Un diumenge, no sé si superior, però va ser ahir quan em vaig passar el nou disc d'Standstill a l’ipod justament abans d’anar a dormir. M’havia quedat despert per veure la cerimònia dels Oscar, però vaig fallar en l’intent. Quan “The Hurt Locker” s’enduia el guardó a millor guió, ja estava tot dat i beneït. Avatar ja no tenia res a fer, i anar a dormir era la millor opció. Vaig desar l’ipod i la pluja em va acompanyar fins a aclucar els ulls.
Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.
Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.
Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.
Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.
Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.
Avui a les sis del matí encara no havia parat de ploure, però m’he hagut d’aixecar del llit per anar a treballar enlloc de convertir-me en Gregor Samsa. He arribat a l’estació ferroviària de Vilanova, i tot de gent s’aixoplugava a l’entrada. He sortit a l’exterior i tothom esperava al tren amb impaciència. El retard era considerable i he optat per aïllar-me de tot i començar a escoltar “Adelante Bonaparte” (una fábula circular) (Buena Suerte, 2010)”. He hagut d’escoltar dues vegades la primera cançó per tenir la certesa absoluta de captar la lletra: pell de gallina. Aparentment, la veu d’infant de la segona cançó (“Hombre araña”) semblava una manera de treure ferro a la gravetat de la primera, però els noms dels jugadors del Barça que el nen esmenta (Artola, Quini, Hugo Sánchez i Migueli) són la referència temporal necessària per saber de què es tracta. Si abans la pell era de gallina, ara són els pèls els que reaccionen, posant-se de punta.
Seguim endavant en el primer dels tres EP i la sensació que domina és Robert Wyatt fent servir referents i idiomes molt pròxims. La segona impressió té a veure amb la necessitat d’explicar els records per així trobar l’empenta necessària per mirar endavant: “Me voy a inventar un plan para escapar adelante” sembla una frase que pot ajudar a més d’un a trobar la sortida a embolics i problemes. Una altra versió de la mateixa cançó de títol homònim al del triple EP és l’escollida per començar el segon: “II. B. pasa de querer comerse el mundo a esconderse en una pequeña parcela”. Potser es tracta de la part més inquietant i misteriosa d’aquesta triple entrega, una mena de parèntesi obscur ple de meravelles. Al final d’aquesta segona part, clama a una salvació a “Sálveme quien pueda”, que al tercer i definitiu disc, veurà la llum.
Per la meva banda, estic arribant a l’Estació de Sants, i a Barcelona encara plou. És justament quan arribo a la ciutat comtal que escolto “Cuando ella toca el piano”, una preciosa cançó d’amor on Enric Montefusco declara que “vivo en una ciudad que está enferma y Barcelona sobrevivirá gracias a ella”. La frase es podria interpretar com aquella certesa que l’ “amb qui” sempre és més important que l’“on”. Les llàgrimes s’aproximen en aquest tercer i última entrega, la sinceritat és a flor de pell i la revelació final cada vegada està més a prop.
Estic dins d’un bus 32 ple a vessar i escolto els plors d’un nen a “Elefante”, la penúltima de totes. Sembla que del fruit de l’amor ha nascut un nen. Tot està interrelacionat. Tot comença en un part, en part, perquè també podríem dir que el part és el final, en aquest cas. Ja he baixat del bus i camino entre el fang. Em pujo una mica els pantalons per no tacar-los mentre “La canción sin final (epílogo)”, m’ho explica tot. No m’ho puc creure. La similitud entre el part i la mort. Les mateixes paraules per definir dos conceptes tan contraris, però tan iguals a la vegada. Néixer. Viure. Morir. Una fàbula circular, la vida és això, suposo. Una persona estimada mor, però en neixerà una altra, que també estimarem. Llei de vida. I jo també moriré, tu també moriràs, però dos persones neixeran mentre nosaltres ens acomiadem.
Ja he arribat al meu destí. El disc s’ha acabat, i me n’he adonat que potser ha estat mala idea començar el dia així. O potser no. No sé què és exactament el que sento, però entenc que d’aquest disc no s’hagi fet cap còpia igual, de la mateixa manera que totes les sensacions que provoqui en cada persona que l’escolti seran diferents. Precisament per aquest motiu he escrit això en primera persona, parlant més aviat de la meva experiència en escoltar-lo, que no pas sobre el disc en sí.
