El metge hipocondríac que es curava a ell mateix

El Saül tenia una salut de ferro. Durant la seva infància, mai no es va posar malalt i, en conseqüència, no va fallar mai cap dia a l’escola. Quan la mestra passava llista i arribava al seu nom, ningú es girava a mirar si aixecava la mà, perquè la seva absència ja no es posava en dubte. Els únics virus amb qui va tenir contacte durant els primers anys de la seva vida van ser els informàtics.

En més d’una ocasió, el Saül va intentar enganyar als seus pares per tal d’experimentar la sensació d’estar a casa i no haver d’anar a l’escola. Primer, va tirar xocolata desfeta al vàter per simular una gastroenteritis. Òbviament, l’olor el va delatar. El segon intent va ser molt més arriscat: va posar el termòmetre al forn per després posar-se’l sota l’aixella, amb tan mala fortuna que el termòmetre va rebentar i la cuina va acabar plena de mercuri. Una llàstima.

El Saül ja no podia més, estava fart de ser sa. Volia ser com tots i posar-se malalt de tant en tant, ni que fos un dia a l’any. Sentia molta enveja dels nens que es refredaven amb el canvi de temps. Ell també volia patir al·lèrgies i es moria de ganes que l’àvia o la mare el moquessin de tant en tant o li posessin la mà al front per comprovar el seu estat. També desitjava amb totes les seves forces que, agun dia, una nena de classe li dediqués un “que et milloris”.

Com és de suposar, el Saül no havia passat ni la varicel·la ni el xarrampió. Quan va arribar a la pubertat, es va il·lusionar molt, semblava que la varicel·la arribava. Per desgràcia, no es tractava de cap malaltia, sinó d’una nova etapa de la vida. Els anys van anar passant i va acabar l’escola, però la seva salut seguia intacta.

Un cop finalitzat l'institut, va decidir estudiar medicina. Això el va portar a fixar-se en tots els tipus de malalties que existeixen. Es va adonar que el món de les malalties era el seu, era com si estudiés fantasia. En el seu univers particular, emmalaltir era pura ficció.

Al cap d’uns anys, ja llicenciat i amb una bona feina, mentre es rentava la cara es va adonar que el seu rostre no era el mateix de sempre. Es notava molt deteriorat, com si per primera vegada, una malaltia truqués a la seva porta. Una persona normal s’hagués preocupat, però ell no, estava eufòric. Es va auscultar i no s’apreciava cap símptoma de debilitat. Els dies passaven i el seu aspecte no millorava. Ell mirava manuals i mil llibres per saber quina podia ser la seva malaltia, però no en treia aigua clara.

Van passar mesos i cada dia notava noves sensacions estranyes que li provocaven malestar; encara que per ell, el malestar era sinònim de felicitat. Va decidir fer-se radiografies i començar tractaments. Res indicava que pugués estar malalt. Els anys passaven, i cada dia s’obsessionava més amb la seva malaltia. No parava d’autoreceptar-se i de fer-se visites a ell mateix. Fins i tot falsificava els seus propis informes mèdics.

Al cap de molts anys, quan ja arribava als cinquanta, va aconseguir la baixa permanent gràcies a les seves falsificacions. No obstant, ell era conscient que encara no havia trobat quina era la seva malaltia. La seva rutina diària consistia en aixecar-se, auscultar-se, autoreceptar-se, baixar a la farmàcia a comprar nous medicaments i passar-se la resta del dia fent recerca per descobrir la seva malaltia.

Seguia passant el temps, i el doctor Saül continuava amb la seva rutina, i no se’n cansava, fins que va arribar el dia en què cumplir setanta anys. Es va llevar il·lusionat, i quan va baixar a la farmàcia, també va anar a la pastisseria i va comprar un braç de gitano i dues espelmes en forma de número: un zero i un set. Quan va acabar de dinar, va treure el pastís de la nevera, el va col·locar a sobre de la taula i va encendre les espelmes. Es va asseure al tamboret, va bufar-les i va aplaudir un parell de cops. Es va aixecar i va anar fins al mirall del rebedor. Després de cinc minuts mantenint la mirada penetrant cap a ell mateix, en veu alta i amb els ulls plorosos, es va dir:

- Ja ho sé. Ja he descobert la meva malaltia. I no té cura. No puc fer-hi res.

Se'n va anar ressignat cap al sofà i dolçament, s'hi va adormir, possiblement per sempre. De fons, a la televisió, feien “Cuidadano Kane” i un personatge de la pel·lícula afirmava que “la vellesa és l’única malaltia de la qual ningú espera poder curar-se”.

Il·lustració: marcblancoj