(De)cada deu anys.

La història de la humanitat es mesura per mil•lennis, segles, dècades i anys. I si ens referim a la nostra pròpia història com a persones, tot plegat queda reduït a dècades, anys i és clar, també mesos i dies (i tan de bo alguns puguin parlar també de segles). La història de la música (moderna) és el millor exemple per entendre la importància de les dècades. Quan escoltem discos antics, donem molta importància a la dècada en què es van fer. És més, fins i tot ens atrevim a parlar d’un estil concret en funció de la dècada, com per exemple sixties –per referir-nos als anys seixanta- o altres adjectius com per exemple setentero , ochentero o noventas. Tot i l’eclecticisme que hi ha hagut sempre, és cert que cada dècada ens transporta a un so determinat. I aquí cadascú ja interpretarà a la seva manera quina música és per ell la més representativa de cada dècada.

Tot aquest preàmbul ve perquè falten dos mesos per viure un esdeveniment que passa cada deu anys. La primera dècada del Segle XXI s’acomiada, amb totes les alegries i desgràcies que ens ha donat i amb totes les bones i no tan bones cançons que hem pogut escoltar. Com a persona nascuda entre mitjans dels vuitanta i principis dels noranta que sóc, he de reconèixer que fer balanç de la dècada em fa especial il•lusió. És la primera dècada que he viscut a consciència des del principi fins al final, especialment a nivell musical.

M’imagino parlant als meus futurs fills i néts -si en tinc- d’aquesta dècada com els meus pares i altres persones de generacions anteriors ho fan ara dels 60 i 70. Recordarem cançons que ens han marcat l’adolescència o el principi de l’edat adulta, o més que cançons o discos, recordarem determinats hàbits: aquell primer recopilatori gravat amb el Nero o el Clone CD, aquella cançó tallada pel Napster per culpa de la connexió amb un mòdem de 56K, aquell CD del Top Manta amb cançons que no corresponien a les de la portada, els DVD’s plens de discografies que encara guardem en bovines, els discs durs externs -espatllats o no- amb tantes cançons i altres arxius, el primer reproductor mp3 o ipod que vam tenir a les mans, el Winamp i les seves playlists, la il•lusió de penjar un link al facebook d’un vídeo del youtube, recomanar un disc al fotolog, obrir un blog dedicat a la música que t’agrada, la mala llet quan l’icone de l’emule es tornava gris o la ràbia de sentir un anunci quan estàs escoltant un disc amb els cinc sentits via spotify.

Potser s’ha perdut romanticisme en deixar de comprar discos físics, però tot el ritual per accedir a la música de la nova generació també té el seu què. El panorama ha canviat molt, però la música continua formant part de les nostres vides, i n’hem sortit beneficiats en molts aspectes. Mai havíem anat a tants concerts i mai havíem tingut un accés tan fàcil a la música. Pocs artistes podrien haver arribat a nosaltres sense internet i un llarg etcètera que em fa pensar que el balanç és molt positiu.

I per acabar aquesta mena d’assaig-reflexió, vull subratllar que no he citat ni grups, ni discos ni cançons. Això ho deixo per un altre dia. De moment, acabem de gaudir dels últims discos que ens donarà aquesta dècada, com els nous treballs de Nueva Vulcano i Mishima.