dimecres, 14 de setembre del 2011

Homenatge a Ia Clua (1951-2011)

Ha mort Ia Clua. Fa pocs mesos, vaig publicar a Mondosonoro un retrovisor sobre el duet Ia&Batiste, la banda que ell formava conjuntament amb en Jordi Batiste. Després de documentar-me i enllestir el text, el vaig trucar per preguntar-li alguns dubtes sobre alguns detalls que no em quedaven del tot clars. Amablement, m'ho va aclarir tot i es va mostrar amb moltes ganes de tirar endavant nous projectes i començar-ne d'altres. Va ser la primera i l'última vegada que parlava amb un dels músics més meravellosos i desconeguts de l'època de més esplendor creativa de la música en català. No podríem parlar de normalitat actualment si no fos, sobretot, gràcies a grups tan trencadors i rematadament singulars com Ia&Batiste. Fins sempre, Ia.

Aquest és el reportatge, publicat a la Revista Mondosonoro de Maig del 2011:



L’estranya parella

Hi ha músics predestinats a creuar-se en algun punt indeterminat de la seva vida. Lennon i McCartney, Simon i Garfunkel, Lou Reed i John Cale... Si tots aquests haguessin nascut a Catalunya, haguessin connectat a la perfecció amb els barcelonins Josep Maria “Ia” Clua (1951) i Jordi Batiste (1948). Els clars paral·lelismes a les carreres de cadascú i les diferències estilístiques, són algunes de les claus per entendre com la unió entre Ia i Batiste va propiciar la creació de dues obres essencials per explicar la història recent de la nostra música.

Gairebé quatre dècades després de la publicació del seu primer disc “Un gran dia” (1973), continua sent vital reivindicar-los. Els pioners mai s’han d’oblidar. A Catalunya, vivim una època daurada de llibertat creativa, amb grups fabulosos, però fer una mirada enrere és essencial per explicar-nos qui som i què fem. A dia d’avui, Ia&Batiste són considerats com un grup de culte, una etiqueta que de vegades es fa servir per parlar d’alumnes incompresos però avantatjats d’una època que ningú va arribar a comprendre. Ia&Batiste van editar dos discos que es van quedar al calaix de l’injust oblit, per sortir de tant en tant, quan a algú li passa pel cap reivindicar-los. Avui toca: és moment de treure la pols als vinils de “Un gran dia” i “Chichonera’s cat”. El segell i botiga de discos Wah Wah Records - del carrer Riera Baixa, a Barcelona- els va reeditar en vinil fa molt poc, tot i que la discogràfica Picap ja ho havia fet en format CD a principis dels noranta.

Ara que ja sona Ia&Batiste de fons, ja podem començar a explicar la seva història. Ia Clua venia del trio Dos+Un –grup recentment reeditat també per Picap-que compartia amb el seu germà Jordi (Clua) i Manel Joseph. Un grup de folk amb brots de poesia, que s’acabaria desintegrant per donar pas a nous projectes. Jordi Batiste també va començar en un grup que compartia amb el seu germà, Albert. Eren Els Tres Tambors, i per alguns, són el primer grup de pop-rock català de la història. A finals dels seixanta es van dissoldre, i després de passar per El Grup de Folk i la banda d’acompanyament de Jaume Sisa, Jordi Batiste va crear Máquina!, els grans pioners de l’underground i del rock progressiu barceloní. El punt de trobada definitiu té lloc a la superbanda Pàgina Blanca. Finalment, no acaben enregistrant res, però de les cendres brota la màgia necessària per a la creació de Ia&Batiste. L’imaginari folk i poètic de Clua encaixa perfectament amb la bogeria i transgressió de Batiste, per crear un engranatge perfecte. En una entrevista a la revista Disco Express van descriure el que va passar a “Un gran dia”: “És com si un dia ens llevem aviat i els vidres de la nostra habitació estiguessin plens de miralls de colors; com si el sol entrés reflectint-se a tots els objectes i alguns avions antics de joguina alborotessin els núvols amb aires de festa”.

