Sota un sol abrasador, l’estranya parella vilanovina Fred Galvan i Frida Calo oferien copes de cava per brindar als assistents més matiners, tot un autèntic preludi que el festival seria tot un èxit. De fet, així va ser. La cinquena edició del Faraday va batre rècords d’assistència i l’organització es va veure obligada a penjar el cartell d’entrades exhaurides a la jornada de dissabte.
La primera jornada no podia començar amb més simpatia. Fred i Frida, acompanyats del jove i prometedor actor vilanoví Guillem Albà, es van atrevir amb tot tipus de sons i instruments: acordió, violí, clàxons, bosses de patates trencades, maraques, trompetes de joguina etc. Fins i tot, es van atrevir a imitar la carrinclona veu del cantant de Manos de Topo, que actuava seguidament a l’escenari principal. Els barcelonins van donar la talla i qui no els coneixia, va entendre perquè els defineixen com un creuament entre The Cure i Barri Sèsam. Van exagerar al màxim la malenconia humorística que els caracteritza, tant que fins i tot un focus es va trencar. Les propostes més serioses no tardarien en arribar, de la mà de Lídia Damunt, que presentava un projecte solitari molt a prop del country de carretera però amb un caràcter quasi punk. Francisco Nixon, ex-cantant de
Un dels grans triomfadors de la nit va ser Bart Davenport. En va tenir prou amb la seva veu i una guitarra a la mà per contagiar amor i bon rotllo, amb la seva música ideal de platja. Robyn Hitchcock era entre el públic celebrant cadascuna de seves cançons, una imatge que després es repetiria just a l’inrevés. Hitchcock es va prendre tan seriosament l’actuació que venia amb dues ulleres, al més pur estil Lennon. Tant a la guitarra com al piano (que més tard va cedir a Howe Gelb) va aconseguir emocionar. Just abans d’aquesta actuació, els britànics The Lodger van oferir un directe energètic i, juntament amb The Violets i Hatcham Social es van consagrar com un dels nous talents caçats pel Faraday. Si algú encara pensa que la música catalana i en català no té cabuda en un Festival indie, va ben errat. Els barcelonins Mishima van ser un dels més aclamats i no van decepcionar, el seu directe es va fer curt per la majoria dels assistents.
La segona jornada començava amb dues propostes lluminoses: per una banda, Gentle Music Men, que jugaven a casa i van fer un escalfament per l’actuació a Benicàssim de la setmana que ve; i per l’altra, la madrilenya Russian Red. L’escenari ADN es va vestir de
gala per per acollir una de les veus més commovedores del panorama estatal, en aquest cas, amb el Mediterrani de fons per acabar de completar el punt romàntic de les seves cançons.
El pop-rock senzill de Jonston va servir per enllaçar amb la tornada a l’escenari de la gespa per apreciar el transgressor directe del trobador folktrònic, l’escocès Momus, que en llatí vol dir burla. Va fer honor al seu nom. Se li podia contestar de dues maneres: amb una apagada general o bé amb un llançament de focs artificials des de la platja. Van succeir ambdues coses, amb la diferència que la primera va interrompre l’actuació, mentre que la segona la va reforçar encara més.
De tornada a l’escenari Stolichnaya, Tachenko va deixar clar que era el reclam nacional més celebrat, però el premi a directe més especial se’l va emportar el Sr.Howe Gelb. Tan sols amb un contrabaixista i l’alternança de piano i guitarra, es va posar a la butxaca el públic, sobretot pel fi sentit de l’humor i la subtil senzillesa que desprenia, poc habitual entre els artistes de la seva talla. A més, va demostrar una enorme sensibilitat amb la cultura catalana, recordant al públic els quatre símbols de Catalunya: el Pa amb Tomàquet,
Per contrastar amb la seva veterania, arribava el debut estatal d’una de les sensacions de la joventut anglesa actual, Get Cape.Wear Cape. Fly (sona a la radiofórmula i a
Passaven de les dues de la matinada i ja tocava moviment. Mentre que We’re the Physics donaven el toc més punk i salvatge del Festival (les ulleres del cantant eren clavades a les del cartell); El Guincho, encarregat de tancar, aconseguia que, per uns instants, donés la sensació que ja havia arribat el febrer i Vilanova tornava a estar de Carnaval. Entre els Dj’s, cal destacar al vilanoví Roger Calvet (Gruyere DJ), tot un veterà als plats que es va encarregar d’injectar al públic fortes dosis de funk, soul i groove.
La consolidació del Festival és més que una realitat, i la marca Faraday ha proliferat i ja està en boca de tots els oïdors i seguidors de música independent de l’Estat. Com diuen els Mishima, qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. I tothom qui va al Faraday, se’n va amb set de tornar-hi l’any vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada