Estrella Damm ens permetrà fer una breu paradeta a l’Escenari Rockdelux (20:15) per intercanviar mirades i somriures amb HERMAN DUNE.
I ara sí, el gran moment. Costa molt d’imaginar com serà, però sabem que seran dues hores –pràcticament no solapades amb cap altre escenari- quan el directe de NEIL YOUNG passarà a la memòria col•lectiva de tots nosaltres. Afortunadament, encara quedarà festival per endavant. Primer, a les 23:50h, DEERHUNTER repeteix Primavera. Aquesta vegada, amb molta més expectació, tanta que provocarà “agoraphobia”. Els que també saben el que és repetir són els SONIC YOUTH, “fills” de Neil Young i pares de tants i tants grups que hauran desfilat pels escenaris del Primavera al llarg dels tres dies. Després, cap a les 3h, hits de la mà de BLACK LIPS, que es veurà procedida per un final de festa amb ZOMBIE-ZOMBIE (Ray-Ban Vice) o DJ COCO (ATP). I sense adonar-nos-en, ja farà dotze hores d’aquell concert memorable de The New Year. Valgui el nom del grup per esperar un New Year de confirmacions, solapacions, sorpreses i decepcions. Això és el Primavera Sound.
The Pains of Being At Heart (foto), Jason Lytle o My Bloody Valentine: that's the question.
La segona jornada de l’Estrella Damm Primavera Sound 2009 no podia començar d’una manera més agradable: a les 17h, DAMIEN JURADO farà emocionar a tots aquells que encara recordem qui van ser Nick Drake i Elliott Smith. I al sortir de l'auditori, amb els sentiments a flor de pell, entomarem els dilemes típics del Primavera Sound, cada any més complicats de resoldre. Ens ho prendrem com si es tractessin de problemes d’un examen de matemàtiques de primària (farem servir noms típics perquè els guionistes dels problemes de matemàtiques són els que menys imaginació tenen en onomàstica:
Problemes (solucions al final del post):
1)Quatre amics -En Jaume, en Joan, en Jordi i en Josep- van al Primavera Sound. Són les sis de la tarda i acaben de sortir del concert de Damien Jurado. Al Joan li va molt el country-rock i el nou folk nord-americà i vol anar a veure MAGNOLIA ELECTRIC C.O., que toquen a les 18:15h a l’escenari Rockdelux. En Jordi, per la seva banda, se sap de memòria totes les cançons de LOVE OF LESBIAN (Stand Myspace, 18:30h) i vol anar al concert perquè no els ha vist mai tocar en acústic. Finalment, en Josep -que té un tatuatge a l’esquena on hi posa “The Jesus & Mary Chain” i està molt feliç perquè diu que el Primavera d’aquest any és el millor de la història- afirma convençut que anirà a veure els CRYSTAL STILTS (Pitchfork, 18:15h) passi el que passi, perquè segons ell, són hereus del grup que porta tatuat a l’esquena. El dilema és pel pobre Jaume, que no és gaire d’anar a festivals i ha anat al Primavera per pressió de grup, arrossegat pels seus tres amics, que li han vengut la moto dient-li que "un festival és el millor lloc per lligar i anar de festa". On hauria d’anar el pobre Jaume?
a)Anar amb en Joan a Magnolia Electric C.O. (18:15h, Rockdelux)
b)Acompanyar al Jordi a veure les quatre cançons que tocaran en Santi Balmes i companyia.
c)Veure l’enèsim concert shoegaze del Primavera i fer feliç al Josep.
d)Anar a Canaletes a veure si encara hi ha gent celebrant la Champions i si de cas vol tornar al Festival, que passi per un quiosc i compri la Rockdelux.
2)L’Anna i la Laura són dues germanes que han quedat amb les seves respectives parelles, en Marc i l’Àlex, per anar al Primavera Sound. S’han comprat només l’entrada de divendres per culpa de la crisi econòmica. Fins al moment, han anat a veure tots els concerts junts, però a les 20h, mentre fan cua per una cervesa, treuen els horaris i s’adonen del greu problema que els afecta: el Marc, un lector incondicional de la Rockdelux, té claríssim que vol anar a veure JOE HENRY (20h, Auditori) perquè a la revista de gener deien “que havia fet el millor concert de 2008”. La seva cunyada, la Laura, l'únic Henry que coneix és francès i es diu Thierry, però també vol anar a l’Auditori per guardar lloc per MY BLOODY VALENTINE (21:45h, Auditori). L’Anna, que està molt al dia, prefereix veure com Jason Pierce, líder d’ SPIRITUALIZED (20:15h, Rockdelux), interpreta en directe el brutal disc “Songs in A&E”; i enllaçar-lo amb el debut del grup de moda:THE PAINS OF BEING PURE AT HEART (21:00, Pitchfork). El que no sap és què fer a les 21:45h: si anar corrents a l’Auditori a buscar un seient per MY BLOODY VALENTINE o bé apropar-se fins al Ray-Ban Vice per presenciar el debut en solitari d'un altre Jason, el JASON LYTLE, líder dels dissolts GRANDADDY. L’Àlex, que ha anat al festival per fer feliç a la seva nòvia Laura, tampoc sap ben bé què fer, però ell és molt clàssic i nostàlgic, i té ganes d'escoltar una música semblant a la que sonava al casament dels seus avis. Per això, l'únic que demana és fer una visita a l’stand myspace per veure l’acústic de KITTY, DAISY & LEWIS a les 20:20h, ja que dissabte no els podrà veure perquè coincideixen amb THE JAYHAWKS. On haurien d'anar els quatre protagonistes per no enfadar-se?