Després d’aquell dia meravellós, arribaria “Chichonera’s cat”, un disc on més uniforme i accessible, produït per Joan Manuel Serrat. Com passa a les millors cases, la i Batiste decideixen dissoldre el grup en el seu millor moment. Ia Clua comença un projecte en solitari anomenat “Moto Clua”, amb el que publica un disc també produït per Serrat i després, acaba dedicant-se a fer música per a publicitat, cinema i televisió. Jordi Batiste, per la seva banda, segueix treient el cap en diverses bandes, com l’Orquesta Platería, o posteriorment, l’Orquesta Diagonal. La primera reunió esporàdica arriba al Festival Grec de l’any 86, amb una setmana de concerts a la Plaça del Rei. La segona, propiciada per la repercussió de les reedicions de Picap de l’any 92, arriba amb l’edició del disc “En Directe” (1993) i posteriorment acaba desembocant a un tercer disc d’estudi, vint anys després de l’anterior. Ia & Batiste presenten “Esfera Malheur” (1995) el dia de Sant Jordi a bord d’una Golondrina del port de Barcelona, que navega tot el dia amb diversos convidats com Serrat, la Dharma o Carles Benavent.

L’última vegada que Ia i Batiste van coincidir dalt d’un escenari va ser a finals de 2006 a la sala Luz de Gas, quan Clua presentava el seu primer disc en solitari (signat amb el seu nom). L’última cançó del concert va ser “Esqueix de cançó” amb Jordi Batiste pujant de manera espontània a dalt de l’escenari. Precisament, Luz de Gas també va ser la sala on el passat mes de febrer, Batiste va presentar el seu darrer projecte, “Nova”, un trio al costat del seu fill Marcel a la bateria i el guitarrista Jesús Molina. Encara que el destí els hagi portat per camins diferents, Ia Clua va deixar clar a una entrevista al diari El País publicada l’any 2000, que la relació entre Ia i Batiste va molt més enllà de la música. “En Jordi i jo som com germans, ens coneixem de tota la vida. Vam ser concunyats perquè ens vam enamorar de dues germanes... La nostra última desavinença es va produir perquè ell volia treure una antologia i jo odio les antologies: ¿per què homenatjar-te a tu mateix quan pots publicar material inèdit? El que hi ha entre Jordi i jo, encara que de vegades estiguem junts i altres cops separats, és per a tota la vida”.


Tres joies a youtube

A youtube es poden trobar tres autèntiques perles relacionades amb la història d’aquest duet tan particular. Si busqueu “Sifòn Ia-Batiste”, topareu amb una impressionant versió en directe de “Sifón,” enregistrada l’any 75 per a la pel·lícula “La nova cançó”.:





La segona troballa respon als tags “Ia Batiste al bar pastís”. És un mini-sketch de l’any 95, previ a la sortida del tercer disc, on Ia Clua i Jordi Batiste reflexionen sobre ells mateixos, la música i l’art en general. Entre d’altres coses, Batiste deixa anar que “La música és art, i l’art ha d’emprenyar. Això molta gent ho ha oblidat”.





Per veure la tercera perla -i la més sorprenent de totes- hem de buscar “Elijah Wood What’s my bag” i avançar fins al segon 1:32. Hi apareix el reconegut actor Elijah Wood, a l’espai “What’s my bag?” on diverses celebritats van a comprar discos a la botiga nord-americana Amoeba Music. Wood es treu de la bossa el “Chichonera’s cat” i explica que li encanta la portada, i que no sap ben bé què és, però que creu que “it’s a strange record, I think it’s a catalan prog-rock album. I’m sure it’ll be amazing”.






DICOGRAFIA SELECCIONADA:



UN GRAN DIA (Diábolo-Als 4 Vents, 27.010 - LP, 1973. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2004.


