Crònica negra de Llistes Blanques. El millor de 2008

La terra és apunt de culminar el seu viatge anual al voltant del sol i els éssers humans no tenim millor feina que valorar tot el que hem fet en durant aquests dotze mesos mentre llancem a l’aire desitjos possibles i impossibles de cara a l’any següent. Molts dels amants de la música tenim la mania de fer llistes proclamant què ha estat el millor de l’any, ens passem la vida comparant i fent llistes. Sembla que aquells discos que inclouen les revistes de prestigi a les seves llistes siguin els únics que al cap dels anys seran recordats. Dóna la impressió que necessitem fer tot aquest tipus d’ennumeracions i valoracions per emmagatzemar els records musicals.

Aprofitaré aquest blog per fer la meva llista, però abans voldria fer dues observacions sobre les típiques i recorrents llistes de mes de desembre. En primer lloc, em torno a referir a la forta subjectivitat que ho condiciona: és una equivocació parlar amb vocació universal de “millors discos de l’any” quan molts dels que s’aventuren a fer llistes tan sols han escoltat un deu per cent de tot el material interessant que s’ha arribat a publicar. Suposo que per fer una llista coherent s’han de contrastar opinions entre diversos afeccionats o experts. És per aquest motiu que em creuria abans la llista proposada per publicacions com Rockdelux o Mojo que no pas la que pot oferir un mediocre blog com Oficionats. Així doncs, parlaré dels discos que m’han agradat més de l’any i no pas de el millor de 2008.

La segona qüestió té relació amb les ànsies d’estar al dia. Estic segur que any rere any, es poden descobrir discos antics que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat ni amb l’any en què vivim. Les llistes personals de discos de l’any haurien d’incloure aquests treballs. És més, trobo bonic i curiós el fet d’incloure discos antics a una llista de novetats modernes. Estic segur que ens sorprendríem si tots els crítics i periodistes musicals reconeixessin quins discos han descobert al llarg de 2008.

Després d’aquesta crítica a les llistes, he de confessar que m’agrada fer llistes i recopilatoris anuals, els trobo imprescindibles per enfortir els records personals viscuts. Per tot això i per respecte a tots els artistes que han posat color a aquest 2008, ofereixo llistes diverses. I com diria La Brigada, autors d’un dels discos que cito en alguna de les llistes, si tens una llista negra, jo voldria ser-hi…


10 DISCOS NACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(barrejant la música procedent de Catalunya amb la de la resta de l’Estat):


1. Cuchillo – “Cuchillo”

2. Manel – “Els millors professors europeus”

3. Vetusta Morla – “Un día en el mundo”

4. The New Raemon “A propósito de Garfunkel”

5. Espaldamaceta – “Madera y poca luz”

6. La Brigada – “L’obligació de ser algú”

7. Nacho Vegas – “El manifiesto desastre”

8. Lucas 15 – “Lucas 15”

9. Christina Rosenvinge – “Tu labio superior”

10. Lori Meyers – “Cronolánea”




10 DISCOS INTERNACIONALS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent-hi la música procedent de Catalunya i de la de la resta de l’Estat):


1. The Wave Pictures – “Instant Coffee Baby”

2. Spiritualized – “Songs in A&E”

3. Bon Iver – “For Emma, Forever ago”

4. The Vampire Weekend – “The Vampire Weekend”

5. Fleet Foxes – “Fleet Foxes”

6. Herman Dune – “New Year in Zion”

7. TV on the Radio – “Dear Science”

8. Eli Paperboy Reed & True Loves – “Roll with you”

9. Sigur Rós - “Me› Su› í Eyrum Vi› Spilum Endalaust”

10. The Notwist – “The Devil, You+Me”




10 DISCOS QUE M’HAN AGRADAT MÉS
(excloent tot el que s’ha publicat durant aquest any i donant per suposat que no havia escoltat cap d’aquests àlbums abans):


1. Pavement – “Crooked Rain, Crooked Rain” (1994)

2. El Niño Gusano – “El Escarabajo más grande de Europa” (1998)

3. Jonathan Richman – “Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow” (2001)

4. Neil Young – “After the Goldrush” (1970)

5. Nick Drake – “Five Leaves Left” (1969)

6. Band of Horses – “Cease to begin” (2007)

7. Tom Waits – “Blood Money” (2002)

8. Enrique Morente & Lagartija Nick – “Omega” (1996)

9. Okkervil River – “Down the River of Golden Dreams” (2003)

10. Wilco – “Summerteeth” (1999)



Torneu, si us plau, torneu...