a)Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditorii l’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i Jason Lytle.
b)Que s’emparellin els cunyats: la Laura i en Marc faran marató a L’Auditori il’Anna s’emportarà l’Àlex a Spiritualized (just després d’escoltar una cançó de Kitty, Daisy & Lewis a l’stand myspace), The Pains of Being Pure At Heart i My Bloody Valentine (si troben seient).
c)Que l’Àlex acompanyi a l’Auditori a la seva nòvia Laura i al cunyat Marc i que l’Anna posi un anunci al fòrum del Primavera Sound per trobar algun company/a pel seu plan alternatiu.
d)Que ho facin a "pedra, paper, tisora" i si així tampoc es posen d'acord, es denunciin mútuament i algú els sotmeti a un judici ràpid.
Prenguin la decisió que prenguin els nostres protagonistes de noms propis típics, tenen clar que aniran a veure el debut estatal -i a la vegada retorn als escenaris- del grup dels vuitanta THE THROWING MUSES (22:45h, Rockdelux). Després potser passaran una estona pel Ray-Ban Vice a fer un cop d’ull a l’espectacle de THE EXTRAORDINARIES (23:00h). I ja acabats els dilemes, discussions, sorpreses, decepcions, debuts i retorns, el Fòrum es paralitzarà. A falta de cinc minuts per la mitjanit, un dels personatges més significatius dels noranta pujarà a l'Escenari Estrella Damm: JARVIS COCKER, líder dels PULP, presentarà el seu nou disc davant del públic català.
I després de la vetllada amb les ulleres de pasta més cotitzades del panorama indie, tocarà tastar una mica de hardcore procedent de Chicago amb SHELLAC (1:30h, ATP) o bé endinsar-se en la dolça i ballable electrònica dels SAINT ETIENNE (01:05h, Rockdelux). Un bon preàmbul per resoldre el tercer i últim problema d'aquest post:
3) En Jesus (40 anys) i la seva filla Mary Jane (16 anys) són de Manchester i han escollit Barcelona per fer una escapada de 4 dies. Mentre passejaven per Les Rambles, han vist un cartell del Primavera Sound i s'han parat a llegir els noms dels grups. Ell ha al·luscinat en veure que els A CERTAIN RATIO tocaven. Es pensava que estaven separats i que d'aquella moguda de Manchester només en quedaven les restes. La Mary Jane, pobreta, només coneixia BLOC PARTY entre tots els noms estranys que formen el Line-Up , però n'és molt fan i li ha proposat al seu pare d'anar-hi. Ell ho ha consultat a la Kate -la seva dona- i han decidit que hi anaran (pare i filla), mentre ella es queda a l'hotel descansant. Un cop al recinte, han consultat els horaris i no es podien creure que A CERTAIN RATIO toqués a les 2:00 a l'Escenari Ray-Ban Vice mentre BLOC PARTY faria el mateix a les 2:15h a l'Estrella Damm. Què haurien de fer en Jesus i la seva filla Mary Jane?
a) Que la mummy Kate compri l'entrada i acompanyi a la Mary Jane a Bloc Party mentre el daddy Jesus disfruta d'una segona joventut amb A Certain Ratio.
b) La Mary Jane ja és prou gran i pot anar soleta Bloc Party mentre el seu pare se'n va a veure als seus coetanis. Després, poden quedar a un punt estratègic i tornar cap a l'hotel plegats.
c) Que la Mary Jane sigui bona filla i acompanyi al seu pare. Així, s'interessarà una mica pel que escoltava el seu pare quan era jove i la generació d'aquella època daurada.
d) Que el Jesus sigui bon pare i acompanyi la seva filla. Així, s'interessarà una mica pel que escolta la seva filla i la joventut d'avui en dia.
1. totes són correctes però d. és la més correcta (sap greu per en Jaume, però si no li agraden els festivals, el Primavera no és el més adequat per anar de festa amb els amics).
2. a i b són molt correctes (sobretot per l'Anna).
3. b és la més correcta, però no del tot. La c i la d poden acabar amb una bona relació pare i filla mentre que la a (i la b) podrien acabar amb un. matrimoni.