Disc conceptual fruit d’una inspiració inexplicable, gairebé divina. La voluntat d’experimentar i de trencar les normes els va dur a crear una obra sense precedents, amb la dosi justa de poesia, rock progressiu, arranjaments i harmonies vocals. No seria un disbarat batejar-lo com el Sgt.Peppers de la música catalana. Un disc que confirma que Ia & Batiste segueixen sent una referència molt poderosa en ple segle XXI. L’escolta atenta del disc revela que Ia & Batiste estan molt a prop de bandes catalanes actuals, renovadores de la tradició folk-pop dels setanta, com La Brigada, Cuchillo o El Petit de Cal Eril.









CHICHONERA’S CAT (Òliba-Edigsa, OL-08 - LP, 1975. PICAP - CD, 1992 i WAH-WAH Records – LP, 2010.


La segona entrega del duet no té el punt boig ni la conceptualitat del primer disc, però també denota una inspiració desbordant. Joan Manuel Serrat és l’encarregat de produir un disc molt més uniforme i amb menys altibaixos que el primer, amb les idees molt més clares. Aquest creixement els hi resta capacitat de sorpresa però també els hi permet connectar amb un públic molt més ampli. Ia&Batiste demostren també aquí un imaginari literari molt ric L’adaptació del poema de Josep Carner “La flor i el gessamí” s’ha convertit amb un dels grans clàssics del grup.








“ESFERA MALHEUR” (Picap, 1995)


Disc que no fa justícia a la llegenda de Ia&Batiste. La química no és la mateixa que a la dècada dels setanta, però les composicions són dignes. El resultat és molt irregular, no té res a veure amb “Chichonera’s Cat” i encara menys amb “Un gran dia”. Disc massa excessiu: solos de guitarra allargadíssims, voluntat d’atraure a tots els seguidors del rock català de l’època, però que ha quedat totalment desfasat amb el pas del temps. Tot i això, el disc inclou balades precioses i despullades, al més pur estil Ia&Batiste com “El dia de demà”.










OPINIONS:


“Ia i Batiste són el resultat de la barreja de surrealisme i poesia amb una de les més agosarades opcions musicals d'inicis dels '70. En plena transició post Grup de Folk, varen marcar i adobar, indiscutiblement, els solcs on anys més tard brotaria el pop-rock català dels '80. Precioses melodies i magnífiques lletres són el que millor els defineix, així com els delirants concerts carregats d'escenes desconcertants on ironia, humor i enginy es donaven la mà. Com a músic he compartit la seva música tant a l'escenari com a l'estudi de gravació, sempre amb un resultat artísticament fantàstic. Mai acabaré d'entendre la seva dissolució; crec que es mereixen molt més que aquest incomprensible i immerescut silenci”.


Max Sunyer (Pegasus, Iceberg i guitarrista convidat al disc “Un gran dia”).



“Ia-Batiste són un dels meus grup catalans favorits de principis dels 70, sinó el que més. Jordi Batiste havia fugit de Máquina! quan aquests van emprendre el camí del jazz-rock progressiu. I la seva feliç trobada amb Ia Clúa (Dos+Un) els va convertir en una mena de Simon & Garfunkel àcids, bevent tant dels Beatles post Revolver i els primers Pink Floyd, com de la Incredible String Band, Graham Nash o els Cream. Un còctel perfecte: folk d'avantguarda, melodies pop, espurnes de rock i progressivitat que no embafava. Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) són dos discos essencials de la nostra música”.


Pere Agramunt (Cantant i guitarrista de La Brigada)


“Ia & Batiste és una formació imprescindible i una referència ineludible. Amb el pas dels anys, els seus discos s'han convertit en autèntiques obres de culte. El perquè, és difícil d'explicar, tot es troba a la seva música, una música construida a partir de petits detalls, de tocs de psicodèlia, melancolia pop, rock, retalls surrealistes, una originalitat innata i un imaginari molt personal”.


Àlex Gómez Font (Productor i Biògraf musical)