2008: ¿El año de Nacho Vegas?

Nacho Vegas ya no es solamente uno de los muchos cantautores que han inspirado su obra en músicos de la talla de Tom Waits, Leonard Cohen o Bob Dylan. Ya no hace falta citar referentes para hablar de su música porque ahora el referente es él. No me gusta comparar artistas ni proclamar nada en voz alta, pero hoy lo haré: Nacho Vegas es el mejor cantautor en activo en la lengua de Cervantes. Que me perdonen los incondicionales de clásicos como Sabina o Serrat, pero el asturiano está rompiendo moldes en todos los aspectos. 

“El manifiesto desastre” (Limbostarr, 2008) es la guindilla de un pastel que ya hace tiempo que comemos dulcemente. Hace dos años, el gijonense se juntaba con un héroe aragonés al que todos conocemos y nos invitaban a una doble ración de cerezas, con actuación en el Liceu incluída. El año pasado, Vegas cambiaba Bunbury por Christina Rosenvinge y pasaba del tiempo de las cerezas a los veranos e inviernos fatales. Dos discos magníficos que no han sido más que una larga introducción de este 2008, al que podríamos recordar como el año Vegas. Empezó en enero sacándose de la manga otra genialidad a pares, esta vez con su inseperable Xel Pereda. En este caso, el asunto iba de recuperar canciones tradicionales y grabarlas en clave rock, pero surgió otra genialidad. Su sello tampoco paró y sacó el recopilatorio “Canciones inexplicables 2001-2007”, una buena pieza para los desconocedores del poeta (digo poeta porque si la discografía entera de Nacho Vegas fuese recitada, seguiría siendo bella).

Quizás el recopilatorio fue una buena idea. No me quiero ni imaginar que hubiese pasado si en el proceso de selección hubiesen tenido que incluir temas de El Manifiesto Desastre. Vegas ha esperado a diciembre para sacar a la luz un disco inmenso, tan pesimista como explícito. La señorita Rosenvinge es omnipresente en todo el disco (en coros y en espíritu) y hasta hay un diálogo entre ella y Nacho (Lole y Bolan (Un amor teórico). Tampoco faltan referencias a la ingenuidad infantil (Detener el tiempo), del mismo modo que se nota su recién trabajo con Lucas 15 (Junior suite). 

Todos sabemos que el desamor, el lado oscuro y el desencanto son temas habituales en la obra del asturiano, pero en este disco se hace más evidente que nunca. Aunque musicalmente sigue en su línea habitual (pero ascendente), Vegas también se atreve con la ranchera mexicana (En lugar del amor), todo un guiño a José Alfredo Jiménez. Justamente este tema precede “Morir o matar”, tema que cierra el disco. Quizás se trata de lo más desgrarrador en toda la obra de Nacho (o quizás no, pero aun me dura el estado de schock). Les invito a parar el disco en el segundo 3:05 de esta canción. Una vez se haya hecho el silencio, tienen que meditar si se ven capaces de seguir escuchándolo o de volver a empezar. Sólo les puedo decir una cosa: cualquiera de las dos opciones será una buena elección.

