La nostra època

Festivals Multitudinaris, un símbol de la nostra època?

Dissabte passat va morir Corín Tellado, l'escriptora de novel·la romàntica (o rosa) per excel·lència, la més llegida en castellà de la història després de Cervantes. Mentre ho explicaven per televisió, la meva àvia va comentar que era una escriptora "de la seva època". 

Aparentment, relacionem l'expressió "és de la meva època" amb la nostra joventut o amb un moment gloriós de la nostra vida. Penso que la vida està formada per moltes vides petites, també conegudes com èpoques. Quan pensem en els records, pensem en èpoques passades. I de totes aquestes èpoques passades, ens n'apropiem una. Quins requisits ha de tenir una època per poder-nos-la apropiar?  "La nostra època" no serà mai la dècada en que hem nascut, per exemple, a no ser que parlem de dibuixos animats o de productes culturals consumits pel públic infantil. 

Les èpoques són sentiments col·lectius determinats per icones, moviments socials, productes o manifestacions culturals, modes, tendències o esdeveniments, entre d'altres coses. Estem arribant a finals de la primera dècada del Segle XXI i toca preguntar-se si aquests anys que estem vivint són la nostra època. És aquesta l'època que ens apropiarem i que recordarem tota la vida amb un somriure? 

Hauríem de pensar en els factors culturals i socials que marquen l'època actual (la nostra), a través dels quals serà recordada en la posteritat. És a dir, aquelles imatges que sortiran als llibres d'història quan parlin dels primers anys del tercer mil·leni. De ben segur que molts d'aquests elements són comuns. Per exemple, quins seran els grups de la nostra època, els icones de "la nostra època"? Potser Manel, Mishima, Love of Lesbian... o Wilco, Franz Ferdinand, The Strokes, The Arcade Fire o Antony & The Johnsons, per dir-ne alguns. Encara haurem d'esperar per saber-ho, però l'exercici de pensar en què el moment actual serà algun dia recordat com la nostra època és tan apassionant com nostàlgic. 

Kiko Amat afirmava en un reportatge al Cultura/s sobre el retorn als escenaris del seu grup d'adolescència Los Negativos que "la música que t'agrada als 16 anys és la que t'agradarà tota la vida". Potser a partir dels 16 anys comença una període en què vas tastant i descobrint coses diferents per acabar sabent què és el que realment t'agrada. Hi ha una part de nosaltres que sempre tindrà 16 anys. I ben mirat, és potser als 16 quan comencem a viure la nostra època.