Tenir un bon físic és imprescindible és el requisit més important d'aquest Primavera Sound 2009. I no en clau de bellesa, sinó de resistència, ja que les curses d'escenari a escenari poden ser antològiques. Em proposo poder veure (ni que alguns hagin de ser a mitges) entre 30 i 40 concerts en tres dies i en cinc escenaris diferents. La ruta (de dijous) serà la següent:
The Vaselines, la primera gran cita del Primavera Sound 2009
DIJOUS 28 DE MAIG
Després de mesos i mesos esperant la cita -encara recordo quan em donaven la notícia de la confirmació d'Spiritualized i My Bloody Valentine en ple mes de desembre- arriba el primer dia de Primavera Sound. Tenint en compte la possibilitat d'haver dormit poques hores i de plena ressaca barcelonista, un bon cafè amb gel serà el complement adequat per gaudir, sense cap mena de pressa ni pressions, del sol i dels concerts a l'Escenari Pitchfork de VERACRUZ (17h) i de WOMEN (18:15h). Un bon aperitiu per pujar a l' SPECTRUM, la nau espacial que esperarà als assistents de l'Escenari Estrella Damm a partir de les 19:30, un viatge que ens farà sacrificar GIRLS. De tornada de l'espai, farem un altre viatge, però en aquest cas serà en el temps: recularem fins als noranta, perquè a les 20:35h pujaran a l'escenari Rockdelux THE VASELINES, una de les bandes preferides de Kurt Cobain. Segurament, als noranta ens hi sentirem tan a gust que ens hi quedarem per veure, al cap d'una hora a YO LA TENGO a l'Escenari Estrella Damm. Amb el concert dels de Nova Jersei, se'ns faran les onze de la nit i serà el moment d'inaugurar l'escenari Ray-Ban Vice per veure al gran ANDREW BIRD, un dels cantautors (encara que no li agrada aquesta denominació) més atípics i interessants de l'actualitat. A mig concert, però, la fugida cap a l'Escenari Rockdelux sembla obligada: els parisencs PHOENIX tornen a Barcelona i ens presenten nou treball. La cançó "Too Young" ens endinsarà en un món més propi de Lost In Translation que no pas d'un Festival de Música, ja que el final dels francesos es podrà enllaçar amb un altre grup protagonista de la banda sonora del film de Sofia Coppola: MY BLOODY VALENTINE. Avís: per tots aquells que l'endemà sacrifiquin l'actuació dels irlandesos a l'auditori per veure a altres concerts, aquesta es convertirà una cita obligada. I si My Bloody Valentine posaran l'equip de so en perill pels alts decibels de la seva música, THE HORRORS (Ray-Ban Vice, 1:45h) el posaran en perill per les bretolades a que solen fer als concerts. Tot i això, la gran alternativa a La Comèdia dels Horrors pot ser APHEX TWIN (Rockdelux, 01:35), el Mozart de l'Electrònica. La primera nit del Primavera es conclourà amb WAVVES (Pitchfork, 02:15h) i EBONY BONES (Ray-Ban Vice, 3:00h).
Nota: L'actuació de JOE CREPÚSCULO i LOS DESTRUCTORES (Ray-Ban Vice, 21:45h) ha quedat fora de la selecció per tres motius: en primer lloc, per la coincidència amb YO LA TENGO. En segon lloc, perquè es tracta d'un grup que ja es podrà veure al cap d'un mes a dos festivals meravellosos (PopArb i Faraday). I per tercera i última instància, per fer boicot a l'spot del Primavera Sound. És indignant que el millor festival d'Europa tingui la indecència de fer servir les mateixes imatges que l'any passat i canviar el text. A més, amb tots els respectes per Baraja de Cuchillos de Joe Crepúsculo, aquell anunci sempre sonarà a A-punk de Vampire Weekend. Que n'aprenguin del PopArb, que promou iniciatives entre els estudiants de facultats catalanes de publicitat!
Properament, divendres.
El moment del dia podria ser alguna cosa semblant a:
“Yes we can” fue un eslogan muy eficaz. 100 días después del ascenso de Barack Obama al mando de la Casa Blanca, la frase sigue en boca de todo el mundo y hasta se han hecho parodias como la de “Yes We Candemorr”, con Chiquito de la Calzada emulando al Presidente norteamericano; o el “Yes, weekend”, grito entonado cada viernes por aquellos que tiene empleo. Es curioso como la simpleza de un eslogan como “Yes we can” funcionó tan bien, tanto como su precedente más cercano, el ya olvidado “Podemos” de la selección española campeona que ganó la Eurocopa.