Els millors professors de Manel

Des de la distància també s'aprecia que un nou fenomen del pop cantat en català sona amb més força que mai. Manel, una emergent banda barcelonina, cada dia té més seguidors i la crítica es desfà en elogis davant d' Els millors professors europeus, el disc de debut del grup. Un cop més, la casa catalana Discmedi ens permet quedar bé per Nadal i fer regals bonics (també hi ha al catàleg L'Obligació de ser Algú de La Brigada). Val a dir que ni Antònia Font, ni Mishima ni cap altre referent actual del pop en català havien gosat de tant ressó mediàtic després de publicar el seu primer treball. S'ha de reconèixer: Manel enganxen, i fa gairebé una setmana que no puc parar d'escoltar-lo, però tota fascinació ha de venir acompanyada de certa crítica. 

Els barcelonins són humils amb el títol que han posat al seu disc. És evident que tots els artistes han tingut professors, i en el cas d'ells, es fa especialment evident. En primer lloc, hauríem de parlar dels professors catalans: Riba, Sisa i el gran Xesco Boix són presents en molts moments del disc. El professor més evident, però, no és català, ni tan sols europeu. Em refereixo a Beirut, la banda de Zach Condon. Em pregunto si Manel s'hagués acompanyat d'ukelele i acordió si Beirut no hagués esdevingut un grup de moda en el panorama independent dels darrers dos anys. 

Podria fer d'advocat del diable i titllar a Manel d'oportunistes, i afirmar que el fenomen que han generat (mil reproduccions diàries al myspace) és gràcies al bon moment de la música cantada en català i al fet que bandes com Beirut o Herman Dune estiguin de moda. També podria ser encara més cruel, i afirmar que hi ha moltes cançons d'aquest disc que me les podrien haver cantat als Balls de Dissabte de Carnaval quan tenia cinc anys i potser m'haguessin agradat més. 

Podria, però no ho faré. Els Millors Professors Europeus és un gran disc, molt ben elaborat i amb molts matisos: de l'alegria de En la que el Bernat se't troba a la tendresa d' Avís per navegants , passant per l'enginyós humor de Els guapos són els raros i, evidentment, acabant per la profunditat de Corrandes de la parella estable. En definitiva, tot i que s'hagin envoltat massa descaradament dels millors professors, és evident que els hi ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. 

Gràcies i enhorabona.

Escolta'ls a myspace.com/gatmanel

El realitzador d'aquest videoclip també té Professors Europeus, potser una mica afrancesats...

The true love, Daniel Johnston (and the devil)

Cualquier necio que asistiese a un concierto de Daniel Johnston quedaría totalmente decepcionado y se pasaría una semana proclamando la dichosa frase de “hasta yo lo haría mejor”. Afortunadamente, las no más de 500 personas que se podían ver en el VoxHall de Äarhus (Dinamarca) no parecían necias. Es más, sabían a lo que venían. Eran conscientes de que Daniel Johnston no es un virtuoso con la guitarra y que no tiene la voz de Rufus Wainwright, por decir alguien.

El show empezó puntual con la actuación de los presuntos teloneros, un trío muy interesante con contrabajo, batería y cantante multiinstrumentista. Sin embargo, todo el mundo tenía la mente puesta en Daniel Johnston, que no tardó mucho en aparecer con pantalones de chandal y una camiseta que no podía ocultar su enorme barriga. El pelo, casi totalmente blanco y una mirada perdida que no reflejaba demasiada buena salud. Dan Johnston llevaba debajo el brazo un archivador con las letras y las notas de las canciones. Visiblemente afectado y tímido, empezó con el piano, aunque no tardó demasiado en decir “How are you?” justo antes de coger su peculiar guitarra, con la que tocó cuatro canciones- con muy poca destreza- y se despidió. El público esperaba su vuelta pero también sabía que todo podía terminarse en cualquier momento.



Finalmente, los teloneros volvían al escenario, pero esta vez dejaban la parte central vacía. En efecto, era para Daniel, que volvía con su carpeta llena de más canciones-en todo el concierto, no dejó de mirar su chuleta, hasta para presentar la banda-. Los continuos temblores en sus manos no le privó de nada, y no tardó en desgranar canciones como Casper, the friendly ghost , Hey Joe o una inesperada y contundente versión de Help!. “Please help me!”, gritaba a todo pulmón. Pero cuando realmente disfrutó es haciendo rock. Hasta parecía Nick Cave con sus Bad Seeds cuando, justo después de cantar Speeding Motorcycle, parecía poseído soltando gritos en The monster inside me. Ya se había sacado el diablo de encima, y solamente le quedaba encontrar el amor, su particular himno al encuentro con el amor verdadero. Se notaba que Daniel sentía lo que estaba cantando, y esto es el principal motivo porque su concierto fue tan especial. No es casualidad que Wilco la versione: True love will find you in the end es una de las canciones de amor más bellas jamás escritas.

El público le aclamaba y Daniel volvió para decir que había estado deprimido durante mucho tiempo y que lo que le gustaba era cantar solo. Así pues, canto Devil town a cappella, se quedó a gusto y se fue. En fin, casi que nada.

Prohibit Dormir

Vivim en una societat en la qual dormir està molt mal vist. Sobretot, dormir en públic, no hi ha res més lleig que somniar i descansar públicament, al mig del carrer. A quin lloc es pot dormir sense ser jutjat com una persona sense casa, sense sostre o sense família? Al carrer queda lleig, a les biblioteques tampoc s'aguanta, i a les estacions, un lloc de pas, passen masses persones i successos com per quedar-t'hi a dormir tranquilament. Sí, existeixen parcs públics, però tampoc és del tot adequat estirar-s'hi, sobretot per culpa d'amos poc civlitzats de gossos que han de satisfer les seves necessitats.

No es pot negar: és impossible dormir públicament sense ser vist com una pocavergonya. Ara, jo em pregunto per quin motiu veiem amb normalitat que la gent dormi al tren o a molts altres transports públics. La nostra societat és contradictòria, mai podrem entendre-la.

Per tot això i per molts motius més, reivindico dormitoris públics. De la mateixa manera que existeixen orinaris i lavabos públics, parcs públics o menjadors públics, a l'éssser humà del Segle XXI li fan falta dormitoris públics. Si fem un repàs a les necessitats que tenim, ens n'adonarem: com pot ser que tinguem biblioteques i locutoris públics quan no hi ha dormitoris? O és que la necessitat de dormir sense ser mal vist només es pot satisfer de manera privada?

Aquests dormitoris públics haurien de ser gratuïts, però cap persona podria superar la mitja hora (no es poden confondre amb hotels, tan sols serien aptes per migdiades o petites capcinades). Espero que algú m'entengui, d'aquí a uns quants anys, la ciutat de Barcelona estarà plena de dormitoris públics i tothom m'haurà de donar la raó. La societat està evolucionant de tal manera que comença a ser urgent que inventem fòrmules per evitar aquest estrès a què estem sotmesos i condemnats.

Fent un parèntesi: dormir està mal vist, però hi ha tants artistes que s'han inspirat en la paraula dormir per composar cançons... un altre dia, faré la llista completa.


PD: Hauríem d'aprendre d'altres cultures, com la hindú (ells es creen els seus propis dormitoris públics)

It's raining, Mr. Waits

Querido Mr.Waits,

Hoy sábado, tu gira titulada Glitter & Doom Tour aterriza a Donosti. Es la primera vez que decides hacer una gira por aquí cerca, en este territorio que muchos denominamos España (antiguamente Iberia). Qué curioso, has escogido dos ciudades culturalmente muy avanzadas: Donosti y Barcelona. Se nota que tienes ojo, Tom.

Por fin, será el próximo martes 15 de julio el día que yo te veré actuar. Quizás es un poco exagerado pagar 125 euros (más de veintemil pesetas), pero realmente eres uno de los pocos músicos por quien pagaría esta apreciable cantidad. Casualmente, verte en directo será la última cosa que haga con 21 años. Tengo que confesarte que tu actuación, amigo Tom, es mi regalo de cumpleaños.

Recuerdo la primera vez que escuché tu voz, en un viaje en coche con mis padres. Sonó la canción Underground (la primera del disco Swordfishtrombones, del año 1983). No entenía nada de lo que decía aquella canción, incluso me daba miedo como un hombre podía tener una voz tan grave. Te imaginé negro y muy muy grande. Luego, vi tu imagen (en fotos promocionales de hace muchos años) y me sorprendió que fueras rubio, blanco y con estos ojos claros tan expresivos.

Más adelante, fui descubriendo tus canciones, empezando por Blue Valentines y terminando con una de tus últimas baladas, You can never hold back spring. Me has hecho llorar más de una vez. Y no soy el único. Creo que hasta se podría hacer una lluvia artificial con todas las lágrimas que has hecho derramar. Podrías dedicarte a ser un auténtico derramador de lágrimas sin herir a nadie. Sería un bonito oficio.

Precisamente, tu desgarradora voz en The Piano has been drinking (not me) batalla ahora mismo contra el intenso ruido de la lluvia que cae hoy, justo en el día que has escogido para empezar tu minigira peninsular. La verdad es que ganas tú, Tom.


Waiting for you. Waiting for Waits. Waiting for Tuesday.

Atentamente,

Un oficionado más.

Set de Faraday tota la vida

Sota un sol abrasador, l’estranya parella vilanovina Fred Galvan i Frida Calo oferien copes de cava per brindar als assistents més matiners, tot un autèntic preludi que el festival seria tot un èxit. De fet, així va ser. La cinquena edició del Faraday va batre rècords d’assistència i l’organització es va veure obligada a penjar el cartell d’entrades exhaurides a la jornada de dissabte.

La primera jornada no podia començar amb més simpatia. Fred i Frida, acompanyats del jove i prometedor actor vilanoví Guillem Albà, es van atrevir amb tot tipus de sons i instruments: acordió, violí, clàxons, bosses de patates trencades, maraques, trompetes de joguina etc. Fins i tot, es van atrevir a imitar la carrinclona veu del cantant de Manos de Topo, que actuava seguidament a l’escenari principal. Els barcelonins van donar la talla i qui no els coneixia, va entendre perquè els defineixen com un creuament entre The Cure i Barri Sèsam. Van exagerar al màxim la malenconia humorística que els caracteritza, tant que fins i tot un focus es va trencar. Les propostes més serioses no tardarien en arribar, de la mà de Lídia Damunt, que presentava un projecte solitari molt a prop del country de carretera però amb un caràcter quasi punk. Francisco Nixon, ex-cantant de La Costa Brava i Australian Blonde, en canvi, venia amb un grapat de bones cançons per oferir, però amb certa por escència (realment, feia molt poc temps que havia començat a assajar amb la seva banda).

Un dels grans triomfadors de la nit va ser Bart Davenport. En va tenir prou amb la seva veu i una guitarra a la mà per contagiar amor i bon rotllo, amb la seva música ideal de platja. Robyn Hitchcock era entre el públic celebrant cadascuna de seves cançons, una imatge que després es repetiria just a l’inrevés. Hitchcock es va prendre tan seriosament l’actuació que venia amb dues ulleres, al més pur estil Lennon. Tant a la guitarra com al piano (que més tard va cedir a Howe Gelb) va aconseguir emocionar. Just abans d’aquesta actuació, els britànics The Lodger van oferir un directe energètic i, juntament amb The Violets i Hatcham Social es van consagrar com un dels nous talents caçats pel Faraday. Si algú encara pensa que la música catalana i en català no té cabuda en un Festival indie, va ben errat. Els barcelonins Mishima van ser un dels més aclamats i no van decepcionar, el seu directe es va fer curt per la majoria dels assistents.

La segona jornada començava amb dues propostes lluminoses: per una banda, Gentle Music Men, que jugaven a casa i van fer un escalfament per l’actuació a Benicàssim de la setmana que ve; i per l’altra, la madrilenya Russian Red. L’escenari ADN es va vestir de gala per per acollir una de les veus més commovedores del panorama estatal, en aquest cas, amb el Mediterrani de fons per acabar de completar el punt romàntic de les seves cançons.

El pop-rock senzill de Jonston va servir per enllaçar amb la tornada a l’escenari de la gespa per apreciar el transgressor directe del trobador folktrònic, l’escocès Momus, que en llatí vol dir burla. Va fer honor al seu nom. Se li podia contestar de dues maneres: amb una apagada general o bé amb un llançament de focs artificials des de la platja. Van succeir ambdues coses, amb la diferència que la primera va interrompre l’actuació, mentre que la segona la va reforçar encara més.

De tornada a l’escenari Stolichnaya, Tachenko va deixar clar que era el reclam nacional més celebrat, però el premi a directe més especial se’l va emportar el Sr.Howe Gelb. Tan sols amb un contrabaixista i l’alternança de piano i guitarra, es va posar a la butxaca el públic, sobretot pel fi sentit de l’humor i la subtil senzillesa que desprenia, poc habitual entre els artistes de la seva talla. A més, va demostrar una enorme sensibilitat amb la cultura catalana, recordant al públic els quatre símbols de Catalunya: el Pa amb Tomàquet, la Sagrada Família, la Moreneta i El Floquet de Neu. Alguns assistents van recordar La Carpa Juanita, però Gelb no ho va acabar d’entendre.

Per contrastar amb la seva veterania, arribava el debut estatal d’una de les sensacions de la joventut anglesa actual, Get Cape.Wear Cape. Fly (sona a la radiofórmula i a la MTV britànica i toca als principals festivals britànics). Va presentar la seva atrevida proposta, que mescla pop, folk i un suau drum’n bass. El moment més esperat va ser quan va cantar Postcards from Catalunya. No obstant, les intervencions anteriors de Howe Gelb, van provocar que es quedés com una pura anècdota.

Passaven de les dues de la matinada i ja tocava moviment. Mentre que We’re the Physics donaven el toc més punk i salvatge del Festival (les ulleres del cantant eren clavades a les del cartell); El Guincho, encarregat de tancar, aconseguia que, per uns instants, donés la sensació que ja havia arribat el febrer i Vilanova tornava a estar de Carnaval. Entre els Dj’s, cal destacar al vilanoví Roger Calvet (Gruyere DJ), tot un veterà als plats que es va encarregar d’injectar al públic fortes dosis de funk, soul i groove.

La consolidació del Festival és més que una realitat, i la marca Faraday ha proliferat i ja està en boca de tots els oïdors i seguidors de música independent de l’Estat. Com diuen els Mishima, qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. I tothom qui va al Faraday, se’n va amb set de tornar-hi l’any vinent.

Verdades como puños

Trabajos desinteresados, mal pagados, no honrados y mucho más mal remunerados; universidades públicamente abiertas al atraco a mano armada, construidas para la más autarquiíta burguesía; una vida hecha para la periferia ciudadana del millar dorado, la dedicación a una vida entera con la recompensa de la muerte; la magia de la vigésima edad y sus pisos con vistas a un futuro tintado de negro sudor; una burguesía disfrazada bajo revoluciones contractuales de la moda, mal escondidas a ojos con cuberos detrás de gorras, rastas, camisetas del Ché, pantalones culones y unas buenas zapas de 150€.


Gracias a todos vosotros, a ellos y a los que vendrán por este fantástico verano. Un día os daré una buena patada en la boca.


Texto de enserienegra

Oficionats

Oficionats és un blog que pretèn ser un punt de trobada d'aquells que tenen la il·lusió de convertir algun dia la seva principal afició en un ofici; o d'aquells que volen fer el contrari: deixar de treballar per convertir allò que fan en una afició.

De fet, a la vida necessitem fer oficis per poder desenvolupar les nostres aficions, igual que de joves, quan ens hem de decidir per un ofici, ens basem en les nostres aficions per escollir-lo.

De moment, Oficionats serà un blog de contes (molt relacionats amb oficis) i d'històries musicals i no musicals (molt relacionades amb les meves aficions).

Si et consideres una persona oficionada, potser t'interessarà llegir de tant en tant les lletres que s'hi publiquen.