dimecres, 26 de novembre del 2008

Els millors professors de Manel



Des de la distància també s'aprecia que un nou fenomen del pop cantat en català sona amb més força que mai. Manel, una emergent banda barcelonina, cada dia té més seguidors i la crítica es desfà en elogis davant d' Els millors professors europeus, el disc de debut del grup. Un cop més, la casa catalana Discmedi ens permet quedar bé per Nadal i fer regals bonics (també hi ha al catàleg L'Obligació de ser Algú de La Brigada). Val a dir que ni Antònia Font, ni Mishima ni cap altre referent actual del pop en català havien gosat de tant ressó mediàtic després de publicar el seu primer treball. S'ha de reconèixer: Manel enganxen, i fa gairebé una setmana que no puc parar d'escoltar-lo, però tota fascinació ha de venir acompanyada de certa crítica. 

Els barcelonins són humils amb el títol que han posat al seu disc. És evident que tots els artistes han tingut professors, i en el cas d'ells, es fa especialment evident. En primer lloc, hauríem de parlar dels professors catalans: Riba, Sisa i el gran Xesco Boix són presents en molts moments del disc. El professor més evident, però, no és català, ni tan sols europeu. Em refereixo a Beirut, la banda de Zach Condon. Em pregunto si Manel s'hagués acompanyat d'ukelele i acordió si Beirut no hagués esdevingut un grup de moda en el panorama independent dels darrers dos anys. 

Podria fer d'advocat del diable i titllar a Manel d'oportunistes, i afirmar que el fenomen que han generat (mil reproduccions diàries al myspace) és gràcies al bon moment de la música cantada en català i al fet que bandes com Beirut o Herman Dune estiguin de moda. També podria ser encara més cruel, i afirmar que hi ha moltes cançons d'aquest disc que me les podrien haver cantat als Balls de Dissabte de Carnaval quan tenia cinc anys i potser m'haguessin agradat més. 

Podria, però no ho faré. Els Millors Professors Europeus és un gran disc, molt ben elaborat i amb molts matisos: de l'alegria de En la que el Bernat se't troba a la tendresa d' Avís per navegants , passant per l'enginyós humor de Els guapos són els raros i, evidentment, acabant per la profunditat de Corrandes de la parella estable. En definitiva, tot i que s'hagin envoltat massa descaradament dels millors professors, és evident que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. 

Gràcies i enhorabona.




El realitzador d'aquest videoclip també té Professors Europeus, potser una mica afrancesats...

dimecres, 12 de novembre del 2008

The true love, Daniel Johnston (and the devil)



Cualquier necio que asistiese a un concierto de Daniel Johnston quedaría totalmente decepcionado y se pasaría una semana proclamando la dichosa frase de “hasta yo lo haría mejor”. Afortunadamente, las no más de 500 personas que se podían ver en el VoxHall de Äarhus (Dinamarca) no parecían necias. Es más, sabían a lo que venían. Eran conscientes de que Daniel Johnston no es un virtuoso con la guitarra y que no tiene la voz de Rufus Wainwright, por decir alguien.

El show empezó puntual con la actuación de los presuntos teloneros, un trío muy interesante con contrabajo, batería y cantante multiinstrumentista. Sin embargo, todo el mundo tenía la mente puesta en Daniel Johnston, que no tardó mucho en aparecer con pantalones de chandal y una camiseta que no podía ocultar su enorme barriga. El pelo, casi totalmente blanco y una mirada perdida que no reflejaba demasiada buena salud. Dan Johnston llevaba debajo el brazo un archivador con las letras y las notas de las canciones. Visiblemente afectado y tímido, empezó con el piano, aunque no tardó demasiado en decir “How are you?” justo antes de coger su peculiar guitarra, con la que tocó cuatro canciones- con muy poca destreza- y se despidió. El público esperaba su vuelta pero también sabía que todo podía terminarse en cualquier momento.



Finalmente, los teloneros volvían al escenario, pero esta vez dejaban la parte central vacía. En efecto, era para Daniel, que volvía con su carpeta llena de más canciones-en todo el concierto, no dejó de mirar su chuleta, hasta para presentar la banda-. Los continuos temblores en sus manos no le privó de nada, y no tardó en desgranar canciones como Casper, the friendly ghost , Hey Joe o una inesperada y contundente versión de Help!. “Please help me!”, gritaba a todo pulmón. Pero cuando realmente disfrutó es haciendo rock. Hasta parecía Nick Cave con sus Bad Seeds cuando, justo después de cantar Speeding Motorcycle, parecía poseído soltando gritos en The monster inside me. Ya se había sacado el diablo de encima, y solamente le quedaba encontrar el amor, su particular himno al encuentro con el amor verdadero. Se notaba que Daniel sentía lo que estaba cantando, y esto es el principal motivo porque su concierto fue tan especial. No es casualidad que Wilco la versione: True love will find you in the end es una de las canciones de amor más bellas jamás escritas.

El público le aclamaba y Daniel volvió para decir que había estado deprimido durante mucho tiempo y que lo que le gustaba era cantar solo. Así pues, canto Devil town a cappella, se quedó a gusto y se fue. En fin, casi que nada.