Nadie cuestiona la eficacia del eslogan, pero sí su originalidad. En realidad, es solamente una adaptación del dicho popular “Querer es poder”, pero cambiando el infinitivo por la primera persona del plural, el “nosotros” que siempre nos hace sentir partícipes de algo. Es así como los ciudadanos estadounidenses se sintieron responsables del futuro de su país, un futuro que el mismo George Bush Jr. ya avanzó con su célebre frase de “El futuro será mejor mañana”. Él no lo sabía, pero llevaba razón. Los demócratas podrían haber sido astutos y usar la frase de G.W Bush como eslogan. Seguramente, hubiesen sido pioneros en técnicas de propaganda electoral. Que yo sepa, no es muy habitual sacar de contexto las frases de la oposición y usarlas como eslogan.
El pasado martes 21 de abril, Ima Sanchís entrevistaba en La Contra de La Vanguardia a Doudou Diène, ex relator especial de la ONU en materia de racismo, un hombre de piel negra como el betún (con todos mis respetos). Ante su afirmación de que “Estados Unidos ha fracasado en el combate contra el racismo”, Sanchís le pregunta “¿Cómo se explica entonces el triunfo de Obama?” y él responde que “Cada estadounidense ha hecho un trabajo interno analizando mensajes de Luther King y Kennedy”.
Si rescatamos los titulares de todos los diarios del mundo del día después de las elecciones, todos coincidían en destacar el color de piel del presidente victorioso. Se equivocaban, porque Barack Obama no es negro. Es de origen afro-americano, pero no es negro, sino más bien “mulato” o “mestizo” como Marthin Luther King o el ex-jugador brasileño del Real Madrid, Roberto Carlos, quien hace años respondió con inteligencia a los insultos racistas que recibía en el campo con “Yo no soy negro, soy café con leche”. Busquen en wikipedia la palabra “mulato” y sorprendentemente, se les aparecerá una gran foto de Barack Obama. ¿Hubiese ganado las elecciones un candidato de piel negra como el hollín? Quién sabe.
Sea como sea, el eslogan ideal para un hipotético Obama un poco más oscuro de piel, hubiese sido, sin duda “Barack is Black”. En los mítines electorales, la banda sixtie Los Bravos tocarían en directo adaptando su célebre “Black is Black”. De todas formas, si fallasen podrían ser sustituidos por sus coetáneos Los Salvajes, con su célebre versión de la stoniana “Painted Black”: “También mi corazón parece todo negro / el mundo entero también se ha vuelto negro”. Mil veces Los Bravos o Los Salvajes que Black Eyed Peas cantando “Yes we can”. De eso no tengo ninguna duda.
Eef Barzelay en su estado no habitual: serio y quieto.
Hay que reinventar Sant Jordi. No como fiesta en sí, ya que es la más bonita de Europa, pero sí como personaje masculino: el escudo y la armadura ya no se llevan y las que aun se creen princesas, mejor que se queden en la corte. No es bueno fijarse modelos a seguir, pero el ejercicio de buscar como debería ser el hombre ideal -el que todos los catalanes querríamos ser y el que todas las catalanas querrían tener a su lado- siempre es divertido.
Ya descartado Pep Guardiola de antemano, el Sant Jordi actual debería ser un cantante. Aunque no sea catalán, quizás encajaría bien en el papel Eef Barzelay, alma máter de Clem Snide: despreocupado pero elegante, moderno pero clásico y tan payaso como melancólico. Un entusiasta con un gran sentido del humor (y muy poco sentido del ridículo), con canciones que denotan una enorme sensibilidad. Lástima que sea de Nashville –ciudad conocida también como Music City por su tradición country- del Estado de Tennessee. Ya podría ser de Vilanova i la Geltrú, también conocida por su… bueno, sí, eso.
No es casualidad (o sí) que Clem Snide fueran la banda escogida para cerrar la Diada de Sant Jordi, aunque fuese para minorías en La2 de Apolo, comparado con la muchedumbre de Las Ramblas en un día como este. Empezó el recital tirando una rosa al público y gritando con entusiasmo “Barcelona!” (es importante destacar el pronunciado “Bar-sa-looo-naaa” y la recreación del propio Barzelay con la palabra). No se cansó de repetirla durante la hora y media de concierto, ni tampoco de ir recordando el nombre de su propio grupo: “¡Clem Snide, Clem Snide!”, tanto que parecía el afilador de cuchillos de pueblo o un vendedor de cervezas ambulante de Plaça Catalunya. Sin embargo, las canciones que nos vendieron fueron de un valor incalculable, sobre todo gracias a temas del disco “The ghost of fashion” (2001), aunque también desgranaron piezas de su recién nacido álbum “Hungry Bird”. Fue como un épico viaje en tren parando en estaciones muy distintas, desde el country-folk al noise-rock. De hecho, si los viajes se hacen con actitud, las paradas y el destino pasan a segundo plano.
Y es que lo de Barzelay y los otros dos miembros de Clem Snide (faltaba uno) es toda una lección de actitud. Entre los tres trazaron una obra de arte muy bonita, que terminó con el público coreando al unísono (a petición de Barzelay) el estribillo del clásico de The Rolling Stones, You can't always get that you want, que por cierto recuerda mucho al verso que cierra “Ice Cube”, también interpretada: “Does anybody ever got what they want”. Eef acabó de enmarcar la obra volviendo al escenario cantando solo, con banda y guitarra en el banquillo; desprendiendo un sentimiento puro que recordaba al genio de Daniel Johnston. "Por fin has venido”, aclamaba un espontáneo, mientras otro se dedicaba a gritar nombres destacados de la política estadounidense como “Hillary Clinton!!” o "Nixon!". Pero lo que más me impactó fue el llanto de un chaval a mi lado cuando sonaba “Your favorite music”. Y es que son nuestras canciones favoritas, y sobre todo sus canciones favoritas, las que más lágrimas derraman y derramarán.
* Esta crónica no pretende quitarle méritos al telonero Will Johnson, líder de Centro-Matic y South San Gabriel, quien hizo un magnífico y emocionante concierto, pero desgraciadamente quedó eclipsado por Clem Snide.
La vida és efímera i volàtil. Sempre pot ser massa tard per descobrir alguna cosa, o segons com es miri, sempre podem arribar just a temps, encara que sigui a l'últim segon. Ahir va morir J.G. Ballard , un dels escriptors més trasncendents de ciència-ficció del Segle XX, relacionat amb el cyberpunk.
Reconec que no he llegit mai cap llibre seu i, per tant, seria poc honest posar-me a parlar d'ell, però justament ahir, mentre ell vivia les seves darreres hores, em vaig interessar per la seva vida i obra. Buscant les influències literàries de Ian Curtis (Joy Division), vaig descobrir que "Atrocity Exhibition" (Exhibició d'Atrocitats) és el títol d'una novel·la de Ballard, escrita l'any 1970, a través de la qual posa de manifest les diferents formes de violència irracional del moment, juntament amb altres perills post-moderns.
El mateix Curtis composava una cançó al cap de deu anys amb el mateix títol, inclosa en la seva darrera obra, el disc "Closer" (1980). Mentre Ballard començava a existir en el meu univers particular, ell s'acomiadava d'aquest món. Ara toca conèixer-lo més gràcies al llegat literari que ha deixat. Heus aquí el poder dels llibres (també el té la música i l'art en general) per eternitzar les persones.
Festivals Multitudinaris, un símbol de la nostra època?
Dissabte passat va morir Corín Tellado, l'escriptora de novel·la romàntica (o rosa) per excel·lència, la més llegida en castellà de la història després de Cervantes. Mentre ho explicaven per televisió, la meva àvia va comentar que era una escriptora "de la seva època".
Aparentment, relacionem l'expressió "és de la meva època" amb la nostra joventut o amb un moment gloriós de la nostra vida. Penso que la vida està formada per moltes vides petites, també conegudes com èpoques. Quan pensem en els records, pensem en èpoques passades. I de totes aquestes èpoques passades, ens n'apropiem una. Quins requisits ha de tenir una època per poder-nos-la apropiar? "La nostra època" no serà mai la dècada en que hem nascut, per exemple, a no ser que parlem de dibuixos animats o de productes culturals consumits pel públic infantil.
Les èpoques són sentiments col·lectius determinats per icones, moviments socials, productes o manifestacions culturals, modes, tendències o esdeveniments, entre d'altres coses. Estem arribant a finals de la primera dècada del Segle XXI i toca preguntar-se si aquests anys que estem vivint són la nostra època. És aquesta l'època que ens apropiarem i que recordarem tota la vida amb un somriure?
Hauríem de pensar en els factors culturals i socials que marquen l'època actual (la nostra), a través dels quals serà recordada en la posteritat. És a dir, aquelles imatges que sortiran als llibres d'història quan parlin dels primers anys del tercer mil·leni. De ben segur que molts d'aquests elements són comuns. Per exemple, quins seran els grups de la nostra època, els icones de "la nostra època"? Potser Manel, Mishima, Love of Lesbian... o Wilco, Franz Ferdinand, The Strokes, The Arcade Fire o Antony & The Johnsons, per dir-ne alguns. Encara haurem d'esperar per saber-ho, però l'exercici de pensar en què el moment actual serà algun dia recordat com la nostra època és tan apassionant com nostàlgic.
Kiko Amat afirmava en un reportatge al Cultura/s sobre el retorn als escenaris del seu grup d'adolescència Los Negativos que "la música que t'agrada als 16 anys és la que t'agradarà tota la vida". Potser a partir dels 16 anys comença una període en què vas tastant i descobrint coses diferents per acabar sabent què és el que realment t'agrada. Hi ha una part de nosaltres que sempre tindrà 16 anys. I ben mirat, és potser als 16 quan comencem a viure la nostra època.
L'estiu passat vaig presenciar el directe més emotiu de la meva vida: Leonard Cohen feia una actuació (curta però memorable) a Benicàssim. El proper 15 d'agost, el canadenc torna, però ho farà en un marc totalment diferent: els jardins de Cap Roig, a Girona. I el proper 21 de setembre, al Palau Sant Jordi. 10 motius per anar-hi (a tots dos o a algun dels dos):
1. Leonard Cohen és un dels grans de la història de la música i de la poesia.
2. Té gairebé 75 anys i la vida no és eterna. Potser no tornarà a venir.
3. Té gairebé 75 anys i canta com quan en tenia 30.
4. Els jardins de Cap-Roig és un lloc molt més adequat que el FIB de Benicàssim.
5. Farà un repertori llarg perquè presenta un doble disc en directe (a Benicàssim no va tocar ni una hora).
6. Death Cab For Cutie no tocaran a la mateixa hora que ell a un altre escenari (al FIB, sí)
6. Tot i això, el de Benicàssim va ser el millor concert de la meva vida.
7. La seva banda i les seves coristes tenen un nivell altíssim però no l'eclipsen.
8. Cohen té milions de seguidors, però la força dels seus directes no recau en els focs d'artifici ni en els muntatges espectaculars, sinó en el seu savoir faire i encant.
9. Quaranta anys després del seu disc de debut, encara és totalment vigent. No caducarà mai.
10. Viure en directe "Hallellujah" és una experiència mística.
"Y si las corrientes son certeras -que muchas de ellas lo son- van al mar"
Ja ho proclama el propi Joe Crepúsculo. El seu tema "El día de las medusas" hauria de ser la cançó oficial del Faraday Absolut 2009. El barceloní és un dels noms del flamant cartell del festival vilanoví, que La Medusa organitza per sisena vegada els propers 3 i 4 de juliol.
La Medusa, a part de ser un animal marí de mala picada, és una Associació sense ànim de lucre de Vilanova i la Geltrú. Qui conegui una mica el Festival Faraday (o els més joves Nowa Reggae i Tranuita) sabrà què és el Molí de Mar, un idíl·lic espai al costat del mar, ideal per a festivals de format reduït que tenen la bona música com a leitmotiv.
Aquest any, els organitzadors del festival han acomplert un vell somni: veure a Neil Hannon (The Divine Comedy) tocant a l'escenari del Molí de Mar. Han remogut cel i terra per aconseguir-ho, i certament, no se m'acut una ubicació millor que aquests mervellosos jardins per a un concert com aquest. De la mateixa manera que l'any passat ho va ser l'actuació de Howe Gelb, la que oferirà Mr. Neil serà antològica.
A les antípodes de Hannon se situa Joe Crepúsculo, un dels reclams nacionals d'aquest cartell. Crec que la frase introductòria d'aquest text resumeix l'esperit del Faraday. No tan sols pel fet que el títol estigui relacionat amb l'entitat organitzadora, sinó pel seu contingut; anar contracorrent és moda, però com diu Crepúsculo, algunas corrientes son certeras. I jo dic que la corrent del Faraday és una de les certes, de les que van al mar. No tots aquells que cauen confosos al mar massificat i remogut de la música independent saben trobar la corrent autèntica. Alguns dels que la troben -i també altres que no l'han trobat- arriben a la Platja del Far a principis de juliol.
I una vegada haguem arribat, podrem cantar a l'uníson "Al Mar, Al Mar!" perquè els Manel tampoc faltaran a la cita. Ni Espaldamaceta, The New Raemon, Charades, Half Foot Outside, Le Pianc, Dorian, Margarita o Extraperlo. En representació local, els enormes Biscuit i The Lions Constellation, la gran revelació dels darrers mesos. I des de més lluny vénen els menys coneguts per la gran majoria de públic però els que haurem de tenir més en compte: els australians The Lucksmiths o els britànics Ipso Facto, The Mummers, The Leisure Society i The Ruling Class són noms que ja podem començar a escoltar de cara al festival.
Durant el Crepúsculo del 4 al 5 de juliol, més d'un (i d'una) assistent al festival baixaran a la platja a banyar-se sota el lema de: "Déjate llevar por estas olas de paz" .
Serà llavors quan sortirem de dubtes: s'haurà acabat "El día de las Medusas".
Y si el Sueño finge muros en la llanura del Tiempo, el Tiempo le hace creer que nace en aquel momento.
Federico García Lorca
Viatjar en el temps és un somni que es pot fer REALITAT a través de la música:
The Generation Next Dj’s et convidem a:
THE CHRONOLOGIC SESSIONS
Divendres 27 de març. Sala El Cau (Tarragona)
A partir de les 00h. Entrada Gratuïta.
Un recorregut musical en ordre cronològic des dels 60’s fins als 00's.
Un viatge des del rock&roll i soul sixtie, passant una mica (de llarg) el hippisme més Woodstock per anar pel camí més fosc fins als vuitanta. I de La Movida Madrilenya fins al grunge, noise i pop-rock independent dels noranta per arribar
(i acabar) per la rabiosa i agradable actualitat.
Playing NINA SIMONE, THE BEATLES, THE SONICS, LOS BRAVOS, LOS SALVAJES, LOS CANARIOS, Mc5, THE VELVET UNDERGROUND & NICO, GEORGE HARRISON, WILSON PICKETT, NEW YORK DOLLS, SEX PISTOLS, SUICIDE, JOY DIVISION, RADIO FUTURA, DEPECHE MODE, DERRIBOS ARIAS, NEW ORDER, THE SMITHS, SONIC YOUTH, MY BLOODY VALENTINE, NIRVANA, THE SMASHING PUMPKINS, HOLE, LOS PLANETAS, PAVEMENT, PULP, SUEDE, BLUR, EL NIÑO GUSANO, THE ARCADE FIRE, LORI MEYERS, THESE NEW PURITANS, THE WAVE PICTURES, VAMPIRE WEEKEND, FRANZ FERDINAND, LOVE OF LESBIAN, BEIRUT etc.
Love of Lesbian: cerrando su trilogía y reinventándose desde el mainstream
Benditas trilogías. Dividir una sola obra en tres entregas ha sido algo recurrente a lo largo de la historia. En el séptimo arte, por citar algún ejemplo, lo hizo Francis Ford Coppola con la más que clásica “El Padrino” y el polaco Krzysztof Kieślowski con la menos conocida “Azul Blanco y Rojo”. A nivel literario, también me gustaría citar a la célebre triple entrega de J.R. Tolkien y su señor de los anillos o la más reciente de Paul Auster, con su “Trilogía de Nueva York”. Hay veces en que los artistas tienen tanto que decir que necesitan tres entregas para poder culminar sus obras. Ya sea porque toda creación requiere un proceso lento o para no saturar al público con una larga obra en una sola tanda.
En el terreno musical también hay muchas trilogías. The Magnetic Fields optaron por darlo todo en una sola entrega y decidieron hacer una biblia de canciones de amor, titulada sencillamente “69 Love Songs”. Eso fue en 1999 y justamente este año es el título del nuevo disco de los catalanes Love of Lesbian, con el que cierran una trilogía de tres discos en castellano después de los celebrados “Maniobras de Escapismo” (2005) y “Cuentos Chinos para Niños del Japón” (2007). Tres entregas con dos años de prórroga entre cada una de las cuales se puede extraer un resultado global más que notable.
Las comparaciones son inevitables y viene a la cabeza el inicio del referente estatal más importante de la música independiente: Los Planetas. Ellos empezaron su carrera discográfica con “Súper 8” (1994), seguido de “Pop” (1996) y culminado por el disco conceptual “Una semana encerrado en el motor de un autobús” (1998). Ambos con dos años de diferencia y con un tercer disco que remite a la ruptura de una relación amorosa y a todos los matices sentimentales que provoca una experiencia de tal magnitud. Los Planetas fueron los protagonistas de los noventa y, salvando las distancias estilísticas y formales, me atrevo a proclamar que Love of Lesbian lo han sido en esta década, que cada vez ve más cerca su fin.
“1999 o como generar incendios de nieve enfocando con una lupa a la luna” evoca a un sentimiento parecido. Es un disco conceptual acerca de una relación de un año de duración vista desde la perspectiva de una década después -a veces, una relación puede llegar a marcar tanto que ni diez años son suficientes para racionalizar el recuerdo-. Sin embargo, cada relación amorosa es un conglomerado de matices sentimentales. 1999 es una cifra racional que sirve para contar una explosión sentimental de nostalgia, rencor, dudas, intentos de borrón y cuenta nueva y el contradictorio “te odio pero no te olvido” luchando contra el “te olvido pero no te odio”.
El disco reune desde hits pop marca de la casa -al que nos tienen acostumbrados- (“Club de Fans de John Boy”, “Las Malas Lenguas”) o baladas tirando a medios tiempos a las que también nos tienen (bien) acostumbrados (“Cuestiones de Familia”, “Incendios de Nieve”); pero también hay sorpresas: "Miau" y “Algunas Plantas”-sobre todo la segunda- son temas que Franz Ferdinand desearían haber incluido en su nuevo disco: se reinventan mostrando una nueva faceta oculta hasta el momento, son las canciones que los DJ’s fans de Love of Lesbian estaban esperando para poder pinchar.
También hay momentos para el ruido a lo Sonic Youth en “Cuando diga ya”, pero los cortes más emocionales y emocionantes tienen cifras en el título: “1999” y “2009: voy a romper las ventanas” son dos canciones con un Santi Balmes recitando y después mostrando su vertiente más sincera y su voz más rota. Sin duda, son los dos cortes más interesantes, que nos confirman el mensaje global al que nos remite el disco: una historia de amor adolescente con planteamiento, nudo y desenlace.
Muchos acusarán a los lesbianosde haberse vendido. Es cierto que es el primer disco con la multinacional Warner en la distribución y la cifra de seguidores del grupo va incrementando cada vez más. No hay que olvidar que Love of Lesbian es un grupo de POP (en mayúsculas) y la palabra pop es una abreviatura de popularidad. Personalmente, me alegro de haber formado parte de la minoría que los descubrió en 2005 con “Maniobras de Escapismo” (uno de los mejores discos que he escuchado en mi vida), del mismo modo que ahora celebro ser uno más de los muchos que les adoran. Es más: el gran público se merece conocer sus canciones. Deberíamos estar contentos de que haya más gente que les conozca, quizás ya tenemos algo más en común con los amigos de la infancia, el vecino o los primos del pueblo.
Y es que todo el mundo tiene, ha tenido o tendrá su 1999 particular: aquel año imborrable de nuestras mentes y corazones en que descubrimos tantas cosas y a la vez perdimos a tantas otras. Aquel año que nos hace llorar, pero también nos hace sonreír. Ellos hablan de un año, pero a veces hacen falta solamente meses o semanas para sentir lo que LOL nos cuentan en este gran disco. Falta mucho para diciembre, pero: “1999, mejor disco de 2009” suena realmente bien. Como el disco. Escúchenlo.
Hay hombres encerrados en cuerpos de pobres niños pero también hay niños que viven en las entrañas de cuerpos de hombres ricos. Y no me refiero a hombres ricos por su poder adquisitivo, sino a los richmans de alma y de vitalidad. Jonathan Richman (Massachussets, 1951) es uno de ellos.
El ya legendario fundador de The Modern Lovers es como un barcelonés más, se siente como en casa cuando nos visita. Sus dos últimos conciertos en la Ciudad Condal fueron muy distintos: primero, codeándose con Kiko Veneno y Muchachito Bombo Infierno en el CCCB; y en segunda instancia, en un breve show en L’Auditori del Fòrum, en el marco del Festival Primavera Sound.
Pocos artistas de firme vocación independiente consiguen congregar a públicos tan distintos. Lo de Richman es fusión y lo demás son tonterías. Desde los años 70, lo hemos visto tocando punk, rock&roll, folk, reggae y otros estilos ya innombrables. Pero toque lo que toque, su estilo es inconfundible y su legado sigue dando frutos: escuchen al sueco Jens Lekman o a los británicos The Wave Pictures y saldrán de dudas. Hasta en Manel, el grupo de moda catalán, hay reminiscencias del estadounidense.
Lo de la Sala Apolo fue un concierto más optimista que óptimo. Asistir a un concierto de Jonathan Richman es siempre una inyección de buen humor y de buena salud –el estado de forma del de Massachussets sigue siendo muy satisfactorio; lo demostró haciendo sus típicos bailoteos y malabarismos con guitarra en mano y pidiendo al público que no fumara para que sus cuerdas vocales no sufrieran tanto-.
La gente le hizo caso y el humo se esfumó. Y es que Jonathan Richman debería llevar pantalones de recambio en los conciertos porque nadie como él se mete tan bien al público en el bolsillo. Otro momento de conexión fue cuando un grito espontáneo de un asistente pidiendo el tema “Pablo Picasso” provocó un inmediato “OK” por parte de Richman con la posterior interpretación del clásico homenaje al pintor.
Vino solamente acompañado de un músico: un batería frío, elegante y bastante correcto, a las antípodas de Jonathan. El pobre anduvo con mucho trabajo, ya que las variaciones y improvisaciones de Richman fueron muy recurrentes durante la hora y media de concierto. Español, Inglés, Italiano y Francés fueron los cuatro idiomas empleados por el estadounidense, aunque las canciones más celebradas, como es de suponer, fueron las cantadas en castellano. Frases como “a que venimos sino a fracasar”, “hay que sufrir para amar, sino es esterilidad” o “el vino es para saborear, no para disfrutar” deberían ascender a la categoría de máximas de un nuevo dialecto llamado Dialecto Richman. Es impresionante como letras en macarrónico español pueden llegar mucho más que muchas canciones escritas en estricto castellano. Sin embargo, se omitirán nombres.
La velada íntima –se notó la coincidencia con conciertos de Jose Gonzalez y The Spinto Band en la escasa cifra de asistentes- terminó con la esperada interpretación del poderoso hit “Vampiresa Mujer” con un epílogo amoroso: “No so much to be loved as to love”. Y es que no hay suficiente en ser querido, también hay que querer. Algo parecido dicen sus hijos pródigos de The Wave Pictures en "I love you like a Madman" pero yo prefiero decirlo diferente: “I love you like a Richman